CINEMA

‘Parásitos’, el miracle del cinema coreà que ha conquerit el món

Parlem amb Bong Joon-ho, el director de la comèdia negra que va guanyar la Palma d’Or a Canes

“¿Som a Sitges o què?”, va exclamar un crític català durant l’estrena a Canes de Parásitos. Una mica de context: Canes no és un festival per al públic corrent, sinó per a la premsa i la indústria. El públic està format per periodistes especialitzats i professionals del sector, gent que està fent la seva feina i que aplaudeix (o no) quan toca, al final de la pel·lícula. Per això, quan durant la projecció de Parásitos tothom es va posar a aplaudir amb fervor en dues o tres ocasions, va resultar evident que no era una pel·lícula més, una impressió que es va confirmar uns dies després amb la Palma d’Or del film, la primera del cinema coreà.

Palma d'Or per a 'Parásitos' de Bong Joon-ho

Aquest va ser només el principi de la història d’èxit de Parásitos. A Corea del Sud, on centenars de persones van anar a rebre el director a l’aeroport després del triomf a Canes, 10 dels prop de 50 milions d’habitants del país han vist la pel·lícula al cinema. A França, on es va estrenar al juny només en cinemes de versió original, va superar en recaptació blockbusters com X-Men: Fénix Oscura i Men in Black: Internacional. I als Estats Units es va estrenar a les principals ciutats del país fa unes setmanes i va aconseguir la millor recaptació mitjana per còpia, la més alta des de La La Land. Un tsunami que no s’explica ni el mateix director: “Mentre rodàvem la pel·lícula, només pensàvem que tant de bo recuperéssim el que ens havia costat -explica Bong per telèfon des de Corea-. Qui s’hauria imaginat que passaria una cosa així amb una pel·lícula tan estranya”.

'Parásitos': l'última Palma d'Or de Canes escenifica una lluita de classes que esclata de manera imprevisible

Perquè Parásitos, que ahir va arribar als nostres cinemes, no sembla a priori el film de Bong Joon-ho més atractiu per al públic: no és una trepidant distopia d’acció com Snowpiercer o una paràbola de ciència-ficció com Okja ni un thriller de terror com The Host. De fet, Párasitos és el retorn de Bong al cinema coreà i als pressupostos modestos després d’una etapa de grans produccions internacionals. Però el director coreà ha tocat el cel amb aquesta barreja de comèdia negra i thriller social sobre una família pobra que s’introdueix a poc a poc en la vida d’una família burgesa i sofisticada. “La història va néixer quan un amic actor em va suggerir que escrivís una obra de teatre i vaig pensar: «¿quina història podria explicar en només dues cases?» -explica el director-. Però la idea ve de quan anava a la universitat i donava classes particulars a una família rica. Tenia la sensació d’estar infiltrant-me en les seves vides i pensava com seria de divertit que tots els meus amics ens poguéssim infiltrar a la casa”.

Un sistema injust

La pel·lícula explora la noció de paràsit social a través de la família protagonista, uns marginats que viuen arreplegats en un pudent semisoterrani, robant el wifi i sempre embolicats en tripijocs moralment qüestionables, explotant els punts dèbils d’un sistema que els expulsa. Però paràsits, ens ve a dir Bong, ho som tots. “Al principi sembla que són els pobres, els paràsits, però els rics no poden funcionar per si sols, depenen dels altres per fer-ho tot. La culpa no és dels uns ni els altres, sinó de la bretxa que separa les classes, és a dir, del sistema social”.

Les preocupacions socials són, de fet, el ciment que uneix la filmografia del coreà, diversa en gèneres però constant a l’hora de radiografiar les tensions de classe i exorcitzar els traumes històrics de Corea del Sud. “Corea és un país ric i amb tecnologia punta però amb grans diferències socials que es van accentuar arran de la crisi financera del 1997 -diu el director-. Una societat de rics i pobres que viuen aïllats els uns dels altres, que viuen en barris diferents i fins i tot quan viatgen van separats a l’avió. Les classes riques i pobres només poden olorar-se quan els pobres treballen per als rics com a jardiners, tutors o conductors”. Al film, l’olor corporal del pare de la família pobra (el sempre immens Song Kang-ho) actua com a detonant d’una de les escenes clau. “A Corea és un tabú parlar sobre l’olor de la gent, fins i tot entre amics. Quan el pare ric parla de «l’olor particular que emana de la gent que va en metro», en realitat està parlant de classes socials”.

Corea del Nord, por i comèdia

Parásitos funciona com a paràbola política, però també com a retrat en clau de sàtira d’una societat encara amb rastres de paranoia per un possible atac militar dels veïns del nord. “La nostra relació amb Corea del Nord és difícil d’explicar. És un tema que ens preocupa i espanta però alhora no parem de fer-ne broma. Quan parlem de Corea del Nord, sempre ho fem amb una barreja de por i humor”, diu el director.

La barreja de gèneres també és el segell del seu cinema, confluència natural de comèdia, intriga, acció i sàtira social. “Em va agradar molt un article d’ Indiewire que deia que no calia enumerar els gèneres de la pel·lícula perquè Bong Joon-ho és un gènere en si mateix”, diu entre rialles. També era un gènere en sí mateix Luis Buñuel, de qui el director coreà reconeix a Parásitos la influència directa d’ El ángel exterminador, que “per alguna raó” va necessitar veure abans del rodatge. “Però el director que tinc sempre al cap i en els ossos és Hitchcock. Ell és la meva escola de cinema i una influència constant”.

¿Un film coreà favorit a l’Oscar a la millor pel·lícula?

Encara falten més de dos mesos per l’anunci de les nominacions als Oscars, però les cases d’apostes online ja donen a Parásitos com un dels favorits al premi a la millor pel·lícula, per darrere de The irishman i Érase una vez en... Hollywood però per davant de films com Joker. Parásitos encara està millor situat de cara a una possible nominació a millor director i guió i és el màxim favorit en totes les apostes per a l’Oscar al millor film estranger, per davant de l’altre gran favorit, Dolor y gloria. Bong Joon-ho, que ja es va imposar a Almodóvar a l’últim Festival de Canes, assegura que té “una admiració profunda” pel cineasta manxec. “M’encanten les seves pel·lícules antigues com Matador i em resulta completament ridícula la idea de competir amb ell. Per a mi és un honor veure el meu nom al costat del de Pedro Almodóvar en el programa d’un festival, imagina el que pot representar estar nominats pel mateix premi”.