Cinema

'La llibreria' i 'Estiu 1993' triomfen als Goya sota l'ombra d'un gegant

El film de Coixet guanya com a millor pel·lícula i el de Simón com a millor direcció novella. La basca 'Handia' és la més premiada amb 10 estatuetes

Semblava que la nit havia de ser un monòleg basc, però finalment va ser un diàleg a tres bandes i tres llengües. 'La llibreria' va triomfar ahir als premis Goya guanyant tres premis tan importants com el de millor pel·lícula, direcció i guió adaptat. Un resultat que, en vista de l'embranzida que portava la basca 'Handia', guanyadora de 10 premis, ni la mateixa Isabel Coixet s'acabava de creure. "Jo em pensava que s'ho emportaria tot la Carla o 'Handia'", deia la cineasta en recollir el Goya a la millor direcció, el segon del seu compte personal. "De debò que pensava que marxaríem de buit", va insistir. "I sort que ens n'han donat un, que si no la meva mare puja a l'escenari i munta un ciri. També li dono les gràcies per dir-li sempre al pare: 'Tu deixa que la nena llegeixi, que d'alguna cosa li servirà'".

Isabel Coixet: “En la vida i el cinema, com menys drama, millor”

Rebuda amb crítiques desiguals enmig de la polèmica per les seves declaracions sobre el Procés, 'La llibreria' és una sòbria adaptació de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald sobre una vídua que s'enfronta als poders fàctics d'un poblet de l'Anglaterra rural dels 50 per obrir-hi una llibreria. Una pel·lícula sobre l'amor per la literatura i la lluita contra la intransigència té  les seves grans virtuts en la força dels personatges, el dramatisme contingut i les interpretacions mesurades d'Emily Mortimer i Billy Nighy. En conjunt, potser es tracta de la millor pel·lícula –se'ns dubte és la més clàssica– de Coixet, que amb els tres Goya guanyats ahir ja en suma set i es converteix la cineasta més premiada per l'Acadèmia del Cinema Espanyol.

L'altra gran favorita, 'Estiu 1993', també va marxar amb la seva quota de glòria. El debut de Carla Simón va guanyar tres Goya: millor direcció novella, actriu revelació (Bruna Cusí) i actor secundari (David Verdaguer). El premi a Simón era gairebé obligat. No passa sovint que el cinema contempli la irrupció d'una nova veu ja madura i complexa, capaç de captivar la crítica, entusiasmar el públic i emocionar fins i tot el cinèfil de filmoteca més bregat.

‘Estiu 1993’, el llarg camí d’una nena fins a les llàgrimes

Simón va dedicar el seu Goya als seus pares biològics i a les persones de la seva generació "que van morir per culpa de la sida". La cineasta va fer extensiva la dedicatòria a "tothom que avui dia conviu amb el virus del VIH": "És absurd que encara hagin de viure-hi com si fos un estigma". Simón va rebre el Goya de mans de la directora Paula Ortiz i Leticia Dolera, a qui Simón va definir com a "referents". Cusí, com als Gaudí, va tenir paraules d'agraïment per a Simón –"rodar 'Estiu' i que arribessis a la meva vida és de les millors coses que m'han passat a la vida"– i per a Agustí Villaronga, el seu descobridor a 'Incerta glòria'. Verdaguer, que no s'ho devia esperar, va fer un dels agraïments més espontanis i divertits de la nit dedicant el premi fins i tot als sogres i oferint-se a petonejar tots els assistents a la gala. Els mitjans hem posat molt sovint el focus de les virtuts d''Estiu 1993' en la directora o la feina de les nenes, però el reconeixement dels Goya als intèrprets fa justícia amb la feina sacrificada i sempre en segon pla –però alhora indispensable– que fan Cusí i Verdaguer al film. Ells també mereixen la seva bona ració d'elogis. 

L'ombra del gegant

El duel que es preveia aferrissat entre 'La llibreria' i 'Estiu 1993', doncs, va quedar una mica eclipsat per l'ombra gegant d'un noi d'un poblet de Guipúscoa. 'Handia', un relat situat en les guerres carlines sobre un jove de més de dos metres convertit en atracció de fira i motor econòmic d'una família rural, va arrasar emportant-se una carretada de premis: millor guió original, actor revelació (Eneko Sagardoy), música original, maquillatge i perruqueria, vestuari, direcció de producció, muntatge, fotografia, direcció artística i efectes especials. En total, 10 premis, el quart millor de resultat de la història dels Goya. Un èxit espectacular per a la pel·lícula d'Aitor Arregi i Jon Garaño, que barreja les tensions històriques del segle XIX i el drama d'una família dividida entre la lleialtat i la cobdícia. Els directors, que ja van fer soroll amb 'Loreak', veuen reforçada així la seva personal aposta per representar el folklore basc des d'un cinema íntim, delicat, pudorós i en euskera.

‘Handia’, la vida del gegant de Guipúscoa

Els grans damnificats del premis a 'Estiu 1993' i 'Handia' van ser els Javis, directors de 'La llamada', que tot i comptar amb el fervor mediàtic de faràndula madrilenya només es van endur el Goya a la millor cançó original, de Leiva. Ni tan sols Belén Cuesta o Anna Castillo van rascar premi interpretatiu: el d'actriu secundària va ser per a Adelfa Calvo per 'El autor'; Javier Gutiérrez, el seu protagonista, es va endur el de millor actor. El de millor actriu va ser per a Nathalie Poza per 'No sé decir adiós', que es va imposar inesperadament a pesos pesants com Penélope Cruz i Emily Mortimer. Més previsible va ser el premi al millor documental de 'Muchos hijos, un mono y un castillo', de Gustavo Salmerón; la mare del director, la Julieta, va dedicar el premi "a totes les mares, fins i tot a les que no tenen fills i les que no en tindran", i va deixar anar una frase brillant quan el seu fill li va regalar l'estatueta: "Queda-te-la tu, que a mi ja no m'hi cap, a casa".

Els 'chanantes' naufraguen

L'humor de Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla podria haver sigut una novetat refrescant. Els 'chanantes' no van caure en l'error d'impostar un to engolat i accelerat de presentadors televisius i van mantenir la seva naturalitat manxega i el toc surrealista, però la falta de ritme de Sevilla en el monòleg inicial i la poca brillantor dels acudits del guió feien patir. El silenci que seguia les seves bromes –algunes de tan poc lluïdes com "Aquesta és la meva nit, perquè totes les actrius es volen emportar un capgròs a casa"– va ser l'indicador més eloqüent del fracàs d'un Sevilla titubejant i traït pels nervis a qui clarament els Goya li venien grans. Reyes tampoc va fer història, però la seva desimboltura en les bromes pactades amb els nominats va salvar la papereta, sobretot quan ell i Emily Mortimer es van posar a parlar en basc o quan va explicar a Leticia Dolera què és el 'mansplaining'. "T'està quedant una gala molt maca, un camp de naps ben feminista", va etzibar-li amb ironia l'actriu.

Com si veiessin venir les garrotades, Sevilla i Reyes van protagonitzar un esquetx cap al final de la gala en què el crític Carlos Boyero els dedicava una crítica destructiva. No era mala idea, però per una vegada Boyero no anava gaire errat. El símptoma més revelador del naufragi dels presentadors és que va ser més graciós veure Laia Marull a punt de revelar el guanyador del Goya a la millor producció abans que el nom dels nominats que molts dels acudits de la parella. Molts van acabar enyorant Dani Rovira, però les apostes són clares: l'any que ve el presentador serà una dona. Comencen les apostes: Alexandra Jiménez? Leticia Dolera?

Un dels moments àlgids de la nit va ser l'aparició de Marisa Paredes per recollir el seu Goya d'Honor. Esplèndida, va recordar els discursos que va pronunciar en els seus anys de presidenta de l'Acadèmia espanyola, especialment el polèmic del 'no' a la guerra –"El tornaria a repetir", va afirmar–, i va deixar anar una frase per al record: "He tingut la sort que molts directors apostessin per mi, però alguns directors també han tingut la sort que jo apostés per ells". Pura dignitat i concisió: tot el discurs amb prou feines va arribar als tres minuts. N'hi ha que ja en podrien prendre nota. 

L'homenatge a Woody Allen, premiat

El premi al curtmetratge animat mallorquí 'Woody & Woody', un homenatge a la figura de Woody Allen, podria haver aixecat polseguera en uns premis nord-americans. Als Goya, en canvi, es van rebre amb aplaudiments les paraules de la seva guionista, Laura Gost: "Només tinc una certesa sobre Woody Allen, i és que és un creador genial i un artista imprescindible en la història del cinema". Un contraplà de Dolera no hauria estat malament, per cert.

El curtmetratge d'animació 'Woody & Woody' de Jaume Carrió i Laura Gost, precandidat als premis Goya

Els Goya van certificar la ratxa d'èxits del curt català i espanyol de l'any, 'Los desheredados', de Laura Ferrés, que fa només una setmana s'emportava el Gaudí. "Aquest curt va néixer quan la meva família i jo vam perdre un negoci de molts anys", va dir la directora. "No m'hauria imaginat mai que d'aquesta pèrdua n'arribaríem a guanyar alguna cosa".

L’únic curt català de Canes, un retrat d’un món que s’extingeix

Nora Navas i Mariano Barroso, vicepresidents de l'Acadèmia, van prendre el lloc de la presidenta Yvonne Blake, convalescent per l'ictus que va patir al gener. Barroso va reivindicar primer la feina de "les milers d'Yvonnes Blake que treballen en silenci davant i darrere les càmeres" i va celebrar el cinema com a vehicle per a la concòrdia: "Junts som més". A Navas li va tocar la part més reivindicativa del discurs: reclamar al ministre Méndez de Vigo la baixada de l'IVA del cinema –"encara segueix al 21%, malgrat les promeses i els anuncis oficials"– i sumar-se al clam per l'equitat. "Si derrotem la superioritat de gènere derrotarem el monstre de la violència contra les dones", va defensar. "I ho hem d'aconseguir tots junts. Totes juntes".

L'anunciada reivindicació feminista va estar present durant la gala però no va eclipsar el cinema. Astutament, els organitzadors de la gala van alternar els números còmics de Sevilla i Reyes amb actuacions de dones comediants com  Pepa Charro i Cristina Castaño, a més d'un inspirat Brays Efe en el seu paper femení de 'Paquita Salas'. També Paula Ortiz i Leticia Dolera van tirar dards enverinats contra la gala i, en el seu discurs, Coixet va ser contundent denunciant la bretxa salarial entre homes i dones. Curiosament, una de les idees menys feministes de la gala –un esquetx sobre les muses que inspiraven José Luis Cuerda, Bayona i Coixet– va donar lloc a un dels moments més divertits. Tanmateix, el protagonisme va ser al final per als cineastes i les pel·lícules: concretament, per a un gegant basc, una llibretera anglesa i una nena trista i confusa en una masia de la Garrotxa.

Més continguts de