Mor l'actriu Diane Keaton, llegenda del cinema, als 79 anys

BarcelonaEl padrí (la primera, la segona i la tercera), Annie Hall, Rojos, Manhattan, Interiors... La paraula llegenda no es queda curta per definir l’actriu Diane Keaton i el seu pas pel món del cinema amb participacions estel·lars en pel·lícules que han quedat gravades en l’imaginari col·lectiu. L'intèrpret ha mort aquest dissabte als 79 anys després d’una vida dedicada al cinema.

Nascuda a Los Angeles el 1946 com a Diane Hall, era la més gran de quatre germans. Keaton sempre recordava la seva mare, de qui va agafar el cognom de soltera, i explicava que tot i que s’havia dedicat a ser mestressa de casa sempre havia somiat amb ser alguna cosa més. "Secretament crec que hauria volgut dedicar-se a l'espectacle. Cantava i tocava el piano; era bonica. Era la meva defensora", explicava l’actriu en una entrevista.

Potser per aquesta influència Keaton des de ben petita ja va mostrar interès per la interpretació a l’escola i a la universitat.

Va deixar la carrera per mudar-se a Nova York i provar sort amb el teatre. Al 1968 va ser escollida per actuar al musical de Broadway Hair i al 1970 va debutar a la gran pantalla amb la pel·lícula Amantes y otros extraños, tot i que la fama li va arribar el mateix any de la mà de Francis Ford Coppola i el seu paper com a parella d'Al Pacino a El padrí.

Però la col·laboració més fructífera de l’actriu va ser amb el director Woody Allen, amb qui va formar un dels tàndems cinematogràfics més destacats de la història del cinema amb pel·lícules com Annie Hall, que li va valdre el seu únic Oscar, Manhattan, Interiors, Dies de ràdio i Misteriós assassinat a Manhattan. Tots dos feien gala d’una complicitat fascinant que no només es materialitzava davant la càmera. Van ser parella durant un temps i després de separar-se van mantenir una bona relació al llarg dels anys, i l’actriu fins i tot va defensar Allen en els moments més foscos, durant la separació amb Mia Farrow i especialment quan la filla adoptiva d'aquesta, Dylan Farrow, el va denunciar per suposats abusos comesos durant la seva infància. En aquell moment Keaton va deixar clar el seu suport al cineasta i va assegurar que Woody Allen era el seu amic i que el seguia creient.

Als anys 80 Keaton va començar a explorar la seva faceta darrere les càmeres i va debutar com a directora amb el curtmetratge What does Dorrie want?, el 1982, i el documental Heaven (1984-1985).

El 1984 va actuar a la pel·lícula La noia del timbal, i al llarg de la dècada va seguir sumant èxits com a actriu en films com Crímenes del corazón, Dies de ràdio o El precio de la pasión.

La dècada dels 90 la va portar a seguir explorant noves facetes dins del món del cinema, en aquest cas com a productora de Les Lemon Sisters, mentre es va guanyar el públic i la taquilla interpretant El pare de la núvia, el 1991, al costat de Steve Martin. Va repetir l'experiència darrere la càmera el 1995 amb Héroes a la fuerza i va rebre una nominació a l'Oscar per L'habitació d'en Marvin.

A principis del 2000 va tornar a demostrar que sabia compaginar molt bé els èxits comercials amb la crítica i es va llançar al terreny de la comèdia romàntica amb Quan menys t'ho esperes, el 2003, al costat de Jack Nicholson.

Al llarg dels anys, Keaton va saber impregnar els seus personatges d’un carisma inconfusible. Ja fos amb els looks masculins d’Annie Hall –ningú portarà mai tan bé les corbates com ella–, amb la intensitat de Louise Bryant a Rojos, o amb la perspicàcia de Carol Lipton, de Misteriós assassinat a Manhattan. Ens va regalar interpretacions a les quals sempre podrem tornar.

L’actriu va seguir treballant fins a l’últim moment. En els últims anys va anar encadenant films sobretot de comèdia. Les últimes pel·lícules en les quals va participar van ser Summer camp i Sempre joves, totes dues estrenades el 2024.