Els joves rumbers prenen la paraula

Grups com Arrels de Gràcia o La Màlaga lideren la nova generació

La Màlaga actuant al carrer Canalejas a les festes de Sants d’aquest any. / CÈLIA ATSET

La desaparició de Dolores Vargas, la Terremoto, aquest juliol va evidenciar una vegada més la tendència força habitual dels últims anys en el món de la rumba: les grans figures de la rumba catalana clàssica moren o es retiren definitivament mentre plana la qüestió de quins són els relleus d’aquella generació d’artistes que va posar la rumba a les llistes d’èxit. Sense noms com Peret, El Pescaílla o Ramonet, el gènere ha perdut grans referents, queda orfe i busca successors en un interminable relleu al tron.

Jonatan Giménez: “L’etiqueta rumba catalana ens ha tancat moltes portes”

El gran renovador del gènere als anys 80, el recordat Gato Pérez, també va desaparèixer l’any 1990, poc abans que la rumba visqués una mediàtica resurrecció gràcies a una nova generació d’artistes i a l’empenta internacional que van donar-li indirectament els Jocs Olímpics de Barcelona. L’actuació conjunta en la cerimònia de clausura de Peret, Los Amaya i Los Manolos, que abanderaven l’enèsima regeneració amb altres formacions com Ai Ai Ai i Sabor de Gràcia, va tornar a posar al mapa el gènere i a col·locar alguna de les seves cançons a les llistes d’èxit comercial. La situació de la rumba des d’aquell últim gran boom navega entre la branca més purista i la mestissa amb certa invisibilitat.

“Ara mateix a l’escena som quatre gats”, explica Adrià Garriga, director de Sant Gaudenci, col·lectiu que gira entorn de la rumba amb una promotora de concerts i un blog d’actualitat. “Un dels principals problemes que ens trobem és que quan parlen de rumba és per la mort d’alguna llegenda o per recordar els Jocs Olímpics, i la realitat és que, encara que hi hagi poca gent, tenim força grups en actiu”, assegura Garriga. Certament la rumba continua produint noves bandes, tot i que el que més soni a les festes majors continuïn sent cançons clàssiques com El ventilador, Caramelos o Borriquito.

Els dos noms que lideren la nova generació rumbera de Barcelona són Arrels de Gràcia i La Màlaga, el grup d’Hostafrancs que és possiblement la banda rumbera que fa més concerts al llarg de l’any, fins i tot amb força projecció internacional: han actuat a la Xina. Amb dos discos al mercat, La Màlaga van comptar amb l’apadrinament de Peret, amb qui guarden certa similitud vocal i a qui van dedicar la cançó Mestre Peret. El videoclip que l’acompanyava va ser una de les últimes vegades que Peret va aparèixer en públic amb una guitarra entre les mans abans de morir el 2014.

L’altre pal de bandera rumbera és Arrels de Gràcia, on destaca la figura de Jonatan Giménez. “És el músic més talentós que tenim”, assegura Txarly Brown, melòman i dinamitzador de l’escena. Fills de membres d’Estrellas de Gràcia (conjunt predilecte de Gato Pérez) recullen l’herència de la plaça del Raspall, epicentre gitano gracienc. Arrels de Gràcia van publicar el seu primer i únic disc el 2013, Més o menys, àlbum que tindrà continuïtat a finals d’aquest any. Altres grups destacats de l’escena són els veterans Yumi Gipsy Band -mesclant rumba i salsa-, Micu, Achilifunk, Derrumband, Maria Cambray -amb tics flamencs- i Pura Rumba, banda que lidera Miliu Calabuch, nebot de Peret. Veterans com Los Manolos, Sabor de Gràcia i Ai Ai Ai encara es mantenen actius amb més o menys regularitat, mentre neixen projectes tan esporàdics com intermitents, cas de Rumbacalí (amb Lita Claver, La Maña, el Chacho i Maruja Garrido) i 24 rumbes per diatònic, amb Carles Belda interpretant rumbes amb acordió.

En l’àmbit d’escena ja fa set anys que cada novembre se celebra la Diada de la Rumba, organitzada per l’associació Foment de la Rumba Catalana. També hi ha diversos portals independents on informar-se de l’actualitat rumbera com Sant Gaudenci i Calarumba, el fanzín Santa Rumba i un programa de ràdio setmanal a ScannerFM, La noche del hawaiano. A banda, està en marxa una iniciativa per aconseguir que el gènere sigui declarat Patrimoni Cultural i Immaterial de la Unesco abans del 2020.

El mestissatge i la rumba

L’esclat de la música mestissa a finals dels 90 va adoptar la rumba, a més de l’ska i els sons llatins, com un dels seus tòtems. La Pegatina, Gertrudis o La Troba Kung-Fu s’han associat habitualment al gènere malgrat que no formen part de l’escena clàssica. “Majoritàriament són músics que han escoltat rumba i coneixen l’obra de Peret i de Gato Pérez, però el seu background va més enllà”, explica Txarly Brown. Aquest tipus de bandes tenen un seguiment força massiu i provoquen un efecte crida entre els nous músics.

“Els joves que comencen veuen que fent mestissatge els pot anar millor que imitant els referents antics de la rumba”, explica Brown, que veu “l’immobilisme” com un dels principals problemes que expliquen la falta de moviment a l’escena. “S’ha avançat molt poc. És interessant veure quants músics que no provenen del nostre món fan rumba catalana però millor. La fan evolucionar”, diu Txarly Brown. Un d’aquests casos és el de Guille Milkyway, de La Casa Azul, que va guanyar un premi Goya l’any 2010 amb la rumba Yo también, en què afegia elements molt pròxims a la música pop.