Núria Sempere: "L'Esmuc està construïda sobre uns pilars diferents de la resta de centres europeus"

BarcelonaL'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) celebra 25 anys desplegant un amplíssim programa d'activitats durant tot el curs. Per exemple el concert del Gran Conjunt de Música Antiga de l'Esmuc que dirigirà Jordi Savall a L'Auditori aquest dimarts a les 19 h. La directora general de l'Esmuc, Núria Sempre, rep l'ARA al seu despatx per parlar de l'aniversari, de fites, mancances i lluites. Docent de mena, no pot evitar fer servir una pissarra per endreçar dades, com ara els 1.129 alumnes del curs 2024-2025, repartits en estudis de grau (660), de màster (403), de la formació continuada (48) i de l'Esmuc Júnior (18). El 51% dels estudiants són de Catalunya, el 29% d'Espanya, el 7% de la Unió Europea i el 12% són extracomunitaris.

De tot el que heu planificat per celebrar el 25è aniversari, què és el que us fa més il·lusió?

— Jordi Savall no havia vingut mai a dirigir cap gran conjunt de l'Esmuc, i ens fa molta il·lusió que vingui, perquè la música antiga ha sigut sempre molt rellevant a l'escola, sobretot al començament. Tanmateix, el que em fa més il·lusió és que no hem fet un programa pensat des de dalt, sinó que és molt compartit i un volum d'activitat enorme.

Fa sis anys explicava a l'ARA tot un seguit de mancances, algunes que afectaven l'edifici, d'altres relatives a la renovació dels instruments... Què s'ha solucionat i què continua sent una assignatura pendent?

— Hem anat fent molt en la mesura que hem pogut. Hem tingut dues pròrrogues pressupostàries. Ara estem amb pressupostos del 2023. Per tant, de capacitat d'inversió n'hem tingut molt poca, però hem fet coses. Per exemple: els nostres pianos tenen 25 anys, i en els últims cinc anys hem començat un procés de renovació molt planificat. Pensa que són pianos que es toquen 14 hores al dia. Estem restaurant dos pianos cada any. També hem fet la posada al dia de la part de so de l'escola.

Hi havia un problema al sostre.

— Sí, quan vaig arribar el 2019 em vaig trobar que havia caigut un tros de sostre. Això es va reparar. Ara n'acabem de fer un altre per fer-hi so immersiu. És a dir, estem adequant l'escola al món contemporani. És cert que hi ha una humilitat de pressupost, però no afecta només l'Esmuc. Aquestes pròrrogues afecten tothom.

I encara sort que els últims pressupostos de la Generalitat eren expansius.

— Van créixer, però no en la mesura que havien de créixer, en el nostre cas. El departament d'Educació té moltes urgències que no cal explicar.

Per què l'Esmuc, sent un centre d'ensenyament superior, continua depenent del departament d'Educació i Formació Professional i no del de Recerca i Universitats?

— La situació espanyola és molt anòmala en l'entorn europeu, on en gairebé tots els països depenen d'Universitats. Des que es va constituir l'Espai Europeu d'Educació Superior, el 2010, la majoria de països europeus van anar transformant les seves escoles superiors de música en universitats de música o universitats de les arts. A Alemanya està gairebé enllestit. Als països nòrdics i als de l'Est ja està fet. Només hi ha tres països que continuen tenint els seus conservatoris superiors en el món no universitari.

França, Itàlia i Espanya.

— Efectivament. El Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París està adscrit al ministeri de Cultura. Els conservatoris italians cadascun és del seu pare i de la seva mare. I a Espanya depenen del ministeri d'Educació i Formació Professional i Esports, pel que fa a les lleis que s'ordenen, i en el nostre cas també del departament d'Educació a la Generalitat. El País Basc el té a Recerca i Universitats, però la resta de comunitats a Educació. Això ha generat moltes desigualtats amb l'alumnat. Tot just el 2025-2026 és el primer curs que hi ha beques de matrícula per a l'alumnat que està fent estudis d’ensenyaments artístics superiors. Fins ara només hi havia una beca bàsica de 300 euros. Aquesta desigualtat s'ha resolt, però n'hi ha moltes altres. Hi ha una beca del departament de Recerca i Universitats per a l'alumnat que viu molt lluny de Barcelona, com ara al Pirineu, però si ve a l'Esmuc no té la beca. Altres coses: per exemple, les universitats tenen la capacitat de decidir, de proposar els seus estudis. Nosaltres no.

Tampoc podeu formar doctorands, la qual cosa perjudica la recerca que es podria fer a l'Esmuc.

— Això és un horror. I ens hi estem trobant molt. Bona part del nostre professorat fa recerca, però hi ha moltes dificultats en la recerca artística. Tens la sensació de sentir-te tota l'estona remant contra el vent. En aquest sentit, una de les grans coses que s'han fet en els últims dos anys és la integració en una aliança universitària europea. L'Esmuc és l'únic centre espanyol no universitari que és en una aliança universitària europea. A més a més, és com ser a la Champions, perquè hi som amb l'Acadèmia de Música de Noruega; la Universitat de Música i Art de Viena; l'Acadèmia Sibelius, de Hèlsinki; el Conservatori Nacional Superior de París; la Universitat Nacional de Música de Bucarest; el Reial Conservatori de la Haia, i la Facultat de Música de la Universitat d'Arts de Belgrad.

Com ha canviat el perfil de l'estudiant de l'Esmuc?

— Cada vegada és més polivalent, i amb un perfil investigador brutal.

¿A les escoles superiors hi ha més instrumentista-intèrpret que teòric o compositor?

— N'hi ha més numèricament, però perquè la societat necessita més músics que toquin. Per curs tenim 60 estudiants de clàssica, 23 de jazz, 11 d'antiga, 4 de cobla, 4 de tradicional, 3 de flamenc, 23 de pedagogia, 9 de composició, 9 de musicologia, 5 de producció i gestió i 4 de sonologia. De vegades la gent se m'enfada. L'any que hi ha molts violoncels que no han acabat, convoquem menys violoncels, i sempre anem fent perquè les plantilles orquestrals funcionin.

Pep Moliner explicava que hi havia un problema amb l'ensenyament de cobla. Deia que l'oferta professional probablement no compensa un estudi superior.

— El Pep té aquesta idea, sí. Passa que molts músics de cobla ja estan treballant amb el grau professional, i com que hi ha molta precarietat en el sector de la cobla, per què fer-ne estudis superiors? Però la veritat és que omplim les places. És a dir, només n'hi ha 4, però s'omplen. Sí que hi ha hagut anys que han passat coses, com ara que es van presentar tres de flabiol i cap d'altres instruments. Els vam agafar, i l'any següent no vaig convocar flabiols. Vaig tenir un pollastre... "La directora de l'Esmuc odia la cobla". El cert és que n'havíem agafat tres.

Hi ha un problema d'horitzó laboral?

— Hi ha un tema que afecta tres àmbits, el tradicional, el flamenc i la cobla: com fem penetrar els instruments d'aquests àmbits a les escoles municipals de música. Si ho aconseguíssim també hi hauria més ocupabilitat, després. Seria una roda, i potser és una cosa que ens queda per fer.

Com es fidelitza el professorat, en un ecosistema tan competitiu com l'europeu?

— Un professor que va estar treballant en una institució superior espanyola molt prestigiosa la va deixar perquè no sentia que fos una escola. Nosaltres sí que tenim molt la vocació de sentir-nos escola, de sentir que tot està a mig fer, que per a algú pot ser horrorós, però que també et fa sentir que estàs contribuint a fer l'escola. L'Esmuc és de les poques escoles d'Europa que realment està construïda sobre uns pilars diferents dels de la resta, de debò, i s'han d'aplaudir aquests orígens. Europa té dos moments en l'educació superior: l'any 1088, la fundació de la Universitat de Bolonya, l'Alma Mater Studiorum, i l'altre el 1795, la creació del Conservatori de París, que neix com una mena de FP per formar els músics i els cantants per a les festes de la República. També hi havia les corts i l'Església, però les institucions públiques són aquestes. El Conservatori de París, nascut com una formació professional, va ser el model que es va seguir per construir l'educació musical a Europa. L'Esmuc, i de fet tots els conservatoris superiors europeus, tenim el repte d'ajuntar les dues mirades: la francesa, de formar els músics, i la de la universitat, l'ànima de l'estudi. L'Esmuc està concebuda així des de l'origen. A vegades se'ns critica que fem moltes assignatures teòriques, i és justament la quintaessencia d'això que t'explico. Volem que els estudiants toquin molt bé, però no només: els nostres estudis han de respondre al nostre temps i hem de ser capaços de transcendir inèrcies provocades per aquesta mirada de "tocar, tocar, tocar" i per la lògica de mestres que tenen un poder absolut sobre el deixeble, i de deixebles que es deixen fer perquè saben que un dia seran mestres i tindran deixebles per fer-los el mateix.

Un motiu d'orgull són els músics que han passat per l'Esmuc ,de Sílvia Pérez Cruz a Joan Magrané, i de Rosalía (que abans va passar pel Taller de Músics) a Raquel García-Tomás. Quins cal destacar en els últims cinc anys?

— N'hi ha molts. El Quartet Vivancos i l’Atenea, la saxofonista Aina López (que ara és als Estats Units), Marçal Perramon, Rita Payés, Lucia Fumero, Jofre Bardolet, les Tarta Relena, la directora d'orquestra Maria Mauri, Mar Vilaseca (que és a la Juilliard), el compositor Lucas Altaba, la grallera Laia Glück, la flautista Virgínia Tato, la soprano Clara Renom (que ha fet Mar i cel), Alberto Espinosa (que l'agafat el Cor del Liceu)... I Adrián Rincón, que és el primer graduat en direcció cec de tot Espanya. I, esclar, Maria Isidoro, que a part de cantant ha estudiat medicina, i ara està fent el MIR. De sonologia, Jana Blanco, que està especialitzadíssima en acústica i a més a més toca al grup de ska Les Testarudes

¿Es pot formar músics aïllant-nos de la política, de la situació laboral...?

— No, però d'això en parlem molt. Tot aquest alumnat té una assignatura troncal que és desenvolupament professional, de la qual jo era professora, i en què convidava tots els sindicats a explicar-los coses. No estan gens aïllats. De fet, estan molt mobilitzats. Tenim una associació d'estudiants i un col·lectiu feminista molt mobilitzats.

Des que és directora general, de quina feina està més satisfeta?

— Allò de l'aliança amb altres centres europeus ho trobo espectacular. És un pas per a la internacionalització, però també un missatge per a tothom que no ens vol en aquest espai universitari. El ministeri d'Universitats espanyol dona 130.000 euros a cada universitat que és en una aliança europea, però a l'Esmuc no li dona diners. Val a dir que el ministeri d'Educació m'ha promès que l'any que ve el tindrem, aquest ajut. A veure si és veritat. També és espectacular l'Esmuc Jazz Project, i ara fem el European Jazz Project amb el mateix model. També estic orgullosa de les beques: des de fa uns anys dediquem 50.000 euros anuals a ajudar els estudiants que realment tenen dificultats.

I del que està menys satisfeta?

— No haver aconseguit l'equiparació total dels nostres actors. És a dir, de l'alumnat de l'Esmuc amb l'alumnat universitari, i del professorat amb el professorat universitari en termes salarials, de docència, d'incentius... Aquestes dues qüestions són la meva batalla.