Actor, estrena 'Final de partida' al Teatre Romea i 'Pel cantó d'en Swann' al Teatre Lliure
Cultura 09/03/2022

Jordi Boixaderas: “No gaudeixo fent tele i no crec que en faci mai més”

4 min
Jordi Boixaderas al Teatre Romea, on representa l'espectacle 'Final de partida'

BarcelonaFa més de cinc anys que Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) no puja a un escenari –l'últim espectacle que va fer va ser Victòria al TNC– i, de sobte, l'actor ha aterrat a la cartellera barcelonina per partida doble. Al Teatre Romea representa de dimecres a diumenge Final de partida, una obra de Samuel Beckett que mira l'apocalipsi i la vellesa amb un to existencialista i ple d'humor negre. Els dilluns, Boixaderas serà al Teatre Lliure per recitar les set novel·les d'A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, en una iniciativa impulsada per Jordi Bosch i titulada Pel cantó d'en Swann.

Per què va allunyar-se dels escenaris?

— Tota la vida havia estat fent dues jornades: la de locutor i la d’actor. Era feliç, però va arribar un punt que tenia ganes de fer altres coses. Avui dia hem de vigilar, perquè ens tanquem en petits mons amb molta facilitat. D’alguna manera, sense adonar-nos-en, ens sembla que la realitat és la nostra realitat petita, però el món és més gran. Vaig tenir la necessitat de sortir-ne, de recuperar la privacitat i oblidar-me de determinades obligacions. Vaig intentar estudiar i no me’n vaig sortir, vaig viatjar, vaig muntar un locutori a casa, vaig aprendre a gravar. Em vaig apartar del món de la interpretació. Estava esgotat de ficció, tenia set de realitat. Fent ficció arribes a veure fórmules recurrents, i al final no et creus el que fas. Em convenia eixamplar horitzons i m’ha anat molt bé.

Tant a Final de partida com a Pel cantó d'en Swann fa tàndem amb Jordi Bosch, amb qui comparteix una relació estreta. ¿És millor fer teatre amb amics?

— Sempre he tingut bona relació amb la gent amb la qual he treballat. Crec en els vincles afectius dins les companyies. Abans hi havia un tipus de companyia molt familiar en què el pare feia de galant, la mare feia de dama, els fills dels altres personatges. Sempre hi ha hagut un sentiment familiar dins les companyies, i això va a favor de l’espectacle. Les enveges i les rivalitats queden descartades, hi ha una generositat que impera. Abans quan es feia teatre es pensava molt en l’espectacle. Ara ens hem acostumat a pensar en la individualitat i en la carrera pròpia. 

Ha dedicat els últims anys al doblatge. ¿És una feina en perill d’extinció?

— La joventut del present pot mirar una producció audiovisual en anglès i entendre-la perfectament. Però hi ha una part de la població a la qual no li interessa aquest exercici. Contra tot pronòstic, veig que el doblatge és una indústria en expansió arreu del món. Hi ha un públic al qual s’arriba millor a través del doblatge, i això té una rendibilitat a la qual ni els autors ni els directors volen renunciar. El fet de doblar els representa accés a un mercat més gran. Veig l’efecte d’unes generacions que no necessiten doblatge a les pel·lícules en anglès. Què passarà el dia que tots sapiguem anglès? La producció audiovisual anglosaxona tindrà un gran avantatge sobre totes les altres llengües. Però necessita encara més avantatges? 

Centrant-se en el doblatge s'ha apartat de la primera línia televisiva, on no el veiem des de Ventdelplà. ¿Troba a faltar la faceta d’actor mediàtic?

— La fama més aviat m’incomoda, no la trobo gens a faltar. Sí que he enyorat l’escalf del teatre, del públic que ve i s’ho passa bé. Fa molt temps que no surto a la tele, la imatge m’ha anat deixant d’interessar. No gaudeixo fent tele, no crec que en faci mai més. 

Per què no li agrada?

— Abans les telenovel·les es feien a un ritme gairebé de doblatge i era més divertit. Però això de repetir una escena 50 vegades no m’agrada. Al teatre estem molt acostumats a ser els amos, i a la tele ets un moble. Depèn de com t’enquadrin i de la música que et posin a sota el resultat és molt diferent. A la tele són molt amables i es treballa amb molta consideració, però ho trobo fred, cansat i dur. Els rodatges són esgotadors. Et van tallant i et van cosint, no m’hi he adaptat.

Quin consum cultural ha fet aquests anys? 

— He llegit molt assaig i llibres de no-ficció. He escoltat música, òpera menys. He anat poc al teatre, he vist els espectacles dels amics, però me n’he apartat una mica. Aquestes coses tenen una màgia que ho cura tot, ho magnifica tot i ho tapa tot. Però quan la màgia desapareix, i més després de tants anys a la cuina com jo, comences a veure per on està tot apuntalat i no t’ho passes bé. 

Com veu el sector?

— Els últims anys he notat la fortalesa del sector com a indústria. Hi ha una quantitat de gent al darrere de molta qualitat. Ha crescut molt, estem a primera línia. S’ha creat una indústria amb una gran competència. Als anys 90 ens en queixàvem perquè havíem d'improvisar, tot era gent jove que n’estava aprenent. Ara hi ha una xarxa de teatres molt bona i gent que en sap molt. Seria una llàstima que hi hagués una frenada de públic o de creació, perquè ara sí que tenim una infraestructura potent. Les productores de Barcelona són les millors de l’Estat.

stats