Aplaudiments després d'aprovar la proposició de l'amnistia l'any 1977

MEMÒRIA HISTÒRICA

La justícia espanyola, ¿un mur insalvable per a les víctimes del franquisme?

Tots els casos han estat arxivats i els denunciants recorren a l'Argentina i a Estrasburg

Aplaudiments després d'aprovar la proposició de l'amnistia l'any 1977 / EFE

Per a les víctimes del franquisme la justícia espanyola ha estat sempre un mur infranquejable. S'han intentat moltes estratègies però mai s'ha aconseguit que cap jutjat acceptés revisar ni una sola sentència franquista ni tampoc que s'investigués cap exjutge, expolicia o exministre espanyol (l’única excepció és el cas Ruano). La llista és llarga: des del 2015, ajuntaments de tot l'Estat han interposat 13 querelles per crims contra la humanitat i 36 víctimes de tortura i familiars d’assassinats pel règim de Franco han intentat portar davant d'un jutge els seus torturadors i botxins. Tots els casos han estat arxivats. “Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant d'un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”, explicava el novembre del 2018 José María Chato Galante, un dels firmants de la querella argentina. No ha pogut ser. Galante va morir el març del 2020 i el seu torturador ho va fer tres mesos després. El temps juga en contra de les víctimes i a favor dels imputats. I, mentre la justícia espanyola els tanca la porta, els últims testimonis de la dictadura recorren a la justícia argentina o a Estrasburg.

"Estem parlant d’un model d’impunitat que han sostingut els tres poders de l’Estat durant 40 anys de democràcia"

Jacinto Lara Bonilla

La negativa a obrir la porta a investigar els crims comesos durant 40 anys de dictadura s’ha produït en tots els àmbits judicials espanyols: jutjats ordinaris, audiències provincials, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional... Els arguments es repeteixen: l’absència dels crims contra la humanitat al Codi Penal espanyol quan els fets es van cometre, la prescripció dels crims i la llei d’amnistia de 1977. “No hi ha cap explicació jurídica, ni cap argument vàlid perquè tots els arguments contravenen de manera frontal el dret internacional, que forma part del nostre ordre jurídic. Incompleixen una normativa que haurien d’aplicar –explica Jacinto Lara Bonilla, l’advocat de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina-. Estem parlant d’un model d’impunitat que han sostingut els tres poders de l’Estat durant 40 anys de democràcia. És un problema de voluntat política”.

Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia

El cas Puig Antich

Un dels últims casos que ha topat amb la negativa d’un jutge és la querella per un delicte de lesa humanitat que van interposar l’Ajuntament de Barcelona i les germanes de Salvador Puig Antich el 8 de novembre del 2018 contra Carlos Rey González, l’advocat que va redactar la pena de mort contra el jove llibertari i l’únic jurista que formava part del tribunal. No es va admetre la querella, es va fer un recurs d’apel·lació i aquest va ser desestimat per l’Audiència Provincial de Barcelona el passat 26 de juliol. Ara, el consistori barceloní estudia si recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Ara bé, per què és tan complicat investigar els crims del franquisme? ¿I què implicaria anar a Estrasburg?

"Era previsible que no s’acceptés a tràmit, però el nostre objectiu és anar a Estrasburg"

Jaume Asens


L’advocat i extinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Asens va ser un dels impulsors de la querella de Puig Antich: “Era previsible que no s’acceptés a tràmit, però el nostre objectiu és anar a Estrasburg”. El cas del jove llibertari té, segons Asens, possibilitats d’èxit perquè no ha passat tant de temps i l’acusat i les germanes Puig Antich continuen vius. “Estrasburg podria condemnar l’estat espanyol per no haver investigat i obligar-lo a fer-ho –diu Asens–. El que reclamem és que s’identifiquin els crims que es van cometre durant el franquisme".

Un dels arguments dels advocats que han intentat tirar endavant les querelles contra exjutges, expolicies i exministres és que són crims de lesa humanitat i, per tant, no prescriuen. La rèplica, en el cas de Puig Antich i de molts altres, és que el delicte de lesa humanitat (com a atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil o contra una part d’ella) no es va tipificar al Codi Penal espanyol fins al 2004 i defensen que no es pot aplicar de manera retroactiva. Tanmateix, abans del 2012 els jutjats espanyols, en diferents ocasions, sí que van tenir en consideració els tractats i convenis internacionals que tipifiquen els crims de lesa humanitat des de l’Estatut del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg (1945). Va ser el cas, per exemple, de la sentència del Tribunal Suprem de l’1 d’octubre de 2007 contra l’exmilitar argentí Scilingo per crims internacionals comesos durant la dictadura argentina. El Suprem va defensar que havien de ser penats: “Són imprescriptibles i l’Estat ha de procedir a la seva persecució i al seu càstig”. Tampoc el 1996 la llei d’amnistia va ser un impediment per portar a judici tres membres de la Brigada Político-Social als quals s'acusava de l’assassinat d’Enrique Ruano, un estudiant que va morir d’un tret el gener de 1969 quan estava detingut i sent interrogat. Els tres policies es van asseure al banc dels acusats però van ser absolts.

Garzón, un abans i un després

Tot va canviar força quan el jutge Baltasar Garzón, com a titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, va decidir, l’octubre del 2008, declarar-se competent per investigar les denúncies de 22 associacions de familiars de desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme i va autoritzar l'obertura de 19 fosses a tot Espanya. Garzón va ser denunciat i el Suprem, en una sentència del 2012, va deixar molt clara la impossibilitat d’investigar els crims del franquisme a Espanya: va qualificar la llei d’amnistia de “ pilar básico e insustituible de la transición española”. Va ser un toc d’alerta per als altres jutges: “Es va portar a judici un jutge per haver obert una causa”, diu Lara.

"Aquest canvi de criteri no s’entén si no és per raons polítiques"

Rosa Ana Alija


Des d’aleshores hi ha hagut força unanimitat entre els jutges i s’ha optat per tancar aquesta porta: “Hi ha un canvi en l’argumentació. En el cas de Scilingo es va considerar que era culpable d’homicidi i detenció il·legal, delictes ja previstos aleshores al Codi Penal, i que la concurrència dels elements dels crims contra la humanitat previstos al dret internacional incrementaven la seva gravetat, els feia imprescriptibles i generava l’obligació dels estats de castigar-los. Però quan l’acusat és espanyol es considera que no va cometre cap delicte -afirma la professora de dret internacional Rosa Ana Alija-. Aquest canvi de criteri no s’entén si no és per raons polítiques”.

La continuïtat amb el règim franquista

En molts casos el problema rau no pas en la lletra de la llei sinó en la interpretació que en fan els tribunals, opina Alfons Aragoneses, professor d’història del dret: “El Tribunal Suprem, que és qui unifica la doctrina, ha optat per una interpretació que, al meu parer, no té en compte els drets de les víctimes ni les tendències als països del nostre entorn”.

Una altra qüestió a tenir en compte és la continuïtat respecte al règim franquista: no hi ha hagut un trencament. “Als primers 80, el Tribunal Constitucional va dictaminar que el dret franquista havia de ser considerat dret vàlid. Podia haver optat per declarar invàlida una part de les lleis i aquestes sentències repressores, però les va considerar vàlides i a tenir en compte com a tals pel dret actual”.

La portaveu de Jutges i Jutgesses per la Democràcia, María del Prado Escoda, creu que Espanya va girar full sense reparar les víctimes de la dictadura: “No reconèixer els crims del franquisme és injust, però s’hauria de resoldre a nivell polític -diu la jutgessa-. S'hauria de canviar la normativa per reparar, reconèixer i satisfer les víctimes, ratificar el conveni d'imprescriptibilitat de 1971, i modificar o derogar la llei d'amnistia. Això obriria la porta a admetre molts procediments”. En aquest sentit, el Parlament català va declarar nuls els judicis franquistes i s'estan a punt d'aprovar noves lleis de memòria, a Espanya i Catalunya. 

"Quedem molt pocs testimonis d’aquella cruel dictadura. Va ser una salvatjada, i la Transició va ser sagnant. Ho hem de poder explicar”

Pedro Mayoral Rueda


Pablo Mayoral Rueda tenia només 24 anys quan, el 1975, va ser condemnat a 30 anys de presó en un dels últims consells de guerra del franquisme. Membre del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), el van acusar de participar en un atemptat que va acabar amb la mort d’un policia. Mayoral és un dels querellants de la querella argentina: “Quedem molt pocs testimonis d’aquella cruel dictadura. Va ser una salvatjada, i la Transició va ser sagnant –diu–. Ho hem de poder explicar”. Mayoral va poder sortir de la presó gràcies a la llei d’amnistia: “La lluita va ser molt llarga, es va sortir al carrer i van morir alguns companys”, diu. Tanmateix, quan Mayoral i molts dels seus companys van sortir al carrer demanant la llibertat pels presos polítics no preveien que la mateixa llei acabaria exonerant els criminals franquistes: “S’ha d’investigar, no es pot mirar cap a una altra banda –reflexiona–. El PSOE podria haver fet més per democratitzar el país i ha optat per tapar les vergonyes de la dictadura”.

La mitificació de la llei d'amnistia 

La llei d’amnistia dels anys 70 es va utilitzar per treure de la presó persones prèviament condemnades. Tanmateix, anys després, la mateixa llei s’aplica abans que s’investigui. “La llei d’amnistia s’ha acabat mitificant i s’ha acabat aplicant de manera automàtica per impedir la investigació dels crims del franquisme”, afirma Alija.

Fins a cinc organismes internacionals de defensa dels drets humans han demanat a Espanya la derogació de la llei d'amnistia. Ha estat qüestionada per juristes i historiadors però defensada pels partits polítics majoritaris amb l’argument de la reconciliació. Els intents de derogar-la o modificar-la han fracassat al Congrés de Diputats. El PP, el PSOE i CiU van rebutjar el 2011 per majoria absoluta la proposició de llei per modificar-la i que no permetés la impunitat. El 2016 hi va haver un altre intent perquè no s’apliqués en casos de tortura, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitat que va ser rebutjat pel PP, el PSOE i Ciutadans. L’intent més recent va ser el del març del 2018, quan Unides Podem, el PNV, ERC i EH Bildu van tornar a intentar-ho però es van topar amb la negativa del PSOE. “Les polítiques de reconciliació no s’aborden amb lleis d’amnistia sinó oferint instruments precisos i adequats per obtenir reparacions i per recuperar la confiança en l’Estat”, defensa Lara. 

L'exministre Rodolfo Martín Villa, citat a declarar 

El 14 de abril del 2010, emparant-se en la legislació internacional sobre drets humans, un grup de famílies va acudir a la justícia argentina per interposar una querella pels crims comesos durant la dictadura franquista. Des d’aleshores, tots els intents per interrogar o extradir una vintena d’exministres, exjutges, exmetges i expolicies han estat frustrats. Els querellants, però, tenen les esperances posades en una data propera: el 3 de setembre. María Servini, la jutge titular del jutjat federal número 1 de Buenos Aires, que porta la causa contra els imputats per crims de lesa humanitat durant la dictadura franquista, ha citat l’exministre Rodolfo Martín Villa per a un interrogatori via telemàtica a l’ambaixada argentina. “La querella argentina és un instrument eficaç, malgrat totes les dificultats i obstacles que ha tingut -defensa Jacinto Lara-. Ha aconseguit imputacions i exhumacions i està aconseguint erosionar la impunitat de l’estat espanyol”.