Tinent d'alcaldia de Cultura i Educació, i de Presidència
Cultura 16/09/2021

Jordi Martí: “M’agradaria un corredor cultural mediterrani”

6 min
Jordi Martí fotografiat per l'entrevista amb l'ARA

BarcelonaJordi Martí (Barcelona, 1965) és un gat vell de la gestió cultural. Ara ha agafat el relleu de Joan Subirats al Palau de la Virreina , amb la qual cosa acumula més galons dins l’equip de govern d’Ada Colau: es manté com a responsable de Presidència i com a regidor d’Economia i Pressupostos.

Roda el món i torna... a la cultura.

— El sector de la cultura sempre serà el meu, però és un retorn una mica especial: l’àrea que assumeixo no és només cultural, també és educativa. Això, aquest llegat que deixa Joan Subirats, ho fa més interessant.

Va estar a Cultura amb el PSC, ara amb els comuns. Entremig va flirtejar amb el sobiranisme. A la gent se li pot fer estrany.

— Els que hem canviat no som cada individu, sinó el context i les estructures que aglutinaven aquell conjunt de persones. Molta gent ha fet itineraris que poden semblar estranys des de fora però que responen al que ha passat al país. Ni el PSC d’avui és el que jo vaig conèixer ni el context actual és el d’abans. En tot cas, la Fabra i Coats on som, i que vaig impulsar amb tot de fàbriques de creació que encara s’estan acabant de construir, és un fil que relliga moments molt diferents i coses que per a mi han sigut sempre una dèria: veure la cultura no només com un sector econòmic, sinó també com una dimensió humana, de creació de sentit en un sentit. Com un dret.

Menys la regidoria de l’Eixample, manté totes les responsabilitats i assumeix a més les de Subirats. És un superpolític? Un supergestor?

— No, no. Hi ha sis tinents d’alcaldia i tots tenen un espai important. Avui el futur de la ciutat està més en l’intangible, en la capacitat de creació de continguts, de coneixement, de recerca aplicada, d’innovació, i en aquest sentit tota l’àrea que abraço té aquesta importància.

Acumula poder i responsabilitats. Hi ha qui especula sobre si s’està preparant per ser candidat a alcalde.

— Ja poden especular, que no ho veuran.

Vostè ja ho havia intentat amb el PSC.

— Sí, segurament és el meu gran error. Jo soc un gestor públic, és el que m’agrada: buscar solucions als problemes concrets. Sempre he mantingut aquest interès, que a vegades m’ha portat cap a la política. Totes les meves aspiracions estan més que satisfetes. Faig això tal com em demana l’alcaldessa i el projecte col·lectiu en què ara estic.

Per tant, Colau es presentarà.

— Això ja ho dirà ella.

L’altre dia reivindicava la capitalitat de la cultura catalana per a Barcelona i va haver-hi rebombori a les xarxes en l’entorn dels comuns.

— De la mateixa manera que tenim un corredor mediterrani econòmic, m’agradaria que hi hagués un corredor mediterrani cultural de veritat. Aquí hi ha un sistema cultural amb una tradició pròpia molt implicada, amb molts intercanvis, per descomptat també amb la cultura espanyola, i amb moltes altres, perquè cada vegada les ciutats són més un gresol de tradicions diverses. Hi ha un sistema cultural que necessita un reforç en els intercanvis sectorials, universitaris, musicals, d’arts visuals, de teatre... Compartim moltes coses, una llengua. M’agradaria molt que ho reforcéssim, que no només penséssim en termes de sistema cultural quan anem a fora a explicar-nos.

El corredor mediterrani comercial i d’infraestructures ha costat molt i encara costa.

— Espero que el cultural no costi tant. Ara hi ha les condicions per fer-lo, hi ha moltes coses prou consolidades en tot aquest espai, amb institucions culturals molt potents, i per tant amb la possibilitat de treballar plegats, amb objectius comuns. La preocupació per mantenir la llengua ha de ser compartida. I la cultura catalana ha de ser una cultura que convida, no el reducte d’uns quants que volen un futur per al seu país i que són els que guarden les essències de la nació. Ha de ser una cultura de portes obertes i d’intercanvi, com ha sigut tradicionalment. Aquest espai ens ha de permetre tenir veu i articular espais més amplis davant el procés d’aspiradora de Madrid, que no ho és només en termes d’infraestructura, sinó també de generació de continguts. I ha de ser un espai que no vulgui centrifugar des de Barcelona: també hem d’explicar una altra manera de relacionar-nos amb el territori antagònica a la que ha fet Madrid.

S’entendrà aquesta aposta des de la capital de l’Estat?

— El ministre actual és una persona que segur que ho pot entendre. Hauria de ser el camí per anar trobant altres formes de diàleg, de debat i també de discussió política. Fins i tot des de la perspectiva dels drets culturals que ara tothom reivindica a Europa com la nova orientació, en termes de cultura minoritària o petita pressuposa defensar el dret que tots aquells que ens sentim catalans ho puguem viure parlant en la nostra llengua, amb els mateixos drets. D’això en podem dir corredor mediterrani o front cultural mediterrani.

Hi ha qui en diu Països Catalans... Ja ha parlat amb el ministre Miquel Iceta?

— Encara no, però el conveni amb l’Estat de capitalitat cultural de Barcelona està firmat: 20 milions. Encara hem de tancar l’acord per veure on van. Anem una mica endarrerits. Per aquest 2021 és important, però sobretot obre una perspectiva amb dos elements claus: els recursos i el reconeixement de la singularitat cultural barcelonina. És un pas. Potser tímid, però un primer pas.

Amb la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, hi ha parlat?

— Sí. Com jo, té aquest vessant de gestió, de preocupar-se perquè les coses es facin. Si aconsegueix l’objectiu d’increment pressupostari que s’ha marcat, arribar al 2% del pressupost del Govern, ho celebrarem tots. L’infrafinançament de la cultura a Catalunya no l’entén ningú. És de les comunitats amb el percentatge més baix dedicat a la cultura. Amb la recerca passa igual: un rector em deia que havia calculat que els diners per càpita per a recerca a Catalunya eren 120 euros per habitant i a Andalusia 170. Més que en els grans horitzons, hem de pensar en revertir aquest tipus de coses que ens permetin enfortir-nos per als reptes que tenim al davant.

¿S’atreveix a posar data per a la Biblioteca Central Urbana, dita provincial?

— No, perquè a més no depèn de mi. Sí que em comprometo a ser una gota malaia. Quan l’any 1999 vam aprovar el pla de biblioteques, se n’havien de fer 40. Avui estan en funcionament. L’única que falta és la central urbana.

Què farà per revertir la precarietat del sector? Primer van ser les retallades, després la pandèmia...

— Soc conscient de la situació. A més, és una precarietat amb poca aparença de precarietat, en solitud, atomitzada: un creador un dia pot recollir un premi però no arribar a finals de mes. L’Icub no ha abaixat la persiana. I hem convertit els premis en beques, cosa que continuarà. Hem d’estar molt a prop del sector i dels creadors.

Un altre tema pendent: l’Hermitage. El podem donar per perdut?

— Espero que no. Confio que el canvi al port ho afavoreixi.

Prendreu la iniciativa?

— La gent ha d’entendre que estem parlant d’un territori que és dins el municipi de Barcelona, però que el gestiona i l’administra l’autoritat portuària, Puertos del Estado. La batuta l’ha de portar el titular de l’espai. Nosaltres, evidentment, hem d’acompanyar amb els permisos, llicències, etc. I jo m’inclino cap a un projecte més tecnològic. La bandera per als propers anys ha de ser un sistema de producció de més valor afegit, més basat en la innovació en l’àmbit cultural, la recerca, l’educació, la formació. La projecció internacional ens ha de venir per aquí. I això no és anar contra el turisme, sinó canviar el paradigma. La lluita contra el canvi climàtic també ens porta cap aquí.

Dins de la gestió de la cultura a Barcelona hi ha la pota empresarial que porta Xavier Marcé i la creativa de l’Icub. Això com casa?

— Quan es fan acords de coalició s’han de distribuir les competències, i es va fer així. S’ha anat trobant la manera d’evitar contradiccions.

Què li agradaria deixar arreglat?

— És difícil... Que els indicadors culturals variessin de forma significativa.

Però això és a llarg termini.

— Sí. Hem de treballar amb aquesta perspectiva. Abans cada biblioteca que feies o cada escola de música eren una fita. Ara les obres –l’ampliació del Macba o del MNAC, acabar la Fabra i Coats...– són importants, però és més interessant aconseguir omplir aquestes instal·lacions, fer que la gent hi participi, que els ensenyaments artístics mobilitzin joves i adults, que la cultura entri a les escoles o les escoles surtin a fer cultura. Jordi Llovet deia que en el fons el millor indicador és que el dia de Nadal ens deixessin mirar per un forat tots els menjadors de les cases i veure quants treuen instruments i es posen a tocar en acabar el dinar.

stats