BarcelonaEl trio Marala va fer un dels millors discos del 2022, Jota de morir (Propaganda pel Fet), tradició i modernitat ben lligades per la catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort. Ara hi afegeixen una volta més ballable i humorística amb cançons com El desich i Estic antiquà. Aquest perfil més de celebració forma part també del directe de Marala, que el divendres 23 de febrer a les 21 h actuen a La Paloma de Barcelona, dins del Festival del Mil·lenni.
Quin balanç en feu, d’aquests gairebé dos anys de feina des que vau publicar Jota de morir?
— Clara Fiol: D'una banda, increïble. De la part creativa i del vincle entre nosaltres, Jota de morir ens ha donat moltíssim d'aprenentatge, hem començat a fer el que volem realment i estem contentes amb el que estem fent. I, d'altra banda, és bastant desolador veure que fa dos anys que estem implicadíssimes en un projecte i que encara som pobres.
— Sandra Monfort: I ho continuarem sent, segurament. Perquè la música i la cultura funcionen d'aquesta manera.
— C.F. També hem après com funciona el sector musical: tu inverteixes, tu t'explotes.
— Selma Bruna: Nosaltres encara hem tingut sort. Marala té èxit. Cada vegada té més espai en el panorama. Sí, ens truquen, podem anar a cantar, la gent ens coneix. Però és un èxit molt precari encara. És una mica una de freda i una de calenta, que deia la Clara. Bé, sí, però esgotador.
Artísticament, la consistència de Marala ha frenat una mica les trajectòries personals?
— S.B. Crec que no. És guai perquè des del principi que hi ha aquesta mena de poliamor pactat amb Marala, que cada una pot anar fent el que vulgui. I, tot i que cada una vagi fent les seves coses, hi ha un compromís supergran amb Marala de part de les tres. Això és el que suma.
Sandra, fa res que has tret un disc al teu nom, La mona (Hidden Track, 2023).
— S.M. Hi ha molta germanor i molt de suport. Es van retroalimentant, els projectes individuals i el comú, que és Marala. Sí que hi ha una cosa que em fa una miqueta de ràbia, que és que moltes voltes els programadors consideren que si contracten Marala ja no poden agafar el meu projecte, o al revés, tot i que són projectes molt diferents.
Heu publicat un parell de cançons, El desich i Estic antiquà, que trenquen amb la solemnitat del disc Jota de morir. Hi ha més ganes de ballar, oi, tal com ja passa en algunes parts dels vostres concerts?
— S.B. Bàsicament, aquest seria el resum. Totes tres hem fet una vida de molt d'estudi, molt de fer les coses bé, però també ens agrada deixar-nos anar. I Marala recull les dues coses. Si continuéssim fent un concert tranquil estaríem mostrant només una part de la paleta de Marala.
Estic antiquà és una síntesi perfecta. Hi ha rima tradicional, una capa molt contemporània i un lèxic que és la combinació de les dues coses: "La més trendy del bancal".
— C.F. Sí, com deia la Selma, vam tenir unes adolescències potser massa correctes. Això els passa a moltes dones, que han de mostrar-se sempre molt responsables. I ara ens volem permetre equivocar-nos i fer el gamberro. Tot ve molt condicionat pel que hem après amb Jota de morir, però també pel que hem après del feminisme. El disc l'escoltes i te'l pots prendre d'una manera molt solemne, i de fet ja hi jugàvem una mica, amb la ironia d'això, i ara estem més gamberres i estripades. Això sobretot es veu en el directe.
— S.M. Ara hi ha un to de celebració que ens encanta. Venim d'un discurs molt d'apuntar cap a les coses que no ens han agradat, i continuem en eixa línia, però des d'un lloc de celebració i alegries.
— S.B. Està guai, sí. I més venint d'on venim, que hem tingut una època bastant matadora.
— C.F. Hi ha molta preocupació social, ansietat climàtica, guerres arreu, una mica de sensació de desolació. Ja que no som Metges sense Fronteres, però que podem fer alguna cosa des de l'art i la cultura, fem-ho des de l'alegria.
— S.B. Al bolo en realitat hi ha una part de gran celebració, però també una part de tralla.
Emma Zafón ha escrit una novel·la, Casada i callada, sobre la generació de la seva mare, que als anys 70 va créixer en unes dinàmiques de relació molt tòxiques. I escoltant Estic antiquà hi he pensat, com si fos una mirada d’allò mateix des d’avui i amb humor.
— CF: Li pots posar una mica d’humor, però la problemàtica s'assembla molt, perquè la tradició té coses precioses i coses horribles. I, si les segueixes i no les revises, estàs antiquà.
Com va sorgir la col·laboració amb els Zoo en aquesta cançó?
— S.M. Som amics de fa temps. Ens apetia fer alguna cosa amb altres grups, perquè no tenim gaires col·laboracions. I vam triar Zoo perquè són col·legues, és un grup proper, i ens agrada molt estilísticament el que fan.
¿Heu notat si ha caigut la contractació al País Valencià arran del canvi polític?
— S.M. Estem un poc espantades, almenys a València. En el meu cas sí que s'està notant, i amb Marala també.
— S.B. No hi ha bolos a València, ara mateix. A Catalunya n’hem fet molts, i a València també n'havíem fet. És a dir, no és la normalitat que no hi hagi bolos programats a València.
— C.F. Hi ha una altra cosa que és bastant peluda de dir... Des de les dretes també hi ha la intenció que no es noti tant, de rentar-se la cara i de fer-se feministes. Si un pepero vol dir que no és el dimoni, potser contractarà Marala.
— S.M. Jo crec que no són tan llestos.
A les Balears és diferent del País Valencià?
— C.F. A les Balears no hi ha res, ni quan dretes ni quan esquerres. Només ens contracten joves, associacions joves que no tenen ni un duro. Aleshores ens precaritzem una estona perquè hi hagi música, però no és això el que cal.
¿És veritat que la cançó Estic antiquà va néixer a Nova York?
— S.B. A Nova York ens va passar una cosa, que és que anàvem amb molt de hype, i hi vam arribar i al cap d'una hora d'estar a Times Square ens vam començar a atabalar: molt de modern, molt bé, però, hòstia, quanta llum, quina calor, quina pudor, vull menjar alguna cosa normal, real...
— S.M. Va ser una experiència horrible.
— C.F. Hi vàrem estar una setmana i ens en van sobrar quatre dies. A més, hi ha una cosa que crec que està bé que sàpiga el món: el mes de juliol és mal moment per anar a Nova York. Tothom ens deia: "Ja veuràs, hi haurà moltes cues a l'aeroport". Ni una, però perquè la gent ja ho sap, que no és un bon moment per anar-hi, perquè hi ha un nivell de calor...
— S.M. I de pudor. Perquè hi fa molta pudor.
— S.B. I nosaltres estàvem al puto mig de Manhattan, Times Square, i o et va molt aquella merda o...
— S.M. Tot molt car i molt roín.
— S.B. Total, que vam dir: sí que estem antiquadíssimes. Ens hauria de flipar estar a Nova York, però teníem unes ganes de tornar a casa per menjar-nos una poma...
— S.M. O un trosset de pa amb oli i sal i prou. Els últims dies era: demanem una amanida, i en comptes de posar-nos oli, vinga 40.000 salses...
— C.F. O macarrons, que posaven macarrons a l’amanida! Era increïble.
— S.B. Va ser bastant dur, tot i que també ens ho vam passar molt bé.
— C.F. Amb això passa una mica com amb l’amor romàntic, que ens volem desconstruir. És una mica aquesta, l'analogia. La cançó parla d'això. Ens volem fer les modernes, però ens pensàvem que fer-nos les modernes és ser les reines de Tinder i tampoc ens funciona, perquè no. Juguem amb això. El que xerràvem de l’Emma Zafón: venim d'un llegat horrible que ens constreny, però l'alternativa d'estar aquí solíssimes i superindependents... És que no en sabem. I ens riem d'aquesta situació. És un canvi difícil, que no tot és decidir-ho i ja està, sinó que implica patir pel camí i intentar trobar l’alternativa, que no la sabem.
Als anys vuitanta, la cantant andalusa Martirio estava explicant el mateix que vosaltres. Era la més moderna i alhora s’adonava del pes del context d'on venia.
— S.M. És molt guai, la Martirio. Ens encanta.
— C.F. No és només que ara estigui de moda vincular la tradició i la modernitat, sinó que ho ha estat sempre, el que passa és que ara té més focus.
Artísticament, a diferència del que ha passat aquí, en altres països no hi ha hagut una desconnexió generacional tan gran amb la tradició. Per exemple, Beyoncé segur que reconeix com a pròpia la tradició del blues, que ve de molts anys enrere.
— C.F. Això ho diu en Biel Majoral. Diu: "Els cants de batre que jo canto no són del segle XV, són del mateix moment que els Beatles". Són del mateix moment. El que passa és que una cosa té aires moderns i l'altra ens pensàvem que és ancestral, però no, no ho és.
Ara teniu el concert a La Paloma de divendres.
— S.M. Això és el més important de l'entrevista.
— C.F. Li volem donar bombo perquè tampoc és tan fàcil. O sigui, Marala no és Bad Gyal ara mateix, que omple el Palau Sant Jordi.
— S.B. I tampoc hi ha tantes oportunitats de veure Marala a Barcelona.
— C.I. Que està molt bé, també, perquè Marala és un projecte que vol descentralitzar en general. A La Paloma tindrem col·laboracions superguais de Maria Hein i Tarta Relena... És un bolo important. I serà molt cañero.
Per tant, en un festival no sou el típic grup tranquil·let per programar a les cinc de la tarda...
— S.M. Però més tard de les nou no, que ara que estem antiquàs no anem a dormir gaire tard.
