Arts escèniques

Bonnín, un agraïment

Ell va freqüentar i fecundar el teatre d’aquest país potser més que ningú

La sala quatre del Palau Robert estava plena a rebentar. Érem a mitjans de gener, el primer cap de setmana de l’exposició sobre Bocaccio que vaig comissariar. Algú em diu: “Has vist que hi ha l’Hermann Bonnín?” Vaig anar de dret a saludar-lo, a ell i a la seva inseparable Sabine. La malaltia el corcava però el vaig veure igual d’afable que sempre. Sempre em va semblar que li sabia greu perdre’s tot allò que passava a la seva ciutat. Ha sigut una presència constant, tenaç, irreductible en el batec del cine, la música, les exposicions i el teatre, esclar, molt de teatre.

Mor el director teatral i actor Hermann Bonnín als 84 anys

A les estrenes de teatre sempre hi era. Ell va freqüentar i fecundar el teatre d’aquest país potser més que ningú. Es va prodigar poc com a actor però el recordo molt bé, com si fos ahir, en la pell del narrador d’un muntatge colossal que Georges Lavaudant va fer d’ Els gegants de la muntanya, de Pirandello, el 1999 a la Sala Gran del Nacional. Just, verdader, sever, amb un aplom que només tenen els grans intèrprets. Ens hauria agradat veure’l més donant vida a altres vides, cedint-los el seu cos tan característic, la seva veu, fluixa però tan intensa. Vestia com un personatge de Txékhov, barret, bufanda, vestits de lli a l’estiu, de llana a l’hivern.

El cinema el va poder gaudir en comptades ocasions, però uns quants dels nostres cineastes troncals el van reclamar: Jordi Cadena, Francesc Bellmunt, Gonzalo Herralde, Jaime Camino, Antonio Chavarrías... No sé si ho feia sovint, però el recordo dues o tres vegades tallant ell mateix les entrades del seu estimat Espai Brossa de la plaça Allada Vermell. El seu estimat Brossa, sí, li venia de lluny, la fal·lera. Els que el van veure recalquen que el seu muntatge d’ El sarau amb el Centre Dramàtic d’Osona a principis dels noranta –es va veure al Poliorama– era antològic. Són tantes les bones coses que va fer, tantes les idees, realitzades o frustrades, que va tenir i que va lluitar per posar dempeus. Un agraïment profund és el que mereix.