Arts escèniques

"Quan la fi és molt propera, tot el que és superflu desapareix"

Àlex Rigola i Alba Pujol estrenen, a la Sala Beckett, un espectacle sobre la mort del pare d'ella 

El dramaturg i director Àlex Rigola volia fer un espectacle sobre la mort, però li ha sortit una obra sobre la vida. Davant la proposta de la Sala Beckett d'idear un muntatge que encaixés al cicle Memento Mori, Rigola va començar a documentar-se, estudiar els existencialistes i a furgar en tot allò que tingués relació amb la mort. Fins i tot va assistir a algun death cafe, les trobades entre diverses persones per parlar de la fi de la vida. Però al final el dramaturg va descobrir que la llavor del futur muntatge la tenia més a prop. "Sabíem que el pare de l'Alba [Pujol] estava fent sessions de quimioteràpia per un càncer de pulmó amb metàstasi i que la vida se li acabaria. Vam entrevistar-nos amb ell per veure si podria formar part de l'espectacle i va resultar ser un personatge molt interessant", explica Rigola.

El dramaturg ha convertit les converses amb Josep Pujol i Alba Pujol durant la fase final de la vida d'ell en la matèria primera d'un espectacle que aborda frontalment la mort i que convida el públic a parlar-ne sense embuts a la sortida. Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (el muntatge pren el títol dels últims versos del monòleg de Hamlet) s'estrena aquest dijous a la Sala Beckett després d'haver passat pel festival Temporada Alta. Alba Pujol s'interpreta a si mateixa, mentre que Pep Cruz reprodueix les paraules del pare de l'actriu en les xerrades que Josep Pujol va tenir amb ella i amb Rigola i que, amb naturalitat i sense melodrama, reflexionen sobre l'amor, la feina, el passat i el funeral.

"Quan la fi és molt propera, tot el que és superflu desapareix. Hi ha una mirada més intensa i no hi ha pors", afirma el director. L'espectacle parla, precisament, de no témer la mort sinó d'assumir-la perquè tot sigui més plàcid. Aquesta idea es reforça amb les explicacions projectades a escena de l'oncòleg Enric Benito. "Ell va plantejar que la persona, quan s’està morint, pot donar un exemple. Pots espantar-te molt i espantar molt el teu voltant o pots fer que l'experiència no sigui traumàtica. El meu pare, potser per la necessitat que allò fos útil, va intentar fer un repàs de la gent que tenia al voltant, de tot el que havia après d’ells i de tot el que va viure", assenyala Alba Pujol. 

Sense filtres i amb totes les pors

L'actriu s'interpreta a si mateixa a l'escenari, un repte que a simple vista pot semblar senzill però que, segons Pujol, no ho és gens. "Quan ens vam posar a assajar pensava: hauria de ser molt fàcil, perquè aquestes frases les he dit jo. Però és mentida, perquè vam començar a buscar moltes capes. Vaig descobrir el meu llenguatge, què volia dir jo amb aquelles paraules", recorda l'actriu. La dramatúrgia de l'espectacle, pràcticament imperceptible, posa a escena els intèrprets sense cap façana ni cap disfressa. "Demanem a aquells que estan a dalt de l’escenari que es mostrin com a persones, no com a actors que saben fingir les emocions d’uns personatges", diu Rigola, que subratlla que aquest exercici "requereix d'una gran generositat actoral" perquè, per als actors, "vol dir no posar filtres, presentar-se en primera persona, totalment despullats, oberts, amb les seves pors".

Lluny de patir perquè cada funció impliqui burxar en una ferida (el pare de l'actriu va morir a l'octubre), Pujol viu aquest procés interpretatiu com un regal que transforma en una creació poètica el comiat del seu pare. "Durant la vida del meu pare el meu paper va ser d'acompanyament. I sobre l'escenari, el meu paper consisteix en acompanyar el Pep perquè surtin tots aquests pensaments. Faig l'exercici d'escoltar-lo i no me'n cansaria mai, em sembla meravellós", subratlla l'actriu. Rigola, que ja va treballar en aquesta línia en espectacles anteriors, està convençut que el futur de la interpretació va cap aquí. "No són menys interessants les vides de totes aquestes persones disposades a obrir-se als escenaris que els personatges shakespearians –afirma el director–. I viuen conflictes igual o superiors a ells".