Teatre
Cultura 03/07/2022

Mor el director de teatre Peter Brook als 97 anys

Va ser una de les grans figures de l'escena teatral del segle XX i un gran especialista en Shakespeare

4 min
Peter Brook en una imatge d'arxiu del 2018

BarcelonaEl director teatral britànic Peter Brook ha mort aquest dissabte als 97 anys a París, segons informa Le Monde . Nascut a Londres el 21 de desembre del 1925, Brook va ser una figura destacada de l'escena teatral del segle XX. El seu mestratge com a director deixa un llegat impressionant, sobretot amb muntatges d'obres de Shakespeare, però també amb altres produccions que han fet història, com Mahabharata , la monumental adaptació del poema èpic indi, que també es va representar al Mercat de les Flors. "Visionari, provocador, profeta" són paraules que es repeteixen quan s'evoca el llegat d'aquest gegant, que també va dirigir òpera i cinema. "Peter Brook va canviar el teatre europeu i mundial. Amb Stanislavski, és la persona que més marca el teatre del segle XX, li dona una mirada diferent", assegura Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, el festival on Peter Brook va presentar una desena d'espectacles.

L'estiu de l'any passat, Brook va ser un convidat especial al Festival Grec de Barcelona , on va presentar Tempest project, un espectacle plantejat com una lliçó de teatre en què els actors, un repartiment procedent d'arreu del món, assagen La tempesta de Shakespeare. "Si algú diu que un actor ha fet un Hamlet perfecte, o és un feixista o és un criminal. La perfecció no existeix. Hem de ser més modestos i respectuosos amb el que ens és desconegut, i de les obres de Shakespeare no n'arribem mai a esbrinar tots els misteris", explicava Brook fa un any.

Fill de jueus letons que es van establir primer a París i després a Londres, Peter Brook està considerat un dels grans renovadors del teatre contemporani, far i guia per a diferents generacions. Va ser un talent precoç, perquè abans de fer 20 anys ja havia dirigit Dr. Faust a Londres. El seu nom va començar a destacar el 1949, amb només 24 anys, arran de l'estrena d'una provocadora producció de l'òpera Salomé de Richard Strauss amb decorats de Salvador Dalí. En aquells primers anys també es va endinsar en l'univers shakespearià a la Royal Shakespeare Company.

Sobretot a partir dels anys cinquanta, Brook va contribuir decisivament a la renovació de la posada en escena del teatre clàssic anglès, a més amb actors com John Gielgud i Laurence Olivier. D'aquesta època són muntatges de Romeu i Julieta, La tempesta i Titus Andrònic, entre d'altres, i va desembocar en una magistral producció d'El rei Lear (1962) que marcaria el camí cap a una nova concepció de l'espai escènic. "El teatre d'abans era complicat: mecanismes, decoracions... Per començar a explicar una història cal un espai buit. Totes les imatges i la participació de l’espectador són essencials i fan que l’espai comenci a vibrar", deia Brook. El següent pas va ser Marat/Sade, de Peter Weiss, que Brook va dirigir el 1964 amb un repartiment impressionant: Ian Richardson, Clive Revill, Patrick Magee i Glenda Jackson.

De fet, els intèrprets sempre van ser fonamentals en el teatre de Brook, i encara més quan va anar desenvolupant la teoria de l'espai buit, un espai sense artificis, en què captar i mantenir l'atenció de l'espectador és el gran repte de l'actor. "A vegades m’adormo al teatre si s’ha perdut la seqüència o el ritme. Si en un espai buit els actors no t’atrapen, llavors et pots avorrir terriblement. Mai es pot reemplaçar la part humana", assegurava el director londinenc. A les ordres de Brook van treballar actors com Ben Kingsley, Paul Scofield, Alan Rickman, Patrick Stewart i Juliet Stevenson, entre d'altres, còmplices necessaris en el prestigi que va aconseguir amb muntatges revolucionaris com el del Somni d'una nit d'estiu. "Brook deia que el teatre és un actor o una actriu i un espai buit –recorda Salvador Sunyer–. Torna el teatre al que és essencial, li treu tot el que l'acompanya: es tracta d'explicar una història amb uns senyors, a vegades sense ni text, que amb una catifa i una canya et poden fer veure el que volen". Brook també va ser qui va posar a l’escenari actors com Sotigui Kouyaté i Yoshi Oida, però no perquè fossin de Mali o del Japó, sinó perquè, com diu Sunyer, “ enriquien el teatre occidental”: “És una aportació bàsica i essencial”.

A principis dels setanta va fundar el Centre Internacional de Recerca Teatral, una companyia multicultural amb la qual es va instal·lar a Théâtre des Bouffes du Nord, a París. Una de les primeres produccions que va dirigir a París va ser l'adaptació de Jean-Claude Carrière de Timó d'Atenes de Shakespeare. "Vaig començar a descobrir que tradició tenia un significat diferent d’allò ranci i estèril que tant detestava en el teatre. Vaig aprendre la manera oriental d’amagar la saviesa com una pedra preciosa, d’ocultar les seves fonts, de fer-la difícil de descobrir, de manera que el seu valor pugui ser realment apreciat pel buscador que fa temps que vol pagar-ne el preu", explicava Brook. Tot plegat el porta el 1979 a adaptar el poeta persa Farid-ad-Din Attar i el poeta senegalès Birago Diop. Paral·lelament, va deixar la seva empremta en obres de Txékhov i Alfred Jarry, i el 1985 va estrenar al Festival d'Avinyó Mahabharata, una monumental obra de nou hores i un dels cims de la creativitat del director, que la descrivia com "una tela que cobreix tots els aspectes de l’existència humana".

Treballar amb Peter Brook

"Peter Brook era un mestre. Va canviar paradigmes teatrals, de la teoria i la pràctica teatrals. Ell deia «primer la pràctica i després la teoria»", explica Julio Manrique, que el 2002 va treballar al teatre Bouffes du Nord de París amb el director britànic a Far away, una producció petita d'un "text poètic, críptic, difícil i rar" de Caryl Churchill. "Sempre anava a buscar la simplicitat, era una paraula que sempre tenia a la boca –continua Manrique–. Va fer una recerca artística i espiritual, seriosament i alhora amb sentit de l'humor. Poques vegades li marxava el somriure irònic de la cara. Era molt afectuós, però quan calia també et deia les coses. Tenia molta autoritat. El tens en un altar molt alt i quan hi vas estàs com espantat, però ell intentava que el baixessis i des d'allà us relacionéssiu. El teatre Bouffes du Nord funcionava com ell: de manera senzilla i austera, sense pompa, ni glamur".

Manrique també recorda que Brook "en sabia molt, del teatre i de la vida". "Li interessava viatjar, li interessaven les persones, era com un antropòleg. Va ajuntar actors dels cinc continents, de diferents cultures, tradicions socials i teatrals, per explicar històries, grans i petites. Va canviar la mirada del teatre connectant amb l'esperit elisabetià de Shakespeare, de fer visible l'invisible, on no hi havia res hi veies deserts i palaus i oceans. Era un savi i em va dir coses que em ressonen anys després".

stats