Obituari
Cultura 29/11/2023

El meu Joan Culla

L'historiador Borja de Riquer recorda la figura i obra de Joan B. Culla

3 min
Últim acte a la facultat de Bellaterra de Joan B. Culla

BarcelonaQuan desapareix un bon amic, per molt que el seu traspàs fos anunciat, venen al cap emocions i records desordenats sobre els moments compartits. Amb en Joan ens vam conèixer fa més de 45 anys a la universitat, a Bellaterra, i vam forjar la nostra amistat quan vam coincidir com a assessors històrics del programa Memòria popular del canal català de TVE (TV3 encara no existia). Després hem escrit llibres conjuntament i hem coincidit en les comissions negociadores del retorn dels papers de Salamanca i en el consell assessor del Memorial Democràtic.

Voldria, en poques línies, fer-vos arribar què ha estat per a mi la seva persona, la seva obra i la seva projecció cap a la societat catalana. Tal vegada cal començar per dir-ho clarament: en Joan ha estat, en la meva opinió, l’historiador del temps present més destacat, més lúcid i més seguit de Catalunya durant dècades i, a més, era un excel·lent comunicador nat. Penso que va arribar a assolir aquesta situació com a resultat d’una curiositat intel·lectual enorme que el va portar, des de feia dècades, a assistir amb una paciència i constància benedictines als congressos de pràcticament tots els partits polítics catalans, on recollia els programes aprovats i els documents discutits i on, a més, establia relació amb els seus dirigents.

És així com va arribar a reunir una documentació ingent a casa seva i esperava, tal com em va dir fa un parell de mesos, que acabés dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, com pertoca. Els seus llibres sobre els partits polítics catalans es van nodrir d’aquesta documentació exhaustiva i de les confidències fetes per alguns polítics, elements que li van permetre construir un relat molt entenedor sobre els canvis de rumb, de vegades sobtats, d’alguns partits, i sobre el perquè de les defenestracions de certs dirigents.

Els seus articles sobre la situació política catalana o espanyola destacaven no sols pel rigor de la informació aportada i pel caràcter entenedor de la seva argumentació, sinó per la contundència de les seves conclusions, sempre acompanyades, però, d’una bona dosi d’ironia. Tot i que tenia el do de l’eloqüència i de l’escriptura, més d’un cop m’havia explicitat l’esforç que li suposava escriure els seus articles, que sovint requerien més d’un dia de pensar com havia de justificar la seva tesi i com ho havia d’explicar. És ben conegut que li agradava la polèmica, per la qual cosa sovint esperava, i desitjava, la resposta d’algun dels al·ludits en els articles, per així poder tornar-s’hi amb un arsenal d’informació i d’arguments que deixaria desarmat el replicant.

Què el feia tan brillant com a historiador i analista polític i tan eficaç socialment? Potser el fet que reunia en la seva persona característiques i qualitats que el convertien en un home força peculiar. No eren només els seus sabers enciclopèdics, la seva forma de vestir –sempre encorbatat– o la seva manera de comportar-se, extremadament educada. Eren sobretot les seves grans qualitats humanes les que van convertir-lo en un home respectat per tots: pels amics i també pels no tan amics. En Joan fou un company generós, amable i lleial amb els seus amics, als quals defensava per sobre de tot i de tothom.

Tenia, certament, un caràcter fort i una llengua força afilada, però també mostrava una gran capacitat per dialogar i una mirada oberta fins i tot amb els que hi discrepaven en algunes qüestions polítiques, com ara el tema Israel-Palestina. Respectava, com pocs, les conviccions dels altres, però no tolerava l’engany ni la hipocresia. Sabia utilitzar la ironia de forma elegant i intel·ligent. Per a ell, el sarcasme i fins i tot la mordacitat eren un instrument quasi obligat de la controvèrsia.

Quan el setembre passat vam anar amb l’Ignasi Aragay a visitar-lo a Sant Cugat per temptejar la seva disposició a assistir a un acte d’estimació i homenatge que un grup d’amics i el diari ARA estàvem organitzant, ens temíem una negativa més o menys educada. Però en Joan ens va sorprendre: ho va acceptar de bon grat perquè ens va confessar el seu desig impossible de complir de presenciar el seu funeral. I, en efecte, el que li proposàvem era una mena de “funeral en vida”. Molts recordem la seva intervenció al final d’aquell acte, celebrat el 21 de setembre passat, i com se’l notava de satisfet, tranquil i lúcid. Havia tingut l’oportunitat d’acomiadar-se de la gent que l’estimava i el respectava. Els seus últims mesos ens ha mostrat, un cop més, la força de la seva voluntat i la seva gran dignitat.

stats