'Limbo' o els reptes dels transgèneres, al Teatre Gaudí

Barcelona'Limbo' és la història de l'Albert, que abans era la Berta. La història d'un trànsit que comença amb la prohibició de pujar a l'avió que l'ha de dur a operar-se perquè al seu carnet d'identitat hi apareix el rostre i el nom d'una noia. Aquesta 'terra de ningú' és el punt de partida des d'on la companyia L'era de les impuxible, que aterra al Teatre Gaudí del 5 de febrer al 3 de març, planteja els reptes, personals i socials que suposa enfrontar un canvi de sexe.

L'espectacle, dirigit per Míriam Escurriola, s'endinsa en el territori de la dansa-teatre i es potencia amb la música en directe de la pianista Clara Peya, que va partir d'una experiència personal per donar forma i construir una història que considera que "havia d'arribar a molta gent". "Volíem suggerir, des de la història de l'Albert i des de la música i la dansa, per remoure el cor de tothom. Però no des d'una part discursiva ni un vessant adoctrinant", explica la pianista. Per aquest motiu la història s'ha nodrit amb els textos de Miguel Missé i Pol Galofré, dos nois que han viscut en primera persona la realitat de la transsexualitat, i que han servit com a base per als que Marc Rosich ha elaborat per a l'espectacle. "És un tema desconegut que fa plantejar molts dubtes. I a més, ells tenen una visió molt particular dins la particularitat", ha dit Rosich, en fer referència a la decisió dels dos de no sotmetre's a cap operació.

Però l'obra no només parla d'aquells que senten que viuen en un cos que no els pertany, ni enfoca els reptes que implica el transgènere des d'un únic vessant. En parlar d'aquest col·lectiu, minoritari i encara molt desconegut, l'espectacle també planteja com la societat topa amb els seus propis prejudicis, massa acostumats a classificar de forma binària i a trobar sempre un calaix on dipositar tot allò que l'envolta. "Ho portem a un lloc que parla de tots, de la insatisfacció que tots podem tenir en algun moment", explica la Mariona Castillo, que dóna vida a l'Albert: "Què passa si estic en un lloc que no es pot etiquetar i què passa si tu no ho entens?"

L'esperit crític i reflexiu que predomina en tot moment es fon en ocasions amb alguna pinzellada d'humor i ironia, en despullar les pròpies limitacions a l'hora d'assumir un canvi tan decisiu com el que suposa el pas de noia a noi, o a la inversa. "És un moment per començar a acceptar-ho o entendre-ho", opina Peya.

La barreja de codis sobre l'escenari entre la música, la dansa i la paraula té la intenció d'arribar a l'espectador i fer-lo somniar, entrar a formar part dels llimbs en què es troba el protagonista. "Ballem l'emoció. Juguem molt amb els estereotips i portem això fins a la corporalitat", diu Ariadna Peya, ballarina juntament amb Tatiana Monells. La companyia vol que l'espectador s'assegui i empatitzi, i alhora convertir la més petita de les històries en una universal, que parli de tothom, i que podria començar amb la pregunta: si tu estàs convençut, a qui vols convèncer?