L'univers fantàstic de Sánchez Piñol arriba al cine amb 'El bosc'

BARCELONAEl Matarranya, 1936. En un poble de la Franja de Ponent, els anarquistes aprofiten l'esclat de la Guerra Civil per prendre el poder. El Ramon (Àlex Brendemühl), un masover, observa com els conservadors del poble fugen cames ajudeu-me i decideix amagar-se a la muntanya mentre la dona té cura de la masia i del fill acabat de néixer. Perseguit pels anarquistes, però, acaba prenent una decisió radical: amagar-se en una dimensió paral·lela.

La ciència-ficció es barreja amb un subgènere tan castís com el melodrama guerracivilista en el nou film d'Oscar Aibar, El bosc , que adapta un relat curt -només vuit pàgines- d'Albert Sánchez Piñol publicat a Les edats d'or (Proa, 2001). El director de Platillos volantes i El gran Vázquez es confessa enamorat de l'imaginari "agrofantàstic" del conte: "Em va fascinar l'escena en què el pagès torna per primera vegada de l'altra dimensió -diu Aibar-, com explica un fet sobrenatural una persona sense curiositat científica ni capacitat d'abstracció".

L'excursió extradimensional té uns efectes inesperats en el Ramon: suavitza el seu caràcter i li fa guanyar empatia, especialment cap a la seva dona (Maria Molins), que, obligada a fer-se càrrec del mas i plantar cara als anarquistes, surt de l'ombra del marit. Per Sánchez Piñol, la revolució dels anarquistes "fracassa i només triomfa la revolució individual dels afectats". "En el fons, El bosc és una història d'amor, però si normalment l'amor porta al matrimoni, aquí és al revés", conclou.

Guerra sense ideologia

Sánchez Piñol defensa que a El bosc "la guerra és guerra". "És un dels primers cops que el cinema espanyol parla de la Guerra Civil sense ideologia", afirma l'escriptor. "I els protagonistes no són els de sempre -afegeix Aibar-, aquí els bons no són els d'esquerres, sinó els conservadors". L'aproximació a la ciència-ficció tampoc és l'habitual, especialment en època d'abundància d'efectes digitals en el cinema fantàstic. L'espectador no té accés a la dimensió paral·lela a la qual accedeix el Ramon, i s'ha de conformar a imaginar-la a través de la seva mirada perplexa i la descripció fascinant d'una realitat plena de "besugots". "Em vaig proposar que cadascú s'imagini un món diferent -diu Aibar-. Demano un esforç, i per això al final ensenyo alguna cosa d'aquest món: és un premi per al públic".

Aibar i Sánchez Piñol estan en sintonia: si el director reivindica les pel·lícules de monstres "a l'estil de Jacques Torneur", en què el monstre no apareix, l'autor de La pell freda considera que l'element fantàstic és "una catapulta que serveix per parlar de la condició humana".