Músic. Publica el disc 'Ho tenim tot'
Cultura 07/11/2021

Joan Dausà: “Cantaré fins que em mori, i tant de bo sigui guanyant-me la vida”

5 min
Joan Dausà en un terrat del Poblenou, a Barcelona.

BarcelonaUn mes abans de l’esclat de la pandèmia, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) va començar a compondre pensant en un disc que finalment s’ha titulat Ho tenim tot (Promo Arts Music, 2021) i s’ha publicat tres anys després d’Ara som gegants. La presentació de les noves cançons serà el 25 de novembre al Palau de la Música, dins de la Nit de l’ARA , que serveix per celebrar l’onzè aniversari del diari.

Com ha influït la pandèmia en les cançons del disc?

— M’ho havia passat molt bé en els concerts amb les cançons més festives, veient el públic de celebració, i tenia ganes de fer un disc més festiu. Però la pandèmia em va provocar una cosa més reflexiva i èpica, i l’aspecte festiu se n’anava més cap a la lluita i la reivindicació. Amb ritmes potents, però no des de la festa.

Per això la guitarra elèctrica té més protagonisme?

— Li dona aquesta cosa més èpica. Enèrgica i lluminosa, però alhora rabiosa. Com de lluita entre el dolor i la celebració.

Aquest caràcter hi és sobretot a les primeres cançons del disc: La vida és més que això i Que vingui algú.

— El disc va estar a punt de dir-se La vida és més que això. És una cançó sobre l’esperança que tant de bo hi hagi alguna cosa millor que el que estem vivint. Reflexiona sobre si estem connectats amb el que realment importa. I Que vingui algú és fruit de l’angoixa del confinament i de la necessitat de recuperar el que ens feia forts aleshores. Hi ha la lluita entre la duresa del moment i les ganes de celebrar la connexió amb la vida real.

I l’èpica esclata a la tercera cançó, Omple de vida els pulmons.

— És més obertament lluminosa, tot i que la lletra t’avisa. Al final el que pretén el disc és que confiïs en la vida. Per això Ho tenim tot: tens el que has de tenir per créixer com a persona; per tant, accepta que la vida és això.

A l’estiu, abans dels concerts a Empúries , destacaves la importància de la incorporació de Juliane Heinemann, tant al disc com a la banda de directe.

— De la seva aportació el que més ens va sorprendre, perquè no ens ho esperàvem, va ser l’arranjament de veus en moments molt concrets, però molt exquisits i molt nòrdics. Per exemple, a la cançó No me’n vaig sense vosaltres. Ho hem agraït molt, com també la seva aportació amb la guitarra elèctrica. També ens ha aportat un gust diferent i ha enriquit el joc. El violoncel del disc anterior ens portava a un lloc diferent i ara l’aposta era apujar la intensitat del directe. Ja us diré com va a la gira.

Una gira que comença amb el concert de l’ARA, el 25 de novembre.

— Farem les cançons del disc, però intercalades en un repertori que anirà canviant durant la gira, perquè m’agrada que la gent que repeteix com a públic es trobi coses diferents.

Com funcionen en directe les dues cançons en castellà del disc, Buenos Aires i Nunca es tarde?

— De moment només les va escoltar el públic dels concerts a Empúries, i van agradar. Crec que la gent hi va entrar perquè són cançons que expliquen històries i no es van fixar gaire si eren en català o castellà. Em va sorprendre, però en el fons és el meu objectiu: jo vull que connecteu amb l’emoció del que s'està explicant més enllà de si t’ho faig en castellà o en català, que són dos idiomes que m’emocionen igualment.

La tria del castellà és perquè les històries que expliquen passen a Buenos Aires?

— Sí. Hi ha una barreja entre haver estat a Buenos Aires, que això et dona una idea per fer una cançó, i que fa temps que tinc ganes de cantar en castellà alguna cançó, perquè la cançó surt des d’un altre lloc. M’he emocionat molt tant en castellà com en català, són dues llengües que sento que són meves. Si entres al meu Spotify, la més escoltada és en castellà, Otra forma de vivir, que la sento meva igual. Per tant, era un exercici i un experiment que tenia ganes de fer.

Pot ser que al cantar en castellà et surti més la influència de Jorge Drexler?

— És el que et comentava: quan cantes en una llengua et col·loques en el seu imaginari, i te’n vas a llocs diferents en la manera d’escriure i de cantar, en què expliques i com ho expliques. Tinc la sensació que les dues cançons en castellà són com un mini-EP dins del disc. I sí, Drexler hi és, com hi són d’alguna manera Pedro Guerra, Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, i com hi és el Serrat en castellà.

Joan Manuel Serrat és una de les teves grans influències...

— La principal. Per tant també per això em sento tan còmode cantant en els dos idiomes, i ara jugant a cantar aquestes dues cançons en castellà.

Ho tenim tot?

— Tot depèn de les expectatives; si tu no tens expectatives ho tindràs tot.

I quines expectatives tens amb aquest disc?

— Jugo entre l’expectativa i la no expectativa. Sí, se me’n va cap a l’expectativa, sobretot perquè passes dos anys treballant unes cançons, plantejant una gira, imaginant, projectant, i és inevitable que l’expectativa sigui que la gent es faci seves les cançons, que les estimin com les estimem nosaltres, que les cantin al concert amb nosaltres, és a dir, que cada vegada hi hagi més gent que connecti amb el projecte. I de no expectativa, que hem fet tota la feina que sabíem fer i que podíem fer, i que passi el que hagi de passar.

A No me’n vaig sense vosaltres dius: “No m’enterreu encara”. Et veus cantant d’aquí 10 anys?

— Sí, sí. I tant de bo sigui guanyant-me la vida. Cantar, cantaré fins que em mori, però si a sobre puc cantar guanyant-me la vida, encara millor. Aquesta cançó, però, és un homenatge. Tinc amics molt propers que en aquesta època del covid no han pogut acomiadar-se de familiars. Volia homenatjar aquesta gent que ha hagut d’acomiadar-se des d'un lloc molt diferent, gairebé espiritual. Tot plegat potser és interessant perquè ens ha obligat a estar més connectats i a entendre que la presència hi és encara que no sigui física. És interessant el que ha passat, més enllà de la tristesa que suposa no poder-te acomiadar d’algú amb qui has conviscut tota la vida.

Et preguntava sobre seguir cantant perquè has tornat a la tele.

— És una excepció, un flirteig que faig de tant en tant per recordar la interpretació, però sobretot perquè L’última nit del karaoke la fan uns amics. Però abans del disc Ara som gegants vaig fer el clic de dedicar-me a la música. Si surt algun projecte audiovisual interessant, m’hi puc ficar, però no centraré cap dels meus esforços en buscar feina en això ni en fer-hi carrera. He connectat amb la música, i és així com he connectat amb la gent i amb mi mateix, i tota la resta és accessori.

stats