FESTIVAL CRUÏLLA
Cultura 12/07/2015

Kendrick Lamar, història de la música negra en temps real

Com ja va demostrar el 2014, Kendrick Lamar no necessita trucs

Borja Duñó Aixerch
2 min
Malgrat la seva imatge de noi normal, Kendrick Lamar és el raper del moment.

BarcelonaEl cartell del Cruïlla està molt bé, però si tens Kendrick Lamar a Barcelona és gairebé segur que eclipsarà tota la resta. El millor raper de l’actualitat ja va actuar al Primavera Sound de l’any passat, però aquesta vegada arribava amb les cançons de To pimp a butterfly (2015), un treball d’una riquesa musical i lírica extraordinària que de ben segur apareixerà al capdamunt de totes les llistes del millor del 2015. Aquest disc confirma l’estat de gràcia d’un artista que està fent història, no només en l’àmbit del hip-hop sinó també de la música negra en general. La seva visita era un autèntic esdeveniment, un luxe i, qui més qui menys, tothom n’era conscient.

Com ja va demostrar el 2014, Kendrick Lamar no necessita trucs, només un petit grup de bateria, baix, guitarra i sampler o teclats i unes pantalles amb imatges del seu barri californià de Compton, tot i que massa baixes perquè el públic pogués seguir-les còmodament amb la mirada. Tant hi feia, perquè Lamar fa que centris l’atenció en l’essencial: la música, les paraules, el seu flow imbatible. No necessita un exèrcit de MC fent bots per l’escenari, i molt menys cadenes d’or al voltant del coll. Kendrick és el bon noi del barri, el més llest i reflexiu, que busca constantment la redempció a través d’un discurs positiu que no amaga la dura realitat de la seva gent. És el número u, però també un noi normal, i així ho va demostrar un cop més amb un concert impecable.

Una mirada per mil paraules

Segur que en va dir més de mil, de paraules, però la mirada, la seva mirada, també deia coses. Fixament, va dirigir l’esguard al públic, com si veritablement reconegués cada individu a l’esplanada. “ My motherfucking homies ”, que era com dir, “reconec en vosaltres la meva colla, els meus iguals”. Inversament, una noia enfilada a collibè va recitar tota la lletra de Swimming pools -¿una metàfora alcohòlica dels perills de la fama o de la fam de revenja?- mirant-lo fixament. En aquell moment, tots érem aquella noia.

Sense abusar de pirotècnia sampledèlica ni arriscar-se a experiments jazzístics com el de la magistral For free?, Lamar va apostar per versions més sòbries i un pèl més alentides de les seves cançons. Per exemple: Money tree,sobre el poder que exerceixen els diners al gueto i el somni de viure com els rapers, o Bitch, don’t kill my vibe, un altra cançó autoreflexiva en què diu “sóc un pecador que probablementtornarà a pecar”. Però també l’explosiva i, que, al crit d’“ I love myself! ”, és un clam a l’autoestima individual i col·lectiva, o King Kunta, que converteix l’esclau Kunta Kinte en rei. Tot, amb les arrels clavades en la història de la música negra. Funk, soul, i un groove impressionant, per ballar a -i amb- consciència.

stats