Arts escèniques
Cultura 25/09/2020

Mor Hermann Bonnín, el renovador incansable del teatre català

Director i actor, va fundar l'Escenari Brossa i va revitalitzar l'Institut del Teatre als anys 70

4 min
Hermann Bonnín en una imatge d'arxiu

BarcelonaEl passadís de casa va ser el primer escenari que va tastar la passió pel teatre d’Hermann Bonnín (Barcelona, 13 de novembre del 1935 - 25 de setembre del 2020). Aleshores el director de teatre i actor era petit i ajudava el pare al Mercat del Born, on treballava. D’allà va endur-se la fascinació per la novetat, la sensualitat i la vida, però també unes caixes que va convertir en tarima per representar la seva primera funció, amb els veïns com a públic. Bonnín, que ha mort aquest divendres als 84 anys, mai va perdre l’anhel pel joc i la sorpresa, que va saber traslladar hàbilment als escenaris. Director, intèrpret i professor, va ser una figura fonamental per a la trajectòria del teatre català des dels últims moments del franquisme fins a l’actualitat i va posar a primera línia l’avantguarda i l’experimentació d’autors com Joan Brossa, Joan Maragall i Josep Palau i Fabre.

“Soc introvertit, acollidor i amb el privilegi de tenir una vocació permanent”, deia quan s’havia de definir a si mateix. El teatre amateur va reforçar-li aquesta convicció, així que Bonnín va entrar a estudiar a l’Institut del Teatre. Més tard, del 1971 al 1981, en va ser el director i va sacsejar la institució de dalt a baix. Convençut que calia revitalitzar-la, va fitxar noms procedents del teatre independent com Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Guillem-Jordi Graells, Jordi Coca i Frederic Roda. En uns moments en què els creadors de teatre independent ho tenien difícil per viure’n, Bonnín va donar-los l’oportunitat de tenir una feina estable i va professionalitzar així artistes que després es convertirien en puntals de l’escena catalana. “Va fer una operació brillant, de gran transcendència i determinant per al teatre català”, subratlla el dramaturg i escriptor Jordi Coca, que recorda que “l’Hermann sempre explicava que el Teatre Lliure es va gestar a les aules de l’Institut del Teatre amb la Carlota Soldevila”.

Bonnín va tenir una presència i un contacte constants amb les institucions, perquè creia que era el camí per renovar el teatre. Del 1967 al 1977 va ser director de l'Escola Superior d'Art Dramàtic del Teatro Real de Madrid i del 1982 al 1988 va dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. “Sempre va vetllar per la institucionalització del teatre sense que això en suposés un encarcarament”, destaca Coca. Bonnín també va presidir l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya del 1997 al 2005. Combinava aquestes tasques amb la direcció escènica i algunes incursions al cinema i a la televisió, entre les quals destaquen les pel·lícules La senyora de Jordi Cadena (1987) i La ciudad de los prodigios de Mario Camus (1999) i la sèrie de TV3 Laberint d’ombres (1998).

Un home d'avantguarda

Bonnín va muntar obres de clàssics com Strindberg, Di Filippo, Txékhov i Pirandello, i amb Para Federico un son (1999), format per textos de Federico García Lorca, va guanyar el premi Sebastià Gasch del FAD a la millor direcció. Però la passió per l’experimentació i l’avantguarda el va atraure irremeiablement i va fer de Joan Brossa, Joan Maragall i Josep Palau i Fabre els seus autors predilectes. Amb l’esperit de mantenir-los vius als escenaris, el 1997 Bonnín va fundar l’Espai Brossa juntament amb el mag Hausson. Aquella petita sala del carrer de l’Allada Vermell, amb només 40 localitats, va esdevenir ben aviat un pol teatral de recerca i innovació. “Va obrir la porta a una part del teatre que, per les seves peculiaritats d’avantguarda, costava molt que es representés”, assenyala Marc Chornet, director artístic de l’Escenari Brossa, la sala amb què es va reconvertir l’Espai Brossa anys després.

Per a Bonnín no existien els gèneres menors. La màgia, el circ, el cant i el cabaret van trobar a l’Espai Brossa un lloc on se’ls tractava d’igual a igual i on s’hi espremia tot el seu potencial. “Sempre va ser un home molt obert, que buscava la conciliació. Era un fan de Strindberg i de Brossa, però a la vegada feia teatre popular. Aquesta voluntat de síntesi va ser essencial en tot el que anava fent”, destaca Coca. Més enllà dels autors catalans, Bonnín va introduir al país dramaturgs internacionals com Maurice Maeterlinck, del qual va estrenar obres com La intrusa el 2005 i Interior el 2016. "M’interessa perquè el teatre que perdura és el dels poetes, el que transcendeix el moment i parla de l’ànima humana", deia Bonnín.

"Un savi del teatre"

Hermann Bonnín amb Àngels Bassas i Àlex Casanovas a un assaig de 'Diumenge'

Cordial, elegant i bonhomiós, Bonnín conduïa els assajos assegut a tocar dels actors, com si ell també estigués a dins de l’escena. “Era un gentleman de cap a peus. Només calia veure’l amb aquella estètica que el caracteritzava, transmetia intel·ligència i savoir faire”, explica l’actriu Àngels Bassas. Ella va formar part –juntament amb Abel Folk i Àlex Casanovas– de Diumenge de Joan Brossa, la darrera obra que Bonnín va portar als escenaris, el 2017. “Recordo com em posava una mà a l’espatlla amb suavitat per donar-me indicacions. Mai va tenir una pujada de to, era un gust treballar amb ell”, diu Bassas. Per a l'actriu, "se'n va un savi del teatre, un pensador", però també "un romàntic que sabia tractar les dones amb amor i amb respecte".

El 2003 Bonnín va rebre el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d'arts escèniques i el 2013 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura. Des del 2011 era membre numerari de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 va ser nomenat acadèmic d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català. Bonnín estava casat amb la dramaturga Sabine Dufrenoy i era el pare de l'actriu Nausicaa Bonnín, que li ha dit adeu amb aquest missatge a Twitter: "Avui, l'Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida... sense fer soroll... «Escolteu aquest silenci», deia el seu estimat Joan Brossa...".

stats