Lizzo, l’estrella de l’autoestima
La cantant de Detroit està conquerint el panorama internacional amb la seva mescla de pop, rap i soul i un discurs sobre la diversitat que trenca esquemes
Molta gent encara no sap qui és Lizzo, i això que va ser a Barcelona no fa ni una setmana. Aquesta nova estrella del pop, que va sobradíssima de carisma i de talent i que està escalant posicions en el panorama internacional a tota velocitat, va tenir la mala sort de coincidir amb Rosalía al Primavera Sound. I això no vol dir que no anés a veure-la ningú, sinó que la majoria dels que hi van anar eren estrangers. Tot i així, molta gent, fins i tot els que van preferir sacrificar el seu concert per no perdre’s la de Sant Esteve Sesrovires, va descobrir-la gràcies a la seva presència al festival. Corrien rumors que valia molt la pena, i només calia investigar una mica per enamorar-se’n sense remei.
Probablement el primer contacte amb Lizzo de molts nous fans és el clip de Juice. És un hit amb aires dels anys 80, ballable, divertit i enganxós com una mala cosa, en què una dona negra, alta i grassa ens diu que no necessita el “mirallet, mirallet” per saber que és atractiva. La lletra va d’agradar-se a un mateix -a una mateixa, més ben dit-, sense esperar l’aprovació dels altres. Té, a més, un punt de fatxenderia irònica que lliga amb els inicis en el rap d’aquesta artista de Detroit, establerta més tard a Minneapolis, quan diu, per exemple, “no soc un snack, soc l’àpat sencer”, o quan avisa les altres noies que els seus nòvios no paren de voler lligar amb ella.
No és una one hit wonder. Es dedica a això de la música des del 2010, primer amb grups de rap i després debutant en solitari amb Lizzobangers (2013). Va continuar amb Big grrrl small world (2015) i aquest any ha publicat Cuz I love you (2019), el seu primer disc amb una multinacional, que inclou la famosa Juice i que es presenta amb una portada on apareix completament despullada: tota una declaració d’intencions. Pel camí, va col·laborar amb Prince -dos anys abans que morís-, va formar part del jurat de RuPaul: reinas del drag i va estar de gira amb artistes com Haim i Florence and the Machine.
Però abans de tot això ja s’havia donat a conèixer per haver participat en un vídeo sobre estimar-se tal com s’és mentre s’anava despullant fins a quedar-se en roba interior. En el vídeo explicava que durant l’adolescència havia tingut problemes amb el seu cos. No era només que fos grassa, sinó que tenia la pell fosca i els cabells arrissats, tres característiques que no lligaven amb els cànons de bellesa del moment. Ara és una abanderada del body positive, un moviment que aposta per acceptar el propi cos i combatre d’aquesta manera les imposicions socials. L’actriu Lena Dunham i les models Denise Bidot i Tess Holliday són altres dones que han trencat estereotips en el mateix sentit que Lizzo. Cal aprendre a mirar sense prejudicis per adonar-se que no existeix només un tipus de bellesa, i elles en són la prova.
Però Lizzo és molt més que la seva imatge. Si l’escoltem amb atenció descobrirem una veu imponent i un talent innat per a la melodia. Té, a més, formació clàssica en flauta travessera (busqueu vídeos a la xarxa i descobrireu el seu virtuosisme), i és una compositora i lletrista molt més que notable. A més, és una xòuman nata. Té una simpatia natural, sap ser còmica i seductora al mateix temps, i ha donat imatges tan potents com quan la petita Janelle Monáe la va convidar a pujar a l’escenari a Coachella i juntes van fer una mica de twerk.
Que el seu discurs vagi tan lligat a un tipus d’opressió social que encara pateixen moltíssimes dones al món no hauria de restar atenció a la música amb què el defensa. A Cuz I love you -la cançó- o a Jerome us semblarà escoltar una vigorosa diva del soul i a Truth hurts o Soulmate, una estrella del pop preparada per menjar-se el món. I és que Melissa Viviane Jefferson -aquest és el seu nom real- sembla d’aquelles artistes que van sobrades en totes les assignatures. No només domina tots els elements estrictament musicals, sinó que també ha sabut crear un imaginari potent a través dels clips i de la dansa, eines amb què es permet subvertir alguns tòpics del gènere i convertir, per exemple, els nois en home-objecte. Tot, amb un enginy i sentit de l’humor absolutament captivadors.
