ART

El luxe d’avantguarda del maharajà d’Indore

Una exposició a París aplega el llegat com a mecenes del sobirà indi

Vet aquí un palau com cap altre on hi vivia un príncep amb un gust avançat al seu temps i al seu rol. Aquesta és la història gairebé novel·lesca de Jaswant II Rao Holkar (1908-1961), un dels grans i més desconeguts mecenes del disseny modern, al qual el Museu de les Arts Decoratives de París dedica una exposició fins al 12 de gener. Modern maharajà, un mecenes dels anys 30 posa el focus en aquest sobirà, fascinat per les avantguardes artístiques i decoratives europees de l’època, que de ben jove es va trobar al capdavant del principat d’Indore, l’actual estat de Madhya Pradesh, al centre de l’Índia.

En l’exposició es poden veure creacions de Constantin Brâncuși, Ivan da Silva Bruhns, Louis Sognot, Charlotte Alix, Jean Puiforcat, René Herbst i Eileen Gray, entre d’altres. És a dir, un ventall d’artistes, artesans i dissenyadors que van fascinar l’ull esteta del maharajà, títol que porten els prínceps sobirans de l’Índia. Entre mobiliari, obres d’art, orfebreria i arxius inèdits, l’exposició aplega més de 500 peces amb un fil conductor: l’increïble Palau de Manik Bagh.

El jove maharajà -descendent de la dinastia Holkar fundada per Malhar Rao (1693-1766), el primer maharajà que va regnar a l’estat d’Indore- va atribuir la construcció del palau a l’arquitecte Eckart Muthesius. Fill del teòric Hermann Muthesius, una eminència en l’arquitectura de finals del segle XIX, Muthesius fill va tenir un paper rellevant en la creació d’aquest palau més enllà de dissenyar plans, fins al punt que va ser nomenat oficialment com un dels arquitectes-consellers de l’estat d’Indore. L’exposició al Museu de les Arts Decoratives posa de manifest l’univers d’aquesta residència en la qual Muthesius va exercir de director d’orquestra, per mantenir certa coherència, però també de dissenyador de mobiliari, creant peces com ara les butaques vermelles amb il·luminació integrada que es poden veure a la mostra.

De fet, el museu exhibeix un nombre important de fotografies del palau i vídeos amateurs fets pel mateix Muthesius, principalment de les seves estances, però també dels exteriors i de les obres de la seva construcció entre el 1930 i el 1933. Gràcies a la col·lecció de Vera Muthesius, l’última esposa de l’arquitecte, i que encara resideix a Berlín, les comissàries de l’exposició, Raphaëlle Billé i Louise Curtis, van poder accedir a arxius personals, entre els quals destaca una magnífica sèrie de fotografies de la vida a Indore, un testimoni molt valuós titulat Indien im Lichtbild.

L’avantguarda de l’alta societat

Com Muthesius, Jaswant II Rao Holkar va cursar els seus estudis a Oxford. Es van conèixer en una festa a la Headington House i, des de llavors, ja no es van perdre de vista. De fet, el període a Oxford va modificar completament la visió que el príncep tenia de l’Índia ancestral i el va submergir en la modernitat. Jacques Doucet i Henri-Pierre Roché també el van marcar de per vida. Aquest últim es convertirà en el seu conseller artístic: l’assessorarà en art i mobiliari, però també l’introduirà en el cercle artístic parisenc, del qual era ben coneixedor. Roché, per exemple, farà les presentacions entre el maharajà i Bernard Boutet de Monvel, el pintor de l’alta societat per excel·lència dels anys 30. Precisament les quatre peces que coronen majestuosament l’espai central d’aquesta exposició de les Arts Decoratives les signa Monvel. Es tracta de dos parells de retrats del maharajà i la maharani, Sanyogita Devi, amb la qual el príncep es va casar el 1924, quan ella només tenia 10 anys i ell 16.

Entre el 1929 i el 1934, l’artista els va acollir al seu estudi de París per pintar aquests quatre quadres, on es pot veure la parella per separat, vestits amb la indumentària tradicional i amb vestits de nit segons la moda europea. Una dicotomia, la tradició i la modernitat, que representa aquest doble rol del maharajà: príncep indi i esteta europeu, encarna així una síntesi entre Orient i Occident. La parella, satisfeta amb el resultat, va penjar els quadres al vestíbul del Palau Manik Bagh.

En un dels retrats, la maharani posa amb el collar de la joieria Mauboussin creat a partir dels dos diamants d’Indore, en forma de pera, que el maharajà va heretar del seu pare, que, al seu torn, els havia fet fer a mida en una altra joieria de luxe francesa, Chaumet. De fet, durant les seves estades a França, la parella va adquirir una quantitat considerable de joies a la plaça Vendôme, coneguda per congregar força botigues d’aquest gremi. Les comissàries de l’exposició expliquen que les joies creades a mida no només són un reflex de la seva riquesa i prestigi social, sinó que es tracta d’“un símbol del seu gust per la modernitat”, que el maharajà barreja amb les tradicions índies.

Fotografies de Man Ray

Una altra de les excepcionalitats que l’exposició posa de manifest d’aquests maharajà i maharani fets d’una altra pasta són les fotografies que els va fer Man Ray entre el 1927 i el 1930. Còmplices i enigmàtics, la parella es deixa fotografiar d’una manera íntima per aquest pròxim artista del dadaisme i el surrealisme. En algunes d’elles es pot veure la parella admirant part de les seves pròpies peces encomanades a la casa Desny per al seu palau i que el visitant podrà apreciar de ben a prop.

Jacques Doucet és un altre dels noms que accentuaran el gust ja afirmat per la modernitat de Jaswant II Rao Holkar. Prestigiós modista, tot i que quan coneix el maharajà la seva ocupació principal és el mecenatge d’art modern i déco, Doucet contribuirà a fer conèixer i a donar suport a l’obra de creadors com Paul Iribe, Eileen Gray i Gustave Miklos adquirint els seus dibuixos, mobiliaris i escultures. El museu exposa algunes de les peces que Doucet va encomanar a aquests artesans i que van resultar ser una gran font d’inspiració per al sobirà indi durant la seva visita a l’estudi de Doucet el 1929. Les comissàries van trobar als arxius de la Biblioteca Literària Jacques Doucet de París una carta, escrita a mà pel maharajà, en què agraïa al modista el temps que havia passat ensenyant-li les seves col·leccions i els seus projectes decoratius. Una mena d’herència del gust i el saber que Doucet va transmetre al maharajà abans de morir, poques setmanes després de la seva vista. És així com el maharajà es va acabar convertint en una figura cabdal del mecenatge dels anys 30, desconegut per al gran públic fins avui.

Expectatives i realitat del palau del maharajà

El disseny exterior del Palau Manik Bagh, pensat per Eckart Muthesius, mai es va construir com s’ensenya a les fotografies publicades llavors a la premsa. Si bé és cert que, a primer cop d’ull, el palau sembla inscriure’s en el corrent d’arquitectura avantguardista -caracteritzat per tenir una mena de teulada-terrat pla i les finestres allargades-, les comissàries de l’exposició es van adonar que les imatges reals de la residència del maharajà i les imatges que es van enviar a la premsa tenien diferències remarcables. A causa de les condicions meteorològiques, Muthesius va haver d’adaptar les seves aspiracions arquitectòniques i optar per una teulada inclinada o bé per finestres més petites.

L’arquitecte es va endur una gran decepció al no poder fer realitat el tipus d’arquitectura que tant ell com el sobirà haurien volgut. És per això que el mateix Muthesius es va encarregar de retocar les fotografies, no se sap si amb el permís o sense del maharajà, fins a fer-les al seu gust. D’aquesta manera, va difondre unes imatges d’un palau que no ha existit mai, si més no amb aquest tipus de característiques, per fer-se una reputació en l’Europa avantguardista dels anys 30.