D'un prohom a un gran músic

El darrer número de la Revista Musical Catalana dedica un ampli i encertat dossier a la figura de Ricard Viñes (1875-1943), prohom del pianisme català i de l’avantguarda musical del primer terç del segle XX que compta amb una projecció internacional indiscutible. Va ser company de generació i amic de compositors com Manuel de Falla, Maurice Ravel i Claude Debussy, i la seva tècnica interpretativa continua sent recordada per alguns dels enregistraments que va fer al llarg de la seva vida. Una vida intensa tot i un trist final, amb un Viñes condemnat a la indigència els darrers tres anys, viscuts a Barcelona.

Era lògic, doncs, que en plena commemoració del cent cinquantè aniversari del seu naixement, el músic lleidatà fos recordat en una sala com la del Palau de la Música, on havia actuat tantes vegades. I el programa seguia una lògica biogràfica, amb peces de Maurice Ravel, Claude Debussy, Eduard Toldrà, Joan Manén i la versió original de Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski.

En un concert d’aquestes característiques és evident que no hi pot cabre tothom, però la selecció va ser encertada, a base de composicions estrenades del mateix Viñes (a excepció de la peça de Mussorgski). Precisament la música francesa, russa i catalana és en la que més es va prodigar, de manera que el catàleg va ser suficient.

A tot això cal sumar-hi l’encert interpretatiu de Lluís Rodríguez-Salvà, sensible, de tècnica immaculada i excel·lentment emmotllada als estils que demanen els compositors seleccionats: les textures sinuoses de Ravel, la transparència i les ambigüitats tonals de Debussy (extraordinari el passatge Reflets dans l’eau del primer àlbum d’Images) i, sobretot, la càrrega percutiva de la immensa peça de Mussorgski, amb un passatge conclusiu (La gran porta de Kíiv) majestuós i de ressonàncies gairebé simfòniques a mans de Rodríguez-Salvà.

Un concert commemoratiu en homenatge a un prohom i molt ben servit per un músic de cap a peus. La vetllada inaugurava el cicle Palau Piano. Llàstima que el seu caràcter extraordinari no aplegués més públic a l’auditori modernista. I és que alguns dels nostres grans músics resulten poc o mal coneguts pels melòmans de casa. Una veritable llàstima.