El Modernisme al Vallès té un nom propi: M.J. Raspall

Tot i que va néixer a Barcelona el 1877, la vida i l’obra de Manuel Joaquim Raspall està estretament lligada a la comarca del Vallès Oriental. Arquitecte d’un Modernisme tardà, Raspall no va arribar a tenir la fama dels seus predecessors i mestres, tot i que la seva obra és molt interessant i es va anar adaptant al pas del temps. Lluís Cuspinera, arquitecte i gran coneixedor del Modernisme de Raspall al Vallès, destaca: "És un arquitecte modernista de segona generació, que recull el treball d’aquells primers arquitectes del moviment –com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch–, que adapta a la seva manera i al seu llenguatge. El Modernisme anava evolucionant i van anar entrant en els seus projectes elements del Noucentisme, en una combinació dels dos llenguatges que podem trobar en algunes de les seves cases. A més, al voltant dels anys 30 aprèn algun dels llenguatges de l’art déco, sobretot en el treball del ferro en reixes i portalades, una tècnica que trasllada a alguns edificis de Cardedeu i a un parell de cases a la Garriga que, malauradament, ja han desaparegut". 

Podem trobar alguna de les seves obres a Barcelona –hi va construir alguns blocs d'habitatges, una plaça de toros (després convertida en l'actual Monumental) i diversos cinemes i teatres, dels quals només queda dreta la sala d'espectacles El Molino–, però és al Vallès Oriental on es concentren les seves edificacions més reconegudes, especialment a la Garriga i Cardedeu. Raspall va ser un arquitecte prolífic, amb més de dos-cents projectes executats en una quinzena llarga de municipis al llarg de trenta anys de carrera professional. Cuspinera destaca que Raspall té, tot i certes influències, "un llenguatge bastant propi, que està marcat per la utilització de les corbes en els elements de coronació i, sobretot, per la presència de medallons a les façanes, que són molt característics del seu estil, molt raspallans".

Les 'mansanes Raspall'

El seu primer treball, anterior a l'obtenció del títol, va ser la reforma de la casa materna, Can Mayol, a la Garriga. Va ser el tret de sortida d'una relació prolífica amb aquest poble i la resta del territori vallesà, on va construir més de la meitat de la seva obra gràcies a les relacions familiars, al fenomen naixent del turisme i al desenvolupament de nous eixamples segons el model de ciutat jardí, així com al seu nomenament com a arquitecte municipal de diverses localitats, fet que li va permetre participar en diferents projectes d’ordenació i desenvolupament urbanístic, com el del nucli antic i l’eixample de l’Ametlla del Vallès.

La profusió de torres d'estiueig de l'arquitecte al Vallès va ser tan gran que, a la Garriga, va arribar a edificar totes les existents en un sol conjunt, cosa que va donar lloc a les conegudes com a mansanes Raspall. La més significativa reuneix la Torre Iris, La Bombonera, la Torre Barbey i la Torre Barraquer. Com apunta l’arquitecte Lluís Cuspinera, "és una peça singular en què els quatre edificis de la mansana són del mateix arquitecte i la mateixa època, ja que es fan tots entre 1910 i 1914. Destaca especialment la Casa Barbey, que està pràcticament intacta, mentre que les altres han patit algunes intervencions". De fet, hi va haver fins a cinc illes més de cases projectades per Raspall, però avui en dia només se’n conserven els edificis, ja que moltes de les parcel·les es van reurbanitzar.

L'extensió de la seva obra, però, li va permetre abordar també a la mateixa comarca altres projectes, com ara la reforma de cases i la construcció de fàbriques, magatzems i equipaments públics, com ara biblioteques, asils o escorxadors. Malauradament, molts dels seus edificis han desaparegut, mentre que els que s'han conservat formen part dels catàlegs de patrimoni arquitectònic municipals. D’aquesta obra civil, Cuspinera en destaca el cementiri de Cardedeu, d’estil noucentista, on va dissenyar diversos panteons i el conjunt de nínxols i que és "una peça única". 

Un home inquiet

Més enllà de la seva contribució com a arquitecte i urbanista, Raspall mai va renunciar a la seva vocació inicial de dibuixant, faceta que va continuar cultivant en el disseny de capçaleres de diaris, segells i estendards i, sobretot, en aquarel·les. Aquest talent artístic explica les seves interessants aportacions com a dissenyador i interiorista. Com apunta Lluís Cuspinera, en moltes de les seves cases Raspall hi feia un treball integral, concebent el seu interior i exterior, així com el disseny dels jardins. "Hi destaquen els estucats i esgrafiats, els treballs de pintura i els revestiments ceràmics, així com els elements de les persianes de llibret, en un treball amb fusta amb dibuixos florals. També va dissenyar làmpares i altres peces de mobiliari de ferro, a banda de crear unes llars de foc molt treballades".

Manuel Joaquim Raspall també va ser un home compromès amb les activitats socioculturals vallesanes: va col·laborar en l'organització de les festes modernistes del Teatre de la Naturalesa de la Garriga, va ser copropietari del Casino i va ser un assidu a les tertúlies de l'Hotel Balneari Blancafort d'aquesta població i de la Fonda Europa de Granollers, on va establir ocasionalment la seva residència i per a qui va dissenyar una coberteria.