Michel i Michèle Auer: “Vam intercanviar casa nostra per una col·lecció de fotografia”

BarcelonaMichel i Michèle Auer tenen la col·lecció de fotografia més important de Suïssa i una de les més destacades d’Europa. Inclou 24.000 fotollibres i 50.000 fotografies, que guarden a la seu de la col·lecció que van crear l’any 2009 a Hermance (Suïssa). Aquests dies són a Barcelona perquè tornen a col·laborar amb la Fundació Foto Colectania, amb l’exposició Weegee by Weegee, que inclou 110 obres de les 500 que atresoren d’aquest fotògraf. “Són una crònica dels anys 40 i 50 i no és gens amable amb els americans. És formidable”, diu Michèle Auer.

Quan es van conèixer a París l’any 1974, cadascú tenia la seva pròpia col·lecció. Com les van posar en comú?

Michel Auer: Al començament teníem dues col·leccions separades, i després de deu o quinze anys vam decidir unir-les. Quan estàs coneixent algú no si saps l’any següent seguireu junts. Ens vam casar l’any 1980 i van unir les col·leccions el 1990. Mentrestant també fèiem adquisicions plegats.

¿Les seves col·leccions eren molt diferents al començament?

Michel Auer: Jo col·leccionava càmeres i la Michèle només col·leccionava càmeres en miniatura. Jo sempre ha fet col·leccions de moltes coses, des de petit: navalles, ràdios... Però sense saber que era col·leccionista. Vaig començar a col·leccionar sistemàticament l’any 1961. A més, com que no hi havia documentació sobre les càmeres, vaig escriure la primera monografia sobre càmeres antigues.

Tenen la col·lecció de Weegee més important del món, formada per 500 fotografies. Com les van aconseguir?

Michel Auer: Les vam intercanviar per casa nostra. El fotògraf Louis Stettner hi estava instal·lat. Nosaltres la volíem vendre i ell, que vivia amb la seva dona i els seus dos fills, volia marxar. Li vam dir que la comprés, però ens va dir que no tenia diners, però tenia fotografies. Vam mirar què tenia i vam arribar a un acord, no només per les fotografies de Weegee, sinó també per obres de Brassaï, Michel Favre i d’ell mateix.

Michèle Auer: Louis Stettner i Weegee eren amics. El Louis va editar el seu primer fotollibre. Hauríem comprat obra de Weegee, però no tanta. L’intercanvi prové del fet que jo havia rebut una casa en herència, i no podíem mantenir les dues cases. Vam fer una taxació de les fotografies de Weegee i les vam comprar a 225 dòlars cadascuna.

Van començar a col·leccionar fotografia contemporània l’any 1983.

Michel Auer : Quan vam entrevistar Louis Stettner per a l’enciclopèdia [de fotografia contemporània] ens va dir que volia ser a la nostra col·lecció, i ens va oferir quinze fotos per 1.000 dòlars. Però no invertíem molt en fotografia, perquè col·leccionem de tot: càmeres, fotollibres... La premissa era col·leccionar fotografia de totes les èpoques.

Van entrevistar més de mil fotògrafs per a una enciclopèdia de la fotografia contemporània. ¿Algun els va deixar una empremta especial?

Michel Auer: N’hi ha que van ser simpàtics i altres que no ho van ser en absolut. Quan t’agrada la persona, és més probable que t’agradi la seva fotografia. Vaig tenir una mala relació amb Cartier-Bresson, malgrat que encara penso que és un geni. Crec que em vaig trobar amb ell quinze vegades. El volia retratar, i cada vegada que l’hi demanava em deia que no. Al començament no discutia amb ell, però potser la dotzena vegada que el veia li vaig dir: “¿Com em pots fer això? Soc un fotògraf jove desconegut, i necessito ajuda i tu ets famós, potser ets el fotògraf més important del món. Si tothom digués que no, ningú no podria fer fotografies!” I em va contestar que no volia que el reconeguessin quan treballava al carrer. Pràcticament no tenim cap foto d’ell per això.

Què en pensen de la proliferació d’imatges que ha portat el món digital?

Michel Auer: És una forma de contaminació de bojos. Hi ha milions de fotografies preses amb els telèfons mòbils, la gran majoria de les quals desapareixeran, s’evaporaran. A més, si mires els diaris, les revistes i la televisió, hi ha tanta publicitat, és terrible. Col·leccionar és un procés que et fa pensar i fer una elecció dins aquesta contaminació, perquè entre milions d’imatges diàries hi ha fotògrafs que fan obres fantàstiques. Però quan es fa servir un telèfon, passa poca cosa.