05/11/2016

"Els pares de nens autistes no som superherois"

6 min
Miguel GallardoPol López: “Els pares de nens autistes no som superherois”

BarcelonaEl dibuixant Miguel Gallardo (Lleida, 1955) va convertir la seva filla María en un personatge de còmic a María y yo (Premi Nacional 2008). El tractament planer de l’autisme, amb humor i lluny dels tòpics, va tenir tanta repercussió que el va convertir en un referent en la divulgació d’un trastorn que afecta una de cada cent persones. Per això l’hem reunit amb Pol López (Barcelona, 1984), l’actor que cada vespre es posa en la pell del Christopher, el jove amb la síndrome d’Asperger que protagonitza El curiós incident del gos a mitjanit. Ha sigut un dels èxits teatrals de les últimes temporades. El Poliorama reposa per tercera vegada l’adaptació del bestseller de Mark Haddon sota la direcció de Julio Manrique.

EMPATITZAR AMB L’AUTISME

Miguel Gallardo: L’autisme no és una malaltia, és una condició o un trastorn. I és molt desconegut. Per això serveixen les obres com El curiós incident... o María y yo, que són més útils per divulgar l’autisme que un manual mèdic. L’humor és la manera de fer que la gent empatitzi amb la María al documental ( María y yo, Félix Fernández de Castro, 2010). Quan la gent riu amb ella i del que fa, hi connecten, com passa amb el Christopher. La compassió i la pena duren molt poc. A partir de la pel·lícula la María es va convertir en una mena de pop star i la gent es fa selfies amb ella. Ella es porta com es porta, els pessiga o els crida, però ja és com si la coneguessin.

Pol López: Les persones que han vingut a veure l’obra i el tema els afecta ens han dit que s’hi reconeixen i creuen que és útil, i a més s’ho passen bé. El millor que et poden dir és que han tingut dubtes de si sóc autista.

Gallardo: Vas dir que sí de seguida?

López: Totalment.

Gallardo: Que kamikaze! Perquè l’autisme és difícil de comprendre. La María pot parlar, però no és el mateix que comunicar-se. Quan la vam tenir jo potser havia vist Rain man i para de comptar. Ara els autistes estem de moda. Estem en moltes sèries: The Big Bang theory, Bones, la sueco-danesa El pont... Està creixent molt i hi ha més recursos abocats en aquest camp. De cada 100 persones, una és autista. Als Estats Units la ràtio és una de cada 85, i a Silicon Valley, una de cada 65. Els friquis obcecats amb la informàtica i amb zero relacions socials estan fregant l’autisme. De fet, l’empresa americana ha descobert que els autistes d’alt rendiment són uns grans treballadors: no es desconcentren i no s’avorreixen.

EL CAMÍ FINS AL DIAGNÒSTIC

Gallardo: És un procés incert. La María no va estar diagnosticada fins als 8 anys i entremig vam tenir tota classe de diagnòstics: trastorns del desenvolupament, discapacitat intel·lectual... És difícil. És un trastorn molt fill de puta perquè els nens tenen un desenvolupament normal fins als dos anys i llavors s’aturen i retrocedeixen. Això per als pares és devastador. No va ser el cas de la María, que des del principi presentava un trets evidents. Llegint un llibre de Lorna Wing, una de les grans expertes en autisme, la seva mare va veure tot el que feia la María. Per a nosaltres el diagnòstic va ser: “Teníem raó, ja era hora”. És una batalla entre les institucions, els metges i els pares. Ells no volen etiquetar, però a tu si no t’etiqueten el fill no saps què has de fer. Després passes pel mateix que els pares amb un fill amb discapacitat: negació, cabreig, culpa, recerca d’informació, de remeis, un procés de dol per la pèrdua del fill que esperaves i l’acceptació.

VIURE AMB LA CULPA

El pare d’ El curiós incident del gos a mitjanit té cura del noi tot sol des de fa dos anys. Li ha explicat al Christopher que la mare ha mort. Però en la investigació estil Sherlock Holmes que du a terme el noi per descobrir l’assassí del gos dels veïns, descobrirà secrets familiars.

Gallardo: Els pares dels nens autistes no som superherois, fem el que podem, com els de l’obra. La figura de la mare coratge és molt perillosa, perquè tota la culpa et cau a sobre i sembla que no fas mai prou.

López: La gràcia és comprendre la dificultat: els pares se separen, no poden amb ell i al final no se salva el que es compromet més sinó que no se salva ningú, ni el Christopher.

Gallardo: Quan vaig entrar en el món de la discapacitat pensava: “Aquí tothom deu ser fantàstic, tothom és bo”. Res! Com a tot arreu, hi ha gent vulgar i mediocre.

López: Quan et sento parlar, però, sí que veig en tu un aprenentatge molt potent a nivell vital i filosòfic. Potser no és heroic, perquè et ve donat, però els que no ho hem viscut hi donem una dimensió...

Gallardo: La gent et diu: “Jo no sé què faria si fos tu”. Bé, jo tampoc. Potser series més heroi que jo. Prefereixen pensar que és una missió divina que t’ha tocat a tu, gràcies.

López: La culpa amb què has de viure deu ser una de les coses més dures.

Gallardo: La mare de la María deia que la primera sensació que va tenir és: “Què he fet malament? Per què em toca a mi entre milions de persones? Per què?”

LA REACCIÓ DE LA SOCIETAT

Hi ha certs mites al voltant de les persones que tenen la síndrome d’Asperger, perquè n’han sobresortit alguns genis (la hipotètica llista va d’Alan Turing a Hitler, passant per Albert Einstein o Bill Gates). És cert que tenen un interès desmesurat pels temes que els apassionen. El Christopher d’ El curiós incident... no comprèn les metàfores i els acudits, però coneix les capitals de tots els països del món, els nombres primers fins al 7.507 i la teoria de la relativitat.

Gallardo: Asperger no vol dir ser un geni. Si et pots oblidar de dutxar-te! La societat etiqueta la gent en grans grups: bombers, futbolistes, autistes... Però en aquest món el ventall és molt ampli. Hi ha des de gent que està mimetitzada amb la vida, que treballa en un banc, està casada i té fills Asperger, fins a persones que han d’estar en institucions tota la vida. Com els distingeixes? De cara a la societat és un problema. Si vas amb cadira de rodes, et tenen ubicat. Si no, és complicat, perquè no saben com et poden ajudar, ni si el teu fill és un malcriat o li passa alguna cosa. Em segueixen costant molt les mirades de la gent. A la María li importen tres raves. És com anar amb una punky tota l’estona. A vegades cansa i a vegades és molt divertit, perquè enfrontes la societat amb algú que està tota l’estona donant cops.

TRETS INVISIBLES I VISIBLES

El personatge de López odia que el toquin i que els diferents aliments d’un plat estiguin en contacte. Si el Christopher veu, de camí a l’escola, tres, quatre o cinc cotxes vermells, serà un bon dia. En canvi, si en veu quatre de grocs, no esmorzarà ni parlarà amb ningú.

Gallardo: Això no són capritxos. Això dels cotxes és com el transtorn obsessiu compulsiu: necessites fer una sèrie de rituals perquè la teva vida tingui sentit. És igual. La María té estereotípies [moviments compulsius dels braços] i hi ha gent que els hi vol treure, oblidant que això és un sistema d’autoregulació per treure’s angoixa i autoestimular-se. Hi ha una sèrie de coses que són tòpiques, però n’hi ha d’altres que formen un retrat de l’autisme. Un dels trets és no mirar els ulls, l’obsessió per certes coses i ajustar-se molt a rutines. La majoria no són visibles, són sistemes de defensa molt rígids.

López: El Christopher té una obsessió amb el rellotge i el temps. I amb els nombres primers. Amb els colors: detesta el groc i el marró.

Gallardo: I la literalitat.

López: No entén la ironia i les mentides pietoses, i no pot llegir les expressions de les cares. Hi ha una part interessant al llibre que són les emoticones clàssiques: a ell li costa reconèixer els signes que nosaltres entenem, entén la literalitat del signe. L’absurd que genera és divertit. Fa molta gràcia quan un policia li diu que la mort del gos ha sigut un accident i ell sap que no. Et pot treure de polleguera.

Gallardo: La María estava un dia a les Canàries, amb l’iPad, perquè li agrada molt la música i fa sessions de DJ, i el seu avi li diu: “Me voy con la música a otra parte ”. Va muntar un sidral!

López: Quan havia de construir el personatge del Christopher pensava: què faré? No puc riure, no em puc emocionar.... Així que vaig intentar no pensar que és autista sinó atacar la persona. I la contenció emocional fa que surtin soles coses aleatòries, pròpies, els tics i els trets característics del personatge, sense pensar en categories. Són persones hipersensibles, així que potser mirar als ulls els sembla molt violent.

Gallardo: És que l’important és la persona, no l’autisme. La María té autisme però també té el seu caràcter, i cadascú és diferent. Esclar que tenen sentiments i empatia, el problema és la comunicació i la gestió de les emocions, perquè estan totes barrejades. La María pot riure i tot seguit plorar. Per a la majoria de gent, empatitzar és que t’agafin i t’abracin. Però hi ha moltes maneres de fer-ho. En unes vacances, una nit que érem al llit tots dos, em va dir: “Tu i jo”. Per a mi, això és la millor declaració d’amor que em poden fer a la vida.