Patrimoni cultural: castells

Visita al castell de Montclús: els moros, vençuts pels cristians

A l’arribar al castell, el primer que crida l’atenció és una mena de túnel descendent. La llegenda diu que anava a parar al castell de Fluvià

“És de l’època dels moros”, es diu -es deia-, volent dir que era “antic”. Per això arreu del país hi ha uns quants castells dels moros, la torrassa dels Moros (la Roca del Vallès), més d’una cova dels Moros i fins i tot el pic dels Moros, a la “Cerdanya francesa”. Per a mi, el castell dels Moros sempre ha sigut el de Montclús, a Sant Esteve de Palautordera, on la meva dona passava els estius. Així és com es coneix popularment aquest castell feudal, símbol de poder, que ara desperta curiositat i admiració però que a l’Edat Mitjana generava respecte i fins i tot por.

Per anar-hi, deixem el cotxe al molí de les Cadires, a tocar del barri de Santa Margarida. Passem per un pont de fusta damunt del riu Tordera, que baixa amb poca aigua, i iniciem la pujada. La caminada no és gaire llarga -uns 30 minuts- i, a més, té uns quants atractius. El primer és fàcil d’identificar, fins i tot a ulls clucs -per l’olor-: un bosquet d’eucaliptus plantats ara fa un segle per fer pasta de paper. Al mateix camí hi ha bocins de ceràmica ibèrica. “¿No seria bo guardar-les, aquestes peces?”, pregunto al Lluís Vila Bonamusa, arqueòleg, que em fa de guia i ha sigut responsable del projecte de recuperació del castell de Montclús. “Fora del seu context arqueològic perden sentit”, diu el Lluís, que ha fet aquest trajecte centenars de cops, fins i tot de nit, amb llanterna.

Ens desviem uns metres del camí per veure les restes d’una sitja, un bon forat excavat al sòl, que la construcció d’una pista de terra ha deixat al descobert. Impossible de saber que això era una sitja si no m’ho hagués dit el Lluís. “En sitges com aquesta hi guardaven els excedents agrícoles. I quan ja no es feien servir, normalment les omplien de runa”.

A l’arribar al castell, el primer que crida l’atenció és una mena de túnel descendent terra endins, situat prop del que queda de l’església del recinte. Diu la llegenda que aquest túnel misteriós anava a parar al castell de Fluvià, el “castell dels cristians”, situat a l’altra banda del riu i de la carretera. Entre els dos castells, l’un a la plana i l’altre al bosc, l’un dels camps i l’altre de la fusta, hi va haver sempre rivalitat, segons la llegenda. Veient el “castell dels moros”, on som ara, força enrunat, i en canvi el de Fluvià en perfecte estat, és fàcil saber -també segons la llegenda- qui va perdre...

“Els túnels d’escapatòria o fòvees tenien l’objectiu que els del castell poguessin fugir, en cas que la derrota fos imminent”, explica el Lluís. Aleshores fa una pausa. “Tinc la impressió que aquest accés, si realment fos el túnel d’escapatòria, hauria d’estar més allunyat del castell. Fixa’t que es troba a l’interior del recinte jussà, precisament on hi hauria els enemics en ple atac”, diu. “Potser no ho és, doncs, un túnel d’escapatòria”, reflexiona. “I què penses que podria ser?”, li pregunto. “Potser un magatzem d’aliments i begudes”, respon. Una fresquera, una nevera d’abans.

Som ara al recinte sobirà, on es conserven uns quants murs, la torre de l’homenatge i la de la presó. Ens atansem a un extrem que dona a un barranc. “Recordo el dia en què un dels nens de la colla d’estiueig es va enfilar en un d’aquests arbres abocats al barranc; em vaig fixar en les arrels, la meitat es trobaven sobre el buit. No va passar res de miracle... La següent vegada que hi vaig anar l’arbre ja no hi era”, diu Albert Capdevila, germà de la meva dona, que avui m’acompanya. L’Albert continua estiuejant en aquest municipi, Sant Esteve de Palautordera, com de petit. De cop es fa fonedís. Imagino que vol reconèixer en solitari espais que pertanyen a la seva infantesa.

Mentrestant, el Lluís m’explica: “En aquest castell vam treballar amb una sabata i una espardenya, fins que es va acabar el pressupost”. La seva empresa va fer fallida. “Vaig arribar a tenir 25 treballadors, però les excavacions d’arqueologia mai han estat mimades per l’administració”, remarca. De tota manera, no ha tirat la tovallola. “Ara m’agradaria fer l’estudi arqueoconstructiu del castell”. Què és un estudi arqueoconstructiu? “Sí, és un mètode d’anàlisi que combina les tres fonts essencials de la recerca històrica: la documentació (escrita), l’arqueologia i l’arquitectura”.

I l’Albert? Mi-te’l, ja el tenim aquí, amb ganes d’explicar-nos més coses: “El castell dels moros era el lloc habitual on dúiem els que convidàvem a passar el dia. Sèiem en els laterals d’un d’aquests dos finestrals, i menjàvem el pa amb tomàquet que la meva mare havia preparat, mentre miràvem aquest magnífic paisatge i buscàvem entre els arbres el castell de Fluvià; recordo que el forat que ara hi ha entre aquests dos finestrals era molt més profund -suposo que la gent l’ha anat omplint de pedres- i jo rumiava on devia anar a parar”.

L’Albert també es feia fonedís quan venia a aquest castell fa un munt d’anys: no en tenia prou havent “conquerit” el castell, i sovint explorava els entorns. “Una vegada, després de bellugar-nos pels voltants amb un amic, ens vam perdre. No només no trobàvem el camí, sinó que, a més, no ens trobàvem entre nosaltres dos. Ens vam retrobar després de fer uns quants crits; vam arribar a casa amb esgarrinxades per tot el cos. Semblava que vinguéssim de la guerra!”, recorda l’Albert, un enginyer fet i dret que avui ha fet un salt cinquanta anys enrere.

Els terratrèmols van aturar-ne la transformació

La importància d’aquesta fortificació tenia caràcter regional: formava part de la línia de castells de la Tordera per fer front als atacs provinents de França. La referència documental més antiga data del 1083. Al segle XIII, els senyors de Sesagudes i Montseny van abandonar el castell de Miravalls, localitzat a l’actual municipi de Montseny, i es van instal·lar al de Montclús. El dit castell dels moros es va veure afectat pels terratrèmols del 1428 i en especial pel del 1448, que va tenir l’epicentre entre Cardedeu i Llinars del Vallès, i va causar danys fins i tot a la muralla de Barcelona. Aquests terratrèmols sembla que van ser algunes de les causes que van aturar la transformació de castell en palau. El castell va ser abandonat al segle XV. De tota manera, al segle XVII va tornar a ser ocupat parcialment.

Més continguts de