Cultura 14/10/2014

Juan Villoro: “En el món actual la necessitat de figurar és absoluta”

Jordi Nopca
3 min

BarcelonaExpansiu, irònic i veloç -és pràcticament impossible prendre nota de les seves respostes a temps real-, el mexicà Juan Villoro ha visitat Barcelona per presentar un llibre singular en la seva trajectòria, ¿Hay vida en la Tierra? (Anagrama). Setze anys després de començar a col·laborar a la premsa, l’autor de novel·les com El testigo (2004) i Arrecife (2012) fa balanç de les seves columnes d’opinió. N’ha triat un centenar, rere les quals hi ha “trobat una història que valia la pena recuperar”. Compara els articles amb insectes atrapats en una gota d’ambre. “La voluntat dels articles era redescobrir la quotidianitat amb sorpresa -recordava ahir-. Tal com deia John Lennon, ‘la vida és allò que passa mentre fem altres vides’”.

En un dels textos del seu últim llibre descobrim que el primer cop que li van dir “escriptor” tenia 12 anys. No s’ho mereixia: la mare li havia escrit la redacció escolar.

De petit creia que tots els escriptors estaven morts. Era un equívoc que tenia perquè hi havia tants noms de carrers dedicats a autors... És més, pensava que la totalitat de la literatura venia d’un període remot, de la Grècia clàssica o de Roma. Em feia l’efecte que escriure no podia tenir res a veure amb mi. Per això, quan em van demanar que fes una redacció sobre un tema tan absolutament avorrit com era l’himne nacional no se’m va acudir res i li vaig demanar a la mare que em donés un cop de mà. La seva ajuda va ser tan decisiva que la redacció es va convertir en la millor de la classe i vaig aconseguir una fama instantània “d’escriptor”, encara que no la mereixia.

Aquesta història no acaba aquí.

No. Quan ja em prenia seriosament la literatura vaig recordar que havia començat sent un autor fantasma gràcies a la meva mare. I quan l’hi vaig explicar em va dir que m’ho inventava. Si és cert el que ella assegurava, als 12 anys començava a pensar el món com un escriptor, fent ficcions a partir del que m’envoltava.

El lector trobarà força equívocs enginyosos, com aquell que li va passar en un trajecte d’avió. Una dona li va demanar consell perquè creia que era capellà.

El malentès és un dels principals recursos de l’escriptor. L’home en qui em vaig fixar a l’avió semblava un narco disfressat de narco: portava una samarreta de jugador de bàsquet, botes de pell, tatuatges, penjolls d’or i dos telèfons mòbils [riu]. La seva esposa se’m va asseure al costat i em va dir: “Creu que un enemic pot perdonar?” Em va confondre amb un capellà perquè anava vestit de negre i amb una camisa blanca que sobresortia per sota de l’americana. A més, llegia la novel·la El día de todas las almas, de Cees Nooteboom.

La varietat de temes, situacions i personatges converteix ¿Hay vida en la Tierra? en una muntanya russa molt entretinguda.

La vida és molt més rica del que pensem i som molt més estranys del que semblem. Escric els articles amb la mateixa vocació de Kafka quan deia: “Voldria ser un xinès que torna a casa”. Ell s’imaginava tornant a un lloc molt remot des d’una ciutat com Praga. La meva Praga han sigut d’una banda Coyoacán i de l’altra l’Eixample barceloní.

En alguns dels articles critica les noves tecnologies.

Pensem que qualsevol nova tecnologia és moderna i no és veritat. Una vegada vaig estar parlant amb un autor africà que em deia que la “foguera col·lectiva” des d’on escrivia era el xat. Em va semblar que tenia tota la raó del món, perquè el xat és una tribu virtual, renova l’atavisme. Resulta que l’home era del Txad, ens havíem entès malament... [riu].

També parla d’un antic amic que té 200 comptes fantasma a Twitter.

És més comú del que sembla, portar els comptes de persones conegudes i dedicar-te a alimentar els seus egos. En el món actual la necessitat de figurar és absoluta. De vegades em pregunto per què hi ha celebritats que filmen les seves relacions sexuals. Té un punt de ruleta, de posar-se en perill.

Si un es decideix a ser escriptor tard o d’hora viurà humiliacions.

Sí, exacte [riu]. Tinc un amic mexicà, Fabrizio Mejía Madrid, que diu: “No oblidis que rere cada col·laboració sempre hi ha una humiliació”. Al llarg dels anys n’he viscut de tots colors. Una vegada, amb Enrique Vila-Matas, vam anar a parlar a Alacant i hi havia tan poca gent que la presentadora va perdre els papers i va deixar anar un monòleg sobre la vergonya que sentia de la poca motivació de la gent. Ho feia, esclar, al davant dels quatre gats que havien vingut [riu]. Dos mesos enrere, en una tertúlia radiofònica a Colòmbia em van confondre amb el meu pare tota l’estona. Havia mort al mes de març.

stats