Xarim Aresté: "La llibertat sense responsabilitat és passotisme"

BarcelonaXarim Aresté (Flix, 1983) continua en estat de gràcia i ara culmina la fascinant trilogia del blues de la Ribera d'Ebre amb Punt de creu (RGB, 2026). Manté la connexió amb la llibertat gairebé jazzística de Ses entranyes (2022) i Un idioma nou (2024), i alhora recupera el Xarim Aresté guitarrista d'anys enrere en una col·lecció de cançons "essencials" i commovedores, com si les cantés a cau d'orella. I una vegada més emociona amb una poesia que persegueix "la intuïció d'una veritat". "On arriba el meu amor, no hi he arribat jo mai", canta al principi del disc. La translació al directe ja té les primeres dates: el 22 de març al Teatre de Bescanó, el 27 de març a La [2] de l'Apolo de Barcelona, dins del Festival Empremtes, i l'11 d'abril a la sala El Torín d'Olot.

He llegit que has fet el disc a l'antiga perruqueria de la teva tieta a Flix.

— És una casa molt petita, molt estreta. A casa ma mare eren quatre germanes. N'hi va haver dues que van marxar, i aleshores van ficar la perruqueria al mig de la casa. Jo no ho vaig veure, això, però de sobte hi vaig caure, que allà hi va haver la perruqueria.

I hi has fet la composició?

— Sí, gran part de la composició, i hi he gravat totes les guitarres. La bateria i el contrabaix els vam gravar a Barcelona, i les veus a casa de Josep Munar, el productor. Amb ell vam estar fent convivències un mes sencer a Flix. En un estudi no hauríem trobat mai aquest so.

El disc comença amb Qui sap?, que arrenca amb la sonoritat de les coses fetes en la intimitat, com el disc Nebraska de Bruce Springsteen.

— Una mica va ser això. En Munar va dir: "Anem a Flix". A ell li agradaven molt les maquetes que havia fet, li semblava pur, li semblava veritat. Jo ho tinc avorridíssim, però vaig pensar que ell tenia raó perquè a Flix no fem nosa a ningú, perquè la casa està en un carrer abandonat, pràcticament. I teníem tot el marge del món.

Tenies molt material escrit abans de gravar?

— Sí, deunidó. Tinc un calaix infinit, amb lletres em semblen infumables, però encara hi ha melodies que em van tornant. Però aquest disc l'he fet amb bastant material nou. Hi ha un parell de sobres d'altres discos, però bàsicament material nou.

Bon senyal, oi?

— Sí. A més, em va agafar per sorpresa. Pensava fer un disc amb retalls, i en l'últim moment va sortir una fornada de cançons que hi han acabat entrant. I amb el material preexistent acabes descobrint coses que no havies vist. De sobte, només canviant una paraula, creix molt una cançó. Hi ha una cançó, Una riba, que volta des del disc Mercuri [2020]. Era de les que m'agradava més, però no li trobava lloc a cap disc.

Una riba és la cançó més elegíaca de Punt de creu, la que de seguida s'intueix que anirà creixent.

— Sí. És la més narrativa de totes, sí. És germana de les de Ses entranyes, que era un disc més narratiu.

I la riba, el riu, sempre porta a fer cançons més narratives.

— Sí, és veritat, és curiós com afecta això.

En aquesta cançó dius: "Troba una riba, troba un lloc sant...". Quins llocs sants trobes tu?

— Només n'hi ha un, que és la pròpia presència. Allà on hi ha la vida és on hi ha la santedat. I vida només n'hi ha en un lloc, que és ara i aquí. Això m'ho dic per recordar-me, perquè de vegades busco la pau a llocs externs a mi i no existeixen. Així com podíem parlar de l'ego, per exemple, de forma més acadèmica, del sagrat és complicat parlar-ne de forma objectiva, com si només poguessis parlar de l'esperit des de la subjectivitat. Però crec que també hi ha una objectivitat en l'esperit.

A La riba també parles de racons lliures d'engany. Quins racons musicals lliures d'engany tens? Quins són els artistes que et fan sentir que no t'estan enganyant?

— Tots i cap, perquè al final és una construcció que em faig jo perquè no conec cap d'aquests artistes. Però justament això és la grandesa de la música. La llibertat no la vaig aprendre perquè ningú me l'ensenyés. A l'escola parles de llibertat, però mires a casa i dius: els pares són lliures?, els professors són lliures? I de sobte vaig descobrir Nirvana i vaig dir: aquest paio és lliure. Però va ser la meva invenció, tot i que hi vaig veure una finestra oberta cap a la meva pròpia llibertat. Al final no puc destriar la responsabilitat. La llibertat sense responsabilitat és passotisme. El que em fa sentir lliure és que em pugui responsabilitzar d'allò que estimo. És aquí on neix la llibertat. El poder de fer el que he de fer.

Això ho entenen tots els col·laboradors que tens en el disc?

— Cada llibertat té un nom i un cognom especial. No hi ha dues llibertats iguals.

Has reformat una mica la banda que t'acompanya. A què és es deuen aquests canvis?

— Es deuen al fet que volia ficar la guitarra al centre. És una cosa que volia fer fa temps, però la falta de pressupost feia que en l'enregistrament deixés la guitarra per al final, i acabava acompanyant els altres, que també era una cosa buscada perquè volia la seva expressivitat. Però m'he adonat que soc més líquid que sòlid. I en aquest disc, ha ficat la liquidesa al davant. És a dir, la banda és molt sòlida i jo soc líquid a sobre de la banda. I abans era al revés. Jo era sòlid i la banda era líquida al meu voltant. I m'ha semblat interessant fer això perquè, cagondéu, escoltava discos d'altra gent en els quals he col·laborat i la meva guitarra sona molt millor que en els meus discos, perquè prioritzo altres històries. Aquest cop em feia il·lusió fer un disc en què les guitarres fossin al centre i poder concentrar-me en el so.

Tinc la sensació que sempre has tingut una relació conflictiva amb la guitarra: de dependència, d'amor, d'odi...

— No sé si coneixeràs cap guitarrista que no li passi això. La guitarra m'ho ha donat tot. És un redescobriment constant, perquè per a mi la guitarra era un lloc de llibertat, però quan vaig començar a sentir que m'escoltava algú, vaig posar-li una pressió a la guitarra, una pressió que no havia existit mai. Ara torno a estar lliure d'aquest pecat, de donar-li massa importància. De fet. Era supèrbia, entenc.

Musicalment, mantens coses dels dos discos anteriors, perquè tots tres són fills...

— És la mateixa mina on vaig a buscar les cançons.

Però hi ha coses que m'han cridat molt l'atenció, com per exemple aquestes fugues que tens cap al Miles Davis dels anys setanta a Caramels i El descens.

— Que curiós que et porti al Miles Davis. En parlàvem amb el productor, que sovint anem a un estudi carregats de discos: "Vull sonar com aquest, que la guitarra sigui com la d'aquesta cançó". I aquest cop, com que buscàvem l'essència, no hem ficat referents damunt la taula. Hi ha una cosa que em va ensenyar el Santos [Berrocal, productor]. Em va dir: "Com vols que soni la veu?" I vaig dir: "Natural". Va riure, i em va dir: "Posa'm exemples de naturalitat". I li vaig dir Imagine de John Lennon, que per a mi era piano i veu i em semblava la cosa més natural del món. I en Santos em va fer veure que Imagine és una cançó molt processada, amb ecos, amb reverbs... De sobte, em vaig adonar que el que jo associo a naturalitat no és naturalitat. És com en el cinema: tot està fingit. Natural és que jo et canti ara i aquí...

Qui sap? és natural.

— Sí i no. M'alegro que ho diguis, significa que ho hem aconseguit. Però no té res de natural, perquè ho hem hagut de fingir perquè soni natural. Saps què vull dir? Si vols que soni natural, ha de sonar com una maqueta. I aconseguir que soni en el disc i soni natural és una proesa que no havíem aconseguit fins ara.

Tornant a El descens, he dubtat si eres tu qui cantava.

— Per què és molt greu? Pot ser. L'únic tractament que hi hem ficat és un slapback, que és una tecnologia dels anys 30, i això és el més modern que hem ficat. És un eco molt curt típic del rockabilly. És cert que m'ha canviat la veu. He perdut aguts. Abans els greus em semblaven antinaturals, i ara em passa al revés.

Amb els últims tres discos és com si haguessis inventat una mena blues de la Ribera d'Ebre.

— I Punt de creu segurament és el disc més arrelat que he fet, però és una arrel inventada per mi.

Parlant d’arrel, a les lletres hi ha ametller, magnòlia, mel de romer...

— A les lletres, màximament. Crec que és una cosa bona. Vaig pensar que aquest disc el podria llegir algú l'Edat Mitjana i ho entendria tot. Totes les analogies que hi faig es podrien entendre fa dos mil anys i d'aquí dos mil anys.

El paisatge et continua influint molt, oi?

— Sí, però potser a Barcelona més que a Flix, perquè a la ciutat, per absència, veig més clar el vincle que els humans tenim amb el paisatge. A Barcelona no soc tan conscient del pas del temps, per exemple, ni de les estacions; no veig que la gent envelleixi tant. Però vaig al poble i veig la gent amb la qual he nascut i dic hòstia, com us heu fet de grans... És molt més vertiginosa la vida en un poble petit, on veus els canvis molt més a flor de pell.

Però se suposa que la velocitat és a la ciutat i no al poble.

— Sí, però no m'ha canviat gaire el meu rellotge intern. Quan soc a Flix no en soc tan conscient, perquè ho tinc tan integrat que no veig tant els canvis dels colors dels arbres. Però quan porto molt de temps a Barcelona i vaig cap allà i dic, hòstia, com ha canviat tot! O veig els meus pares més grans.

El paisatge de les teves cançons no són edificis, sinó el riu, la muntanya...

— La gran proesa de la poesia és que t'apropa la veritat. I això és impossible perquè de quina veritat estem parlant? Però ho fa, aconsegueix que tinguis una intuïció de veritat quan et commou. I només pots comunicar la veritat a través d'analogies. És així com ho fa la filosofia, com ho fan totes les grans tradicions. I les analogies més poderoses les dona la naturalesa.

Evoca molt més un cingle que un gratacel, per entendre'ns?

— Sí. No ho havia pensat així. Potser tens raó, com que no tinc cap gratacel aquí, potser per això no els incloc. Però també ho faig d'una manera gairebé religiosa: l'altre dia sentia que les valls són dels homes, però les muntanyes són de Déu. Per la muntanya hi han passat els meus avis i hi passaran els meus nets. Passarà el temps i encara hi haurà aquella muntanya. El gratacel l'ha fet algú; li pots fer una història. En canvi, de la creació de la muntanya no hi ha testimonis, és superior a la humanitat. Potser aquesta cosa santa és el que m'hi fa gratar.

Tens moltes ganes de tocar aquestes cançons?

— Me’n moro de ganes. Cada vegada que publico un disc em deus haver sentit dir que és el millor, i potser he tingut raó cada vegada, però Punt de creu és el que millor sona amb diferència. I la col·lecció de cançons és la més madura que he fet.

Feia temps que no et veia amb aquesta energia.

— Potser és perquè m'ha costat molt. Hi ha hagut molta feina, en aquest disc. A part, he estat escrivint una novel·la que sortirà al setembre. I això m'ha fet estar tancat molts dies entre quatre parets. I també em té animat el fet d'anar a viure amb la parella. Per fi que hem trobat un pis a Barcelona, que és més proesa que fer un disc i una novel·la junts. Sí, tinc moltes ganes de començar a tocar. Sento que començo de zero, com si tot el que he fet abans m'hagi portat a la casella de sortida.

El directe el planteges diferents formats, com sempre?

— Anirem a quartet: dues guitarres, baix i bateria. Suposo que també faré concerts sol.

Llavors, tota la part de piano que toca la Meritxell Neddermann queda fora?

— Fins que no creixi una mica el pressupost, no faré el quintet. És l'objectiu final, el quintet, perquè per a mi és la formació ideal.

Per cert, el punt de creu de la portada del disc d'on surt?

— És un quadre que va fer una cosina de ma mare. L'he vist tota la vida penjat a la paret, però no l'havia vist mai. Saps aquestes coses dels avis? Hi ha tantes coses que en realitat no en veus cap. Un dia li vaig fer una foto, i vist amb el mòbil, tret del context de la casa, va ser com descobrir-lo. De fet, vaig ensenyar-lo a mon cosí, i tot i que li sonava no sabia on ubicar-lo. M'agradava molt aquesta idea que una cosa que ha estat allà i a la qual no has donat mai cap valor, de sobte, al posar-li consciència, tingui valor.