Alfred García: "M'enamoro en català i estimo en català"

BarcelonaLa rumba i el delta del Llobregat amaren el disc nou d'Alfred García (el Prat de Llobregat, 1997). Es titula T’estimo es te quiero (Música Global, 2025), i és el primer del músic pratenc en què la majoria de les cançons són en català.

En el disc nou el paisatge del Prat de Llobregat és més rellevant que en àlbums anteriors, oi?

— Aquest disc, com el meu primer llibre de poesia i tot el meu imaginari creatiu, parteix d'uns racons geogràfics concrets. Són els espais naturals del delta del Llobregat, especialment els del meu poble natal, el Prat de Llobregat. Sempre m'hi ha inspirat molt, perquè formen part de la meva vida des de la infantesa. El Prat és un dels llocs que més m'inspiren a l'hora de compondre i de crear. És un espai on et pots amagar. De fet, té molts racons amagats que no diré mai perquè, si no, perdrien la màgia.

Sí que pots parlar de la casa Gomis, a la Ricarda, que és on has filmat el videoclip de la cançó Estrella.

— Se'n pot parlar, i a més ara mateix es pot reivindicar. El videoclip d'Estrella que hem fet amb l’Álvaro Soler ha sigut la primera obra que s'ha fet després que el ministeri de Cultura comprés la casa Gomis, que serà com un museu dedicat a obres i exposicions culturals que tinguin a veure amb el medi ambient, i sobretot relacionades amb l'equilibri de l'arquitectura i la natura.

Com és l’experiència d’estar a la casa Gomis, tan a prop de l’aeroport?

— L'aeroport està a 400 metres de la casa Gomis i del passeig de la platja... Els del Prat, el soroll de l’aeroport ja el tenim interioritzat. Forma part de l'encanteri al qual estem sotmesos els pratencs. I també és una part inspiradora. Sempre es parla de l'aeroport com una cosa més aviat negativa, però la veritat és que també ens ha fet ser qui som; tenim un múscul cultural i d'infraestructures molt potent també gràcies a l'aeroport. I el meu imaginari artístic es defineix en gran part pels avions i per l'aeroport, perquè aquesta dualitat entre els espais naturals verds del delta i de la platja amb, diguem-ne, l'asfalt i els grans ocells metàl·lics, forma part del nostre paisatge, del nostre horitzó.

Has fet un disc en què la rumba catalana té una presència notable. Hi ha un tema que ho és explícitament, Rumba catalana, però el rastre n'és present a la majoria de les cançons.

— La rumba catalana forma part de la meva vida. Fins ara, de manera privada. Els meus tiets, el Pepe i el Toni, tenien una banda que es deia Rumba Brava. El Toni també va ser representant de grans figures de la rumba i del flamenc, i va ser el meu mànager durant un any quan vaig sortir de l'acadèmia d'OT. Em va ajudar molt, em va fer aprendre molt. I el meu tiet Pepe va ser la persona que em va criar mentre els meus pares treballaven, juntament amb la meva tieta Cinta. Mentre jo creixia, ell m'ensenyava la música amb la guitarra flamenca i els seus repertoris, tant de rumba com de flamenc i de folklore llatinoamericà, de Los Panchos o Los Tigres del Norte. És una influència que ha estat amagada fins ara, no per un tema de vergonya, sinó de respecte, pel gènere i perquè a la meva família tots són experts en rumba. Per això m'he pres temps perquè, com la primavera, brotés la rumba en mi. N'he gaudit molt. Ja hi havia tingut alguna aproximació amb Crema de la nit, la cançó amb Txarango, que tenia una cadència més rumbera. Però sí, la rumba ara és part no només dels meus gens i del meu ADN, sinó de la meva discografia.

Txarango és la referència melòdica de la cançó que fas amb Carlos Sadness, El meu destí.

— Sí. Txarango ha sigut la gran icona del mestissatge, potser l'última icona del mestissatge tal com l'entenem dintre del marc de Manu Chao, Macaco, Amparanoia i Ojos de Brujo. Crec que han deixat un llegat inesborrable, no només en l'escena catalana, sinó en l'escena del mestissatge mundial.

Acabes el disc amb Siempre así, una balada amb piano que vas fer amb l’Ainoa Buitrago i que no té res a veure amb la resta de l'àlbum.

— Siempre así la vaig compondre amb l’Ainoa Buitrago el 2022, quan va acabar la meva relació amb la meva companya de llavors. Era una cançó que expressava sobretot aquella cosa de voler mantenir-se sempre de la mateixa manera amb una persona, que el temps no passi quan estàs amb ella, i que tant de bo durés molt de temps. La cançó va sortir en una tarda, tots dos en una habitació molt petita dels estudis Mapa Música de Madrid. Me'n recordo que aquell dia hi havia el Jorge Drexler fent una masterclass amb uns nois; li vam ensenyar el tema i li va encantar. Em va dir: "Aquesta la publicaràs, oi?" Jo no ho tenia clar. I fixa't que en un disc de rumba, aquesta cançó s'infiltra, però crec que té molt sentit acabar el disc amb aquesta cançó, no és una cosa feta a la babalà, sinó que té molt sentit amb el que vindrà després.

Què vindrà, després?

— Això és una cosa que deixaré en un final obert.

Doncs som-hi amb les certeses. Hi ha més català que mai en un disc teu. Com t'hi has trobat? Ha sigut la rumba catalana que t'ha dut al català o simplement t'ha sortit així?

— El català forma part de la meva vida des que neixo. Amb la meva mare parlo en català i amb el meu pare en castellà. Tinc la sort d'haver-me criat amb una base de músics flamencs i rumbers, però també amb grans poetes de la contracultura barcelonesa i catalana, com el David Castillo, que és el meu tiet, el germà de la meva mare, i l'Anna Aguilar-Amat, la cosina de la meva germana. Això també ha deixat una marca important dins la meva obra, sobretot en el primer poemari d'antipoesia i poesia contracultural, que va sobtar tant quan el vaig treure perquè tothom em tenia per un cantautor amable, però hi van trobar versos espinosos. El català ha estat present en la branca materna de la meva família, i tant la poesia com les novel·les del David Castillo i de l'Anna Aguilar-Amat han sigut un fonament bàsic en la meva escriptura en català com a poeta i com a cantautor. Quan vaig compondre aquestes cançons, em vaig adonar que jo estimava en català a la persona amb la qual estava en aquell moment. El títol del disc, T'estimo es te quiero, surt d'un diàleg amb ella, que em va preguntar: "Què és t'estimo?". Arran d'això em vaig adonar que és igual si m'enamorava d'una persona que parlava en castellà, en anglès, en rus, en francès o en italià. Al final, m'enamoro en català i estimo en català. A més a més, ha coincidit amb un moment en què l'equip amb què estic actualment va molt a favor que la meva carrera es pugui també desenvolupar en català.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— No me'n podria quedar amb un, seria injust. Però segurament seria l'última vegada que vaig compondre una cançó. Compondre cançons per a mi és el súmmum de per què em dedico a això, de per què soc cantautor, bàsicament.

I algun record, també relacionat amb la música, que t'agradaria oblidar?

— Hi ha una cosa que no és que s'hagi d'oblidar, però sí que necessitem que no torni a passar: totes aquestes morts tan antinaturals que hem tingut al món de la música, una indústria que s'ha tornat salvatge. Penso en artistes com Amy Winehouse, Michael Jackson, Kurt Cobain, Antonio Vega, Antonio Flores, Camarón... Són artistes que, malauradament, van marxar massa aviat. Ara que parlem tant de salut mental i de salut emocional, i que es parla tant de psicologia, hauríem d'acompanyar millor els artistes. És essencial cuidar l'artista perquè treballa amb les emocions i és molt fràgil. Igual que els quadres es transporten amb unes seguretats perquè no els pugui passar res, caldria cuidar millor els artistes. Els artistes som com quadres o com gerros d'aquests d'una ceràmica impecable. Som molt fràgils.