Així van viure els veïns de Llers la voladura del seu poble

BarcelonaEl 8 de febrer del 1939 el poble de Llers (Alt Empordà) va desaparèixer del mapa. L’exèrcit republicà, amb la guerra gairebé perduda, va fer esclatar el polvorí a l’església i només en van quedar runes. Els veïns n'havien estat alertats, però no esperaven aquella destrucció. Quan van tornar, ja no van trobar casa seva, ni els llençols ni la vaixella que havien amagat. "No en va quedar res. Els veïns de Llers ho van perdre absolutament tot, ni tan sols els van quedar els records. Havien viscut tres anys de guerra i l’últim dia el seu poble va volar pels aires", explica Maria Escalas (Palma, 1969), que al llibre No va quedar res (Ara Llibres) recull com aquella pèrdua va impactar en els seus habitants.

Escalas va desengranant la història a través del testimoni dels seus habitants: un soldat republicà que deserta quan la guerra ja està perduda i, quan torna al poble buscant refugi, es troba que ja no hi és; una professora republicana plena d’entusiasme; un ferrer que perd la dona i els fills per culpa d’una malaltia; una difunta que intenta descansar al cementiri; el general Enrique Líster, que decideix fer esclatar el polvorí; un alcalde assassinat; un infant de la postguerra; la neta que escolta com els avis li diuen que no s’impliqui en cap lluita política i explica com van multar el seu avi per desenterrar la barana de casa seva...

"Per explicar el drama de la desaparició d’un poble, vaig escollir fer fotografies de petits drames, com la mare que pateix perquè ja no té una casa on pugui arribar la carta d’un fill que desapareix al front –explica Escales–. He intentat explicar què s’enyora quan no queda res".

Una història poc coneguda

En opinió de l’escriptora, la història de Llers no és gaire coneguda. "Llers es coneix per les històries de bruixes i per les cireres, però no per l’explosió del polvorí", diu. Va ser l’exèrcit republicà qui va decidir fer-lo volar pels aires per dificultar l’avenç de les tropes franquistes. Llers, entre Figueres i la Jonquera, era un lloc de pas i va tenir un paper rellevant en la resistència i l’evacuació de les últimes unitats militars republicanes. "A Llers hi havia veïns amb diferents ideologies, però dominava un sentiment republicà, i devia ser força dolorós que els que consideres del teu bàndol facin volar el teu poble. Suposo que per això no se n’ha parlat gaire", opina Escalas. "Franco va fer un discurs dient que adoptava el poble, però eren només paraules, perquè no hi va haver cap ajut econòmic ni cap mena d’excepció fiscal. Els que van decidir continuar vivint al poble es van haver de construir una casa nova i pagar-la", afegeix l’autora, que amb els testimonis intercala documentació oficial i històrica.

El poble no va tornar mai més a ser el mateix. On hi havia l’Ajuntament ara hi ha una plaça, i on hi havia l’església ara hi ha un descampat. Va quedar tan sols alguna paret, i alguns dels seus habitants van haver de viure entre runes abans de poder tenir una casa amb sostre. Tampoc no van tornar tots els habitants, i la població va descendir de manera considerable. Segons Escalas, hi ha una certa desmemòria. "Un dia passejant pel poble vaig trobar-me un noi i em va dir que era llersenc de tota la vida, però no em va saber dir on hi havia hagut l’església", explica.

"Una de les coses que més m’han fascinat és la resiliència dels habitants, com van sortir-se’n malgrat tot. Per exemple, estava prohibidíssim celebrar el Carnestoltes durant la postguerra, però ells ho van continuar fent", diu. "No volia fer cap cosa èpica, ni utilitzar paraules grandiloqüents. Hi ha una dita africana que explica que quan els elefants es barallen ho paguen les formigues. A mi m'interessava parlar de les formigues", afegeix.

Escalas s'ha nodrit de tota la documentació que ha anat acumulant en altres llibres, com Abans que el teu record torni cendra (Amsterdam, 2016), una història de la Guerra Civil situada en un poble de Mallorca, i sobretot del documental que va produir l'Ajuntament de Llers, amb el suport del Memorial Democràtic, sobre l'explosió de l'església que es pot veure a Llerscultura.cat. Al documental apareix, per exemple, el testimoni de Joaquima Oliva, que l'escriptora recull al llibre. Oliva recorda que la família era republicana però que els soldats republicans van detenir el seu pare, l'avi i l'oncle per una trifulga amb una mula i els van engarjolar a l'església plena de dinamita. Escalas recull els angoixosos moments dels tres homes, que, afortunadament, es van poder deslligar i van poder apagar la metxa a temps.