ART
Cultura 29/06/2019

Quan Miró va trencar totes les barreres del gravat

Una exposició de la Fundació Maeght de Saint-Paul de Vence mostra l’obra gràfica, molta inèdita, de l’artista

3 min
Joan Miró treballant en una de les seves obres a la població francesa de Saint-Paul de Vence el 1973.

Saint-paul De VenceA les diferents sales de la Fundació Maeght, a Saint-Paul de Vence, molt a prop de Niça, s’exposen unes 200 obres de Miró, moltes d’elles inèdites, i sortides per primera vegada del taller d’Adrian Maeght, amb qui l’artista va treballar durant molts anys. Mostren en part l’ànsia de llibertat de l’artista català, de vèncer el despotisme de les eines i de les màquines, i de jugar, de veure en què podia convertir-se una mateixa figura. L’exposició Més enllà de la pintura, comissariada per Rosa Maria Malet, pren el títol del comentari que va fer el poeta i escriptor Raymond Roussel [un dels grans referents del surrealisme] quan va visitar la primera exposició en solitari de Miró a la galeria Pierre de París el juny de 1925: “Això va més enllà de la pintura”.

És aquesta transgressió, el fet de trencar les normes i trobar nous camins, el que vol reflectir Malet, que va ser directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona durant 37 anys, fins que va ser rellevada per Marko Daniel el gener del 2018: “Miró va portar la tradició del gravat i la litografia en una direcció totalment diferent, va reinventar el mètode i el concepte i ho va elevar a art”, diu Malet. A la comissària, que ha dedicat prop d’un any i mig a preparar l’exposició, li interessava sobretot mostrar com treballava l’artista català, el seu procés de creació i, per fer-ho, explora quatre conceptes. El primer és la col·laboració amb poetes i escriptors: es pot veure des de Parler seul, que Tristan Tzara va escriure des de l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban, fins À toute épreuve de Paul Éluard. Un altre aspecte és el collage: hi ha algunes de les obres de la Sèrie Barcelona, que explica la tragèdia de la Guerra Civil, o Le Croc à phynances, en què fa paròdia a través d’una moneda. L’exposició continua amb les possibilitats combinatòries, en què Miró juga amb les alternatives que pot oferir una imatge. L’artista català es va emocionar amb la irrupció de l’escàner i el va utilitzar per fer diferents combinacions amb els colors. Fruit d’aquesta inventiva hi ha, per exemple, Polyphème or Emèhpylop [la mateixa paraula escrita al revés], en què encara dos rostres amb un ull que canvia d’expressió.

L’últim concepte que repassa l’exposició és la superació dels límits de la tècnica. Es mostren, per exemple, les obres que va fer amb la tècnica del carborúndum, que té una textura especial que va entusiasmar l’artista. “Per a mi, vol dir que em puc expressar sense limitacions, d’una tirada, sense que em paralitzi o m’alenteixi alguna tècnica anacrònica que limiti la meva llibertat d’expressió i la puresa i la frescor del resultat final”, va escriure Miró. “Un gravat pot tenir la bellesa i la dignitat d’una pintura”.

L’aventura amb Maeght

Miró i Adrien Maeght es van conèixer el 1946. Aleshores Maeght tenia 16 anys i treballava amb Frederick Kiesler, Marchel Duchamp i André Breton en l’organització de l’Exposició Internacional Surrealista que es va fer a la galeria que porta el seu cognom i que la seva família continua tenint a París. De la imprenta ARTE que va fundar Adrien Maeght el 1964 en van sortir 1.800 litografies i gravats de Miró. Hi treballaven 105 artesans, i una de les primeres coses que va fer l’artista català va ser omplir de color les parets. L’altra aventura que van emprendre els Maeght i Miró va ser la construcció de l’edifici que avui acull la Fundació, a Saint-Paul de Vence, i que exposa l’obra de l’artista català. L’arquitecte català Josep Lluís Sert, l’autor del taller mallorquí de Miró, va entusiasmar tant els Maeght que van decidir que construís el que volia ser la casa dels seus talentosos amics.

Inaugurada el 1964, la Fundació Maeght es va convertir també en l’espai de creació no tan sols de Miró sinó de molts altres artistes com Calder, Braque, Chagall, Léger, Giacometti, Tàpies o Chillida. Una dècada més tard, el 1975, Sert va construir la Fundació Joan Miró de Barcelona. I, com primer a Mallorca i després a França, l’arquitecte català ho va fer de bracet de Miró.

A Saint-Paul de Vence, els Maeght van instal·lar per Miró una premsa que van batejar com a Pilar, el nom de la dona de l’artista català. El net de Miró, Joan Punyet, destaca sobretot l’amistat entre el seu avi i els mecenes francesos: “El meu avi no tenia limitacions. Hi havia una gran amistat i una gran confiança amb els Maeght: tenien els avenços tecnològics més avantguardistes i li van posar a l’abast perquè pogués crear”. Punyet, que recorda amb nostàlgia els estius a la població francesa amb altres artistes, diu que Miró anava a Saint-Paul de Vence amb una agenda ben detallada: “Era con un orfebre suís. Mesos abans apuntava hora a hora tot el que faria”, assegura.

stats