L’amistat des dels grecs fins al segle XXI, amb l’ARA

BarcelonaDe la cultura grega a la Bíblia, passant per Montaigne i els refranys, Jordi Llovet (Barcelona, 1947) reflexiona sobre l’amistat al llarg dels segles: “Em sembla que l’amistat, avui, ja no és una cosa que afecti la res publica, i que més aviat s’ha convertit en una defensa, si no una muralla, contra les agressions de la publicitat i de la vida comuna”.

Des d’avui i al llarg de tota la setmana, els lectors podran adquirir amb l’ARA Amistat,l’últim assaig de la col·lecció Breus del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En aquesta obra, Llovet reflexiona sobre la relació amb els amics. “L’amistat és un invent tan vell com la humanitat o ho és, almenys, en els països de la tradició occidental, és a dir, els que han conegut una empremta de les cultures jueva, grega, romana i cristiana”, reflexiona el catedràtic de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona.

Assagista i traductor d’autors com Hölderlin, Rilke, Byron, Flaubert i Thomas Mann, a Amistat Llovet convida el lector a fer un recorregut per la civilització grega, la judeocristiana i la llatina per analitzar què entenien per amistat i per veure, després, si aquestes concepcions de l’amistat encara es conserven, què en queda i com s’han transformat. Llovet demana la benevolència del lector, perquè sobre l’amistat hi ha moltes teories: “Hi ha teories vàries de l’amistat, i fins i tot una sola cultura com la grecohel·lenística en va donar de molt dissemblants, contradictòries i tot, però quasi totes posseeixen vigència”.

Un dels primers exemples que destaca Llovet és l’ hetairos, el company d’armes en una guerra a la Grècia clàssica. Amb el temps l’erotisme que s’insinua amb els hetairos serà més clar. Les relacions entre homes madurs i un jovenet habitualment imberbe eren força freqüents a la Grècia clàssica: “És improbable que els jovenets acceptessin pràctiques sexuals extremes: segurament es limitaven a deixar-se admirar i amanyagar; això sí, sense els perjudicis que nosaltres hem heretat de la moral judeocristiana”.

Plató fa un pas endavant: “Preua l’amistat en la mesura que la considera la primera parella de cèl·lules que, per una laboriosa, pública i eloqüent proliferació, acaba constituint una ciutat adreçada correctament al bé, la força i la justícia”, detalla. Amb el cristianisme, però, hi ha un canvi. L’amistat ha de basar-se en una fraternitat universal: estimar per caritat. Llovet acaba fent-se una pregunta: “¿Què queda d’aquestes teories i pràctiques de l’amistat als nostres dies? La revolució industrial, l’ascens de la classe burgesa, el lliure comerç i totes les pràctiques socials de la vida contem- porània -diguem als últims dos segles- han tornat a potenciar aquella amistat interessada que tan criticaven els clàssics grecs i els romans”. Al final, però, Llovet, a través de la imatge de dos amics, dóna un bri d’esperança. L’amistat més noble, malgrat tot, no ha mort.