«El rei va trigar sis mesos a pronunciar la paraula 'democràcia'»

Barcelona"50 anys després portem Franco a la presó Model, fem justícia poètica", assegura l'historiador Andreu Mayayo, que comissaria, amb el també historiador José Manuel Rua i el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB I després de Franco, què? (1965-1975). L'exposició, que es pot visitar a l'antiga presó de l'Eixample, és un viatge a través dels últims anys de la dictadura. Parla de l'agonia de Franco, però també del que podria haver passat i dels diferents escenaris amb els quals somiava l'antifranquisme. Al final, hi ha una urna on es pot votar entre algunes alternatives: des d'un franquisme sense Franco fins a la democràcia politicosocial dels comunistes passant per les terceres vies catalanes, entre moltes altres possibilitats. Quan l'exposició arribi al final, el 19 de juliol, es publicaran els resultats.

"Hem volgut posar el focus en els que es van complicar la vida per imaginar com seria tot després de Franco", explica Mayayo. L'exposició, que impulsa l'Ajuntament de Barcelona, comença amb l'afusellament de tres militants del FRAP i dos d'ETA el 1975. "Franco va mantenir el poder fins al final assassinant opositors", diu Rua. "Hi havia molta incertesa i angoixa perquè ningú sabia què passaria després de Franco i l'hereu del dictador, Joan Carles de Borbó, no donava cap senyal de canvi democràtic. En el discurs d'investidura com a rei, Joan Carles I, es va referir a Franco com una figura excepcional de la història d'Espanya i en cap moment va pronunciar la paraula democràcia, no ho va fer fins sis mesos després als Estats Units", afegeix Rua.

La primera audiència pública del jove monarca va ser amb l'associació d'excombatents (els colpistes) de la Guerra Civil. No era gaire esperançador. Al carrer, però, la ciutadania sí que va deixar clar que no volia una dictadura sense Franco. Les vagues van ser multitudinàries, com la de Laforsa, que va alçar el Baix Llobregat. Una imatge immensa de Francisco Téllez, militant de CCOO i el PSUC que va ser brutalment torturat després de la mort del dictador, demostra que la Transició no va ser una festa. A la cinquena galeria, juntament amb un taüt —la família Franco va allargar l'agonia del dictador per tancar negocis—, hi ha exemples de sàtira i d'humor, que era una manera de superar la censura.

Carmen Polo a les urnes

A la quarta galeria, l'exposició és com un immens col·legi electoral on es mostren els projectes socials i polítics que es van estar covant des de la dècada dels seixanta. Hi apareixen des de la Unió Militar Democràtica a actors com Mario Gas o Enric Majó manifestant-se amb cartells on es llegeix: "Els actors catalans necessiten i exigeixen feina". I també hi ha reivindicacions dels drets LGTBI i de canvis dins l'Església. Igualment, hi ha intents que no van acabar de prosperar, com el d'una federació de partits socialistes i una Espanya federal, o les diferències entre l'Espanya que volien els exiliats que havien marxat després de la dictadura i la que volien els qui havien emigrat per motius econòmics. I no hi falta espai per al destape: "No era una alliberació de la dona sinó la continuïtat de la repressió franquista", assegura Mayayo.

Entre la seixantena de fotografies que es poden veure n'hi ha una de 1974 on apareixen Joan Antoni Samaranch, polític franquista, empresari i president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001, i Rodolfo Martín Villa, exministre i exgovernador civil de Barcelona, alçant el braç. L'aleshores alcalde de Barcelona, Enric Massó, no l'alça. "No era obligatori fer-ho", diu Mayayo.

Al final, hi ha un vídeo on es poden veure llargues cues i gent acumulant-se als col·legis electorals per votar per primera vegada en més de quatre dècades amb motiu del referèndum de la llei per a la reforma política, el 15 de desembre de 1976. Hi apareix una votant força coneguda: Carmen Polo, la vídua de Franco. "Ella sí que va tenir dret a votar", afirma Mayayo.

L'exposició volia acomiadar-se amb una gran festa, perquè el 19 de juliol, precisament, es commemoraran els 90 anys del fracàs del cop d'estat a Barcelona. "Encara no tenim clar què farem perquè coincideix amb la final del Mundial de futbol", afirma Mayayo.