Gran Mena al servei de la 'Gran' de Schubert

L’anunci recent de la retirada de Juanjo Mena dels auditoris i sales de concert a causa d’una cruel i irreversible malaltia afegia interès al concert del cap de setmana de l’OBC. Perquè assistir-hi a mode de comiat d’un dels grans directors del moment era una obligació moral. I allà vam estar.

Per sort, el mestratge de Mena va fer del programa quelcom més que un comiat simbòlic. Perquè l’al·licient era evident davant d’una molt prodigada però sempre sensacional Novena Simfonia, la Gran, de Franz Schubert. La darrera pàgina simfònica de l’autor de Winterreise es complementava amb la Simfonia Haffner de Mozart i el Concert per a violí de Mendelssohn, però per raons d’agenda qui signa aquestes ratlles tan sols va poder assistir la tarda de dissabte, amb el complement del Tast d’Orquestra dels Homes clàssics de Catalunya Música. I l’única peça programada era, justament, la simfonia schubertiana. Nombrosos assistents quasi omplien L’Auditori i val a dir que el comportament va ser exemplar, tenint en compte que bona part d’aquells espectadors eren debutants a la Sala Pau Casals, tal com van confirmar Pedro Pardo i Albert Galeran abans de l’inici. Ni tos, ni mòbils ni aplaudiments fora de lloc: màxima atenció a la gran pàgina romàntica i, al final, entusiastes aplaudiments.

Val a dir que l’ovació final era merescuda, perquè el treball de Mena davant de l’OBC va ser una pura filigrana: si bé es va acusar un excés de volum als metalls al final del primer moviment, el detallisme de la fusta al segon, la feliç conjunció de corda aguda i corda greu al scherzo i la brillantor de l’Allegro vivace conclusiu confirmen que vam assistir a una molt feliç sessió musical.

Mena es va erigir com el gran mestre de la batuta que sempre ha estat: anticipant-se, mesurant intensitats sonores –tot i el citat passatge final del primer moviment–, atenent a mil i un detalls... No vam descobrir res nou d’una pàgina arxiconeguda, però sí que vam gaudir d’una lectura de manual de la darrera simfonia de Schubert.

Felices interpretacions, a més, de totes les seccions, amb un metall especialment prodigiós (sobretot els trombons) i una corda greu de sinuoses textures. El diàleg, a més, va funcionar i el resultat va ser francament bo. Juanjo Mena pot sentir-se molt orgullós de la seva trajectòria i ben segur que culminarà un darrer any d’actuacions amb un llistó que deixarà ben alt. I cal dir que se’n va massa aviat dels escenaris. No s’hi val.