El ‘making-of’ de la construcció de Barcelona

BarcelonaEl barri de Can Clos, a la falda de Montjuïc, es va construir en un temps rècord: en 28 dies es van fer 192 habitatges de 37,20 metres quadrats. Eren els anys 50 i les presses venien perquè se celebrava el Congrés Eucarístic i es van desallotjar les barraques que hi havia a la Diagonal. El fotògraf Leopoldo Plasencia (Canet de Mar, 1906 - Barcelona, 1988) no només va fotografiar l’abans i el després, sinó tot el procés de construcció del polígon d’habitatges. Plasencia va documentar moltes altres grans operacions urbanístiques: entre el 1940 i el 1970 va fotografiar l’edificació dels blocs de la Verneda -inclosos els interiors dels pisos-, els nous conjunts residencials a la Trinitat Nova, l’enjardinament dels voltants del castell de Montjuïc, el naixement del barri de Sant Cosme al Prat del Llobregat o la creació de Ciutat Badia. El fotògraf va acabar construint un arxiu immens dipositat a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Barcelona en construcció (1940-1970) treu a la llum 200 d’aquestes 18.000 fotografies.

El llibre, editat per l’IEFC i Viena Edicions i amb textos de la historiadora Isabel Segura, dona una mirada inèdita a una Barcelona que ha sigut molt poc explotada fotogràficament: “No només mostra la reconstrucció i la construcció de la ciutat, sinó també dels subjectes que la fan possible: fusters, manyans, guixaires...”, detalla Segura. Plasencia treballava sobretot per encàrrec i en la majoria de casos visitava les obres cada 15 dies amb la seva càmera. Un dels seus principals clients va ser l’empresa constructora Cubiertas y Tejados. Amb les fotografies de Plasencia no només es pot visualitzar la transformació de la perifèria de la ciutat, sinó també com canvien les tècniques de construcció i com les màquines van anar substituint les persones.

L’empatia de Plasencia

“Després de la Guerra Civil, les constructores van fer un gran negoci, segurament algunes van estar darrere el cop d’estat de Franco”, explica Segura. Cubiertas y Tejados va treballar per al govern republicà, però després de la guerra el seu creixement va ser exponencial. ¿El fet que aquestes constructores paguessin la feina a Plasencia va condicionar la seva mirada? “Hi ha un seguiment de l’obra, Plasencia s’ho podia permetre perquè li pagaven per fer-ho i no hi ha relat de conflicte”, diu Segura. “Però poques vegades he vist un acostament com el de Plasencia a les persones que treballen a l’obra, hi ha molta empatia”, afegeix la historiadora. El fotògraf s’atansa als picapedrers que treballen a la portalada de la catedral, als treballadors del port, als operaris que carreguen estructures de formigó, als que manipulen les grues de vapor...

“Si no fos pel zel del fotògraf i de la seva dona [Maria Saura], totes aquestes fotografies no s’haurien conservat”, assegura Laia Foix, coordinadora del departament de documentació i investigació de l’IEFC. Saura era qui registrava, numerava i guardava en sobres i capses els negatius del seu marit. Va ser Saura també qui va donar els arxius a l’IEFC quan Plasencia va morir: “Afortunadament el fotògraf, la seva dona i l’IEFC han conservat l’arxiu perquè les empreses privades per a les quals va treballar Plasencia o han fet desaparèixer els arxius o no s’han preocupat de conservar-los”, diu Segura.

En la crònica gràfica de Barcelona hem vist centenars de vegades la plaça Sant Jaume, la Rambla i l’Eixample. Però la perifèria és pràcticament inexistent.

Plasencia va visitar el barri de la Verneda durant els dos anys que va durar la construcció del nou barri que el franquisme anunciava així: “ Alojará innumerables familias que hoy viven en pésimas condiciones materiales, que dan como resultado una amoralidad que ni nos atrevemos a describir ”. El cert és que es van utilitzar materials de molt baixa qualitat i la crònica gràfica del fotògraf mostra com la Verneda va anar creixent entre fàbriques i camps de conreus. Plasencia també va fotografiar la construcció d’infraestructures com la pavimentació de la carretera de Ribas (l’actual C-17), la construcció d’una nova estació de viatgers a la plaça d’Espanya per a la companyia d’aviació Iberia, la cobertura de la rasa al carrer Aragó i l’estació depuradora d’Aigües de Barcelona per a la captació d’aigües subterrànies a Sant Joan Despí.

L’icònic 600 a la Seat

A la perifèria també van començar a proliferar les fàbriques i el fotògraf de Canet hi va entrar a dins i va immortalitzar sales de màquines i treballadors. No va fotografiar la construcció de les instal·lacions de la Seat, però sí el seu menjador, els laboratoris, els magatzems i les oficines. Plasencia va copsar el moment en què es muntava l’icònic model 600. Quan es va fabricar l’últim 600 els treballadors li van dedicar l’epitafi “Vas néixer príncep, mors rei”. Plasencia es va passejar amb la càmera per la fàbrica de gelats Camy, la Nestlé a Viladecans, la Gallina Blanca a Sant Joan Despí, la Renault al carrer Rosselló...

Les últimes fotografies que mostra el llibre estan dedicades a Badia del Vallès, una ciutat que el franquisme, ja en fase terminal, va crear artificialment. La ciutat té la forma de la península Ibèrica i en menys d’un quilòmetre quadrat hi viuen unes 14.000 persones. El paisatge és de formigó, amb grans blocs de pisos de colors grisos i marrons, moltes rotondes i molt pocs comerços.

El naixement de Badia del Vallès

Cubiertas y Tejados va ser l’empresa que va construir aquest polígon d’habitatges entre Sabadell i Cerdanyola, i Plasencia va fer fotografies, cada 15 dies, entre el 1971 i el 1974. Badia del Vallès va esdevenir una ciutat independent el 14 d’abril del 1994. Els 4.156 habitatges van quedar enllestits l’abril del 1973.

El testimoni gràfic de com es va construir Badia del Vallès és excepcional. La majoria de fotografies del llibre són inèdites, ja que només una part molt petita va ser publicada. I són úniques perquè les còpies sobre paper entregades al client ja no existeixen.