Teatre
Cultura 03/07/2022

Els regals del mestre Peter Brook a Catalunya

La relació del director teatral amb Barcelona i Girona ha sigut generosa i profitosa

3 min
El dramaturg Peter Brook amb el director del festival Grec, Francesc Casadesús

BarcelonaLa relació de Peter Brook amb Barcelona i Girona ha estat sortosament generosa i profitosa. Una relació que ens ha permès seguir i gaudir de la seva feina gairebé pas a pas i crear-hi un vincle afectiu, com es va comprovar al Festival Grec 2021 quan va presentar-hi Tempest project. Aquella estrena ara s’ha convertit en el càlid i lluminós comiat del mestre, mort aquest dissabte a París ; en l’últim regal de Brook per a nosaltres. El regal d’un mestre que abans de la funció s'asseu amb la companyia per compartir el moment amb els espectadors. Tots drets i aplaudint amb ganes.

Assegut en una cadira de rodes, micròfon en mà i flanquejat pels intèrprets de Tempest project (l’actriu Marilú Marini feia de traductora), Brook ens regalava una lliçó magistral, reflexions sobre el teatre, resum d’una vida dedicada al teatre. Seria el seu adeu?, ens preguntàvem (i així ho vaig escriure ). A Brook li agradava Barcelona, la Costa Brava i Tamariu, fins i tot va passar un temps a Rupit quan preparaven els decorats de la seva Salomé.

Tot va començar amb un altre regal el 1983, quan l’Ajuntament de Barcelona buscava un espai per presentar la seva Tragèdia de Carmen. Va ser ell qui va escollir el vell magatzem de Montjuïc. Va ser ell qui va suggerir que allà es podia fer un teatre quan a Barcelona no hi havia teatre municipal (i encara no n'hi ha). Va ser ell qui va dir que si el Mercat de les Flors esdevenia teatre ell l’inauguraria amb un espectacle. I així va ser. Ni més ni menys que el mític Mahabharata, que fins i tot va convocar l'aleshores reina d’Espanya (la recordo amb l’esquena recta durant les nou hores de funció), una de les seves últimes grans produccions. Recordo Brook comentant que l’havien arreglat massa (el teatre). Que li agradava més com era abans. Lògic, per a qui coneix el teatre parisenc de les Bouffes du Nord, una església desconsagrada, on va treballar durant cinquanta anys. El 1993 tornaria al Mercat de les Flors amb Impressions de Pelléas, explorant l’òpera de Debussy com després faria amb La flauta màgica de Mozart.

El 1998 s’acostava als interrogants de la ment a Je suis un phénomène, que el meu amic Joan-Anton Benach qualificava a La Vanguardia de "lliçó d’humilitat". Tornaria sobre el tema a The valley of astonishment el 2015 al Teatre Municipal de Girona. El 2002 hi va presentar La tragèdia de Hamlet, una proposta molt diferent del, segons el mateix Brook, acadèmic i avorrit muntatge que havia fet trenta anys abans amb la Royal Shakespeare Company.

Vam conèixer el seu interès pel teatre africà amb Woza Albert! i amb La costume, presentat al Festival Temporada Alta de Girona; es va convertir en el director més fidel al festival gironí, on el 2015 aterraria Battlefield, una nova mirada sobre el Mahabharata molt més austera en tots els sentits.

El Mercat de les Flors ha estat el seu espai a Barcelona, juntament amb el Teatre Romea i el Lliure. Han estat un grapat de regals, petits regals majoritàriament, seguint la seva voluntat de cercar l'essència fruit d’un delicat procés de destil·lació. Al llarg dels anys, el gran director anglès radicat a París ha generat una allau de seguidors, alguns autèntics devots, i ha contaminat favorablement l’escena entre nosaltres i arreu del món. I pensàvem que eres immortal.

stats