La gran espera ha acabat: hem vist Oasis

Cardiff (País de Gal·les)Hi ha dies que se t’escalfa la boca i aquell va ser-ne un. “Nen, si aquests tarats tornen, hi anem com sigui”, vam dir mirant-nos als ulls. Després, vam donar solemnitat al moment encaixant les mans. Havien passat més de deu anys d’aquella promesa quan van arribar els primers rumors que els germans Gallagher es plantejaven fer les paus i que Oasis tornaria als escenaris. “Tot és fum, Canals. Ni cas. No els veurem mai”, deien. Però les converses entre tots dos sempre acabaven igual: “Si aquests tarats tornen, hi anem com sigui”.

I va arribar el moment. El 27 d’agost del 2024 (després de setze anys gairebé exactes de la ruptura) va sortir el sol i Oasis va anunciar el retorn: “Les armes s'han silenciat… la gran espera s'ha acabat”, deia el comunicat. Era la fi de 16 anys de discussions, batusses i visions artístiques diferents edulcorades per la mala companyia de la cocaïna i la lluita infinita d'egos.

La trucada va ser instantània. “Com sigui” era “com sigui” perquè una promesa és una promesa. Disset concerts entre el Regne Unit i Irlanda. Objectiu: dues entrades. Així doncs, el 31 d’agost, ben d’hora ben d’hora que deia aquell, ens vam desentendre de la vida i ens vam posar davant de quatre dispositius electrònics cada un (un ordinador i tres mòbils el Xavi i dos ordinadors i dos mòbils l’Oriol). Vam capbussar-nos en el fangar de les cues virtuals, els registres, els codis de validació i l'atracament dels preus dinàmics per fotre’ns d’hòsties (virtuals, eh, que en aquest món ara ja tot és virtual) amb fans, bots, revendes i nostàlgics com nosaltres. Dia D, hora H. Doncs som-hi. Vam disparar a tot el que es movia. Manchester, Edimburg, Cardiff, Londres, Dublín; ens era absolutament igual. A partir d’aleshores, el “com sigui” va anar acompanyat d'un “a on sigui”. Disset concerts, doncs disset cues virtuals per barba. Una bogeria. A poc a poc, les animalades de xifres de gent que teníem per davant anaven baixant. “Xavi, estic a vint mil de Manchester i a vint-i-cinc mil de Cardiff”. "Tira, cent mil a Londres és la meva millor posició".

La calda d’agost collant, la gent remullant-se a la piscina i nosaltres fent cues virtuals maldant per deixar-nos unes quantes lliures en una promesa. “Nen, mira Twitter” (per a nosaltres mai serà X, ho sento senyor Musk). Ja hi havia entrades a la revenda i nosaltres ni tan sols estàvem per sota dels cinc mil. Hi ha vegades que trobes a faltar la transparència de les cues a Gran Via-Aribau dels anys 80.

Després de tres hores de repartir renecs a tort i a dret, el tema va començar a avançar. “Xavi, estic a cinc-cents de Manchester”, deia creuant els dits perquè no fallés el wifi o em sortís un “sold out” acompanyat d’un puny tancat i el dit del mig ferm amunt. Però no. “Nen, entro a Manchester”. I quan, per fi, tens la terra promesa davant teu i la targeta de crèdit a punt de quedar-se tremolant, et cauen a sobre les set plagues d’Egipte i el sistema de venda d’entrades només permet agafar una entrada. Una. UNA! De debò que era exactament l'última? Va, home, va! De cap manera. En necessitàvem dues, d’entrades. “Com sigui”. Però per més F5, només deixava comprar una entrada i era o tots dos o ningú. La sospita d’un càstig diví va planar sobre nosaltres fins que la pestanya de Cardiff va anar avançant: mil, vuit-cents, quatre-cents i, com qui no vol la cosa, va aparèixer un 1 a la cua virtual. Dins. Gairebé quatre hores després d’estar mirant pantalles va arribar la frase màgica “Xavi, anem a Cardiff”. Va haver-hi catorze milions de sol·licituds per al milió quatre-centes mil entrades a la venda i nosaltres en vam aconseguir dues. “Com sigui”, i seria a Cardiff.

'Wonderwall' a ple pulmó

Deu mesos després, el dissabte 5 de juliol vam aterrar a Bristol, tren a Cardiff, tomb pel centre, unes pintes amb Wonderwall a ple pulmó (ens emportarem a la tomba el número exacte) i cap a l'Stadiwm Principality per veure la banda d’aquest parell d’imbècils. Perquè no ens enganyem, són imbècils. Però són els nostres imbècils preferits i els ho perdonem. Per a nosaltres dos, Oasis significa l’explosió d’un moment vital, la banda sonora de la transició de l’adolescència a la vida adulta; aquells anys en què tens un món per menjar-te, un fotimer de somnis per complir i un pom ben gran de lliris a la mà. Amb el temps, van caient i t’adones que la vida no és el camí de roses que havies imaginat, però la música és una d’aquelles coses que et fa el camí agradable. Arribats al 2025 amb més arrugues a la cara, més blancor al terrat i una presbícia que ni t’explico, no ens avergonyim del nostre jo dels 90. I dissabte a la nit va ser com tornar-hi. Liam Gallagher, Noel Gallagher, Paul Bonehead Arthurs, Gem Archer, Joey Waronker, Andy Bell i les 74.000 persones que ens acompanyaven ens ho van fer passar pipa. Un ambientàs increïble abans, durant i després del concert (estem a anys llum de viure-ho com aquesta gent).

Vint-i-quatre hores que recordarem per sempre. Diumenge vam aterrar a Barcelona afònics, destrossats i amb una ressaca de cavall, però immensament contents d’haver complert una promesa que ha durat més de deu anys. Perquè les promeses s’han de complir. “Com sigui” i “a on sigui”. La gran espera ha acabat. Hem vist Oasis.

[Oriol Canals és el responsable de nous negocis de l'ARA i autor de novel·les com 'No dormiràs'. Xavier Linares és director financer i corporatiu de l'ARA]