Bad Gyal apuja l’aposta per l’hedonisme al Palau Sant Jordi

BarcelonaL’art de gaudir i fer gaudir en la displicència és la gran especialitat de Bad Gyal. La veu i l’actitud escènica de l’artista maresmenca transmeten un hedonisme indolent, com un narcòtic que fa somriure entre bafarades d’ensopiment i nostàlgia sexual. Sembla algú que fa les coses sense esma i alhora amb un convenciment ben ferm. Perquè darrere de Bad Gyal, darrere de la creació d’Alba Farelo, hi ha una determinació que l’ha convertit en una estrella alternativa dins la lliga de les superdives. I sobretot hi ha una feinada ingent, anys i panys de dedicació a la construcció d’un projecte artístic que probablement arribarà al punt culminant en la gira que va començar divendres amb el primer dels tres concerts al Palau Sant Jordi, tots tres amb les entrades exhaurides (a 45, 50 o 80 euros), i amb una escenografia de suite d’hotel minimal chic per celebrar-hi festes de matinada. Hi arribarà justament després d’un disc, Más cara (2026), que no millora la fita de La joia (2024), però que proporciona bons moments, com la bombàstica guaracha Fuma i el reeixit reggaeton-batxata sexual de Da me, i dues cançons que s’enlairen mirant pel retrovisor: el reggaeton d’aroma vintage Te daré i el R&B també vintage d’Un coro y ya :), pur flow 2000.

Amb bon criteri, Bad Gyal les situa en moments estratègics del concert, sempre sota l’empara d’un públic amb ganes de festa: Un coro y ya :) per obrir l’espectacle i enllaçar-la amb Más cara, a la minitornada de la qual s’hi va agafar el públic amb delit. Da me i Te daré també les va despatxar en el primer bloc, per garantir un impacte immediat. I Fuma, d’acord amb la categoria de hit, cap al final del concert, quan el Palau Sant Jordi reclamava Fiebre per arrodonir una nit pensada per apujar l’aposta de l’hedonisme.

Amb una confiança absoluta amb el material de Más cara, que ocupa la meitat del repertori del concert, el nou xou vol jugar en la divisió d’honor amb la complicitat d’un públic que es renova i rejoveneix des de fa una dècada. "Barcelona al meu cor, com esteu?", va dir agraint la rebuda. A l’escenari hi havia caixes que pujaven i baixaven per amagar i mostrar el que feien ella, les ballarines i els ballarins. De fet, es mostrava més a les pantalles que a l’escenari. En qualsevol cas, la connexió amb la pista i les grades no fallava mai.

El turbomerengue Duro de verdad, cantat amb aquella indiferència fatxenda de qui remena el sofregit amb un cigarro als llavis, i la salseta de Que rico van tancar el primer bloc ben amunt. Com més llatina, més atrevida és la Bad Gyal del 2026, la que al Sant Jordi va coronar Última noche amb una càmera zenital que projectava una coreografia amb les ballarines estirades. Les parts més R&B, com la de Perro i De to, no funcionen tan bé, i la monotonia expressiva de la veu aigualeix l’efecte d’altres cançons, però el xou camina entre ovacions gràcies al millor capital de Bad Gyal: un carisma singular de pussy que mana sense haver de baixar al fang (i que a De por vida pregona que no vol quedar-se soltera gaire més temps), una bona colla de produccions amb greus que foraden la pista (les de Perdió este culo, La que no se mueva i Chulo pt. 2, per exemple) i, esclar, cançons com Comernos, Otra vez más, Flow 2000 i Zorra, les més celebrades en un concert en què el propòsit era ballar i, segurament, continuar ballant després a la discoteca de confiança.

"Barcelona, us estimo massa. Gràcies per acompanyar-me en aquest camí fins aquí. El que tingui un somni que em miri a mi i vegi fins on hem arribat", va dir Bad Gyal en acabar Fiebre, després d'una hora i 45 minuts de xou.