Maria Rodés: "La gent agraeix que algú s'obri i expliqui les seves misèries"

BarcelonaMaria Rodés (Barcelona, 1986) va tancar el 2025 amb un disc molt especial, Lo que me pasa (Elefant), construït sota una aparença confessional per reflexionar sobre les glòries i les catàstrofes de l'amor en un sentit més ampli. Musicalment, manté la facilitat demostrada en àlbums anteriors per empeltar el pop amb diferents estètiques musicals, de la rumba a la bachata i el trap, i amb col·laboracions d'artistes com Soleá Morente, Delafé i Bronquio, entre d'altres. "És un dels meus discos preferits", diu Rodés sobre aquest àlbum que presenta el 25 de febrer a Barcelona, a La [2] de l'Apolo a les 20.30 h.

Has fet un disc sobre l'amor, però sobretot sobre les dones que estimen i que, com en els grans melodrames, poden arribar a viure només per estimar.

— Sí. Bé, no diria tant com viure per estimar, però una mica sí. Hi ha moltes converses obertes en el disc, una de les quals és aquesta. Hi ha una reflexió sobre el fet que les dones hem rebut una educació tan centrada en el romanticisme que les relacions romàntiques prenen un pes molt important. Quan estructuralment s'està posant tanta pressió perquè la dona sigui així i aconsegueixi aquest objectiu a la vida, si no l'aconsegueix o si hi ha un desengany o un abandonament, pot ser realment molt dur psicològicament. En canvi, en els homes, tot i que també hi ha una cultura romàntica, no ocupa tant d'espai. Els només no són tan dependents de la mirada externa com les dones.

Comences el disc amb Primera vez, que té un to determinat, i l’acabes amb Monte Perdido, que en té un altre pràcticament oposat.

— Comença des de la innocència absoluta i acaba amb una reflexió sobre la mitologia del romanticisme. L'última cançó va justament d'això: parla d'una llegenda dels Pirineus sobre una dona que és una fada que s'enamora, i quan l'amant la deixa ella espera i espera i es converteix en una Encantària de les aigües.

En el disc incorpores també personatges com la Lídia de Cadaqués.

— La Lídia de Cadaqués és l'espurna que em va fer començar a pensar molt en el tema de l'amor romàntic, perquè ella tenia un trastorn, l'erotomania. Això ho descobreixo després, abans coneixia la història de com ella s'enamora d'Eugeni d'Ors perquè va a Cadaqués a visitar-la. Ella es pensa que ell també n'està enamorat i que les cròniques d'Eugeni d'Ors a La Veu de Catalunya són missatges per a ella.

¿Recordes la primera vegada que vas estimar de debò?

— És que estimar de debò és molt relatiu, no? No sé molt bé què és estimar de debò. Recordo la primera vegada que em vaig sentir enamorada, abduïda per l'enamorament. Era adolescent. Un altre tema que plana pel disc és que moltes vegades les nenes tenim vetades moltes emocions, com la ira, i aleshores l'enamorament es converteix en una mena de sac on es poden canalitzar totes les emocions, com una mena de refugi on pots desenvolupar la teva emocionalitat.

¿I aquell sentiment primerenc el revius en alguna altra cançó del disc?

— Hechizo és la que parla d'aquest moment.

A El parque fas una cosa molt interessant: parles de l'amant d'un home casat, la gran oblidada en les cançons d'amor, la que confia en un home que enganya, la que té mala premsa perquè participa d'una traïció.

— Exacte, sí. Volia parlar de la figura de l'amant, ni defensar-la ni criticar-la, simplement posar-hi una mica la lupa per explicar que també és víctima d'una triangulació. Potser també té unes esperances que no es compliran o ha estat enganyada sota la il·lusió romàntica. Es tracta d'intentar empatitzar una mica amb aquesta tercera persona.

M'agrada que situïs l'acció en un parc, un lloc aparentment innocent...

— Ella potser té la il·lusió de ser mare i veu els nens al parc. Ell sí que té una família. I hi ha una picada d'ullet a la dona enganyada. Per a mi, la gràcia de la cançó és que ella s'autoafirma: deixa anar que ja no li cal la mirada d'ell, i apareix la complicitat amb la dona enganyada, perquè potser elles haurien de ser més còmplices.

Musicalment, Quiero controlar és una de les cançons més singulars del disc.

— A Quiero controlar canta l'Albert Cases, que també canta a la rumba Lo que me pasa. M'agrada el contrast entre la seva veu, més flamenca i cap en fora, i la meva, que a Quiero controlar recito més que canto. No sé ben bé què és aquesta cançó. Li vaig preguntar a la meva guitarrista, la Isabelle Laudenbach, si la cançó tenia cap pal flamenc, i em va dir que havia inventat un pal nou, que sona a algunes coses sense ser-ne cap.

Amb la Isabelle Laudenbach, que va fundar Las Migas i forma part del projecte LaboratoriA, ja hi havies col·laborat, oi?

— Sí, amb ella toco moltes vegades perquè és una guitarrista superbona que pot fer qualsevol estil.

També és interessant l'expressivitat del violoncel de la Marta Roma a Pienso en ti.

— Una de les coses bones de la música és que coneixes gent superbona, i la Marta és una crac. Sempre que puc, i si ella pot, compto amb ella perquè és molt bona. Li dono unes pautes, però li deixo marge per a la creativitat perquè sempre té idees melòdiques molt bones. A Pienso en ti hi ha un moment de tango en què ella agafa bastant de protagonisme, però també hi és en més cançons.

A Quiero controlar parles de la sensació de ser conscient que hi ha reaccions emocionals que allunyen una persona de la gent que estima.

— El disc va una mica de la dependència emocional, d'aquest romanticisme que fa que les dones siguin més dependents emocionals. I aquí hi apareix el fantasma de la gelosia. Quan dones tanta importància a no perdre algú, la por a la pèrdua, l'obsessió, pot ser el que et faci perdre algú. En aquesta cançó la protagonista del disc lluita contra l'impuls de la gelosia.

I just després ve Malo, que canvia completament la perspectiva.

— Malo reflecteix perfectament l’amor tòxic d'algú que estima: li estan fent mal, però no pot deixar-lo perquè hi està enganxada. Una de les primeres fases per sortir d'un amor tòxic és poder assenyalar la persona que t'està fent mal. Estimes molt algú que et fa mal, i quan passa això és un problema; és el marc que t'ha de dir això és un problema.

Has treballat amb gèneres com la copla, que tenen un pòsit de despit important: són cançons que es canten mirant l'altre a la cara. Quines cançons creus que funcionen millor, les d'amor o les de despit?

— Crec que en general funciona millor el desamor, o com a mínim cantat per mi la gent connecta més amb el desamor. Per exemple, del disc Lo que me pasa la cançó que més escoltes té és Pienso en ti, que és super de desamor i supercanònica en aquest sentit. I la segona, la rumba, que també és de desamor. Crec que la gent agraeix que algú s'obri i expliqui les seves misèries, perquè és més difícil fer-ho. De la part positiva sí que se'n parla més, però la negativa l'amaguem més.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— El meu primer concert, que el vaig fer en unes festes majors de Vilassar de Mar cantant versions amb una banda del poble. Cantava cançons de Bob Marley, de Sting, i vaig pensar que era el millor dia de la meva vida, i això no passa cada dia. Vaig notar que el que jo volia fer era cantar en directe.

I quin record t'agradaria oblidar

— Quan tens un record molt negatiu l'oblides sense voler... Però quan era petita estudiava en una escola de música i va haver-hi un moment que em van convidar a marxar de l'escola. Va ser d'una manera com molt ambigua perquè em van dir: "No és que cantis malament, ho fas molt bé, però no passes per les coses que t'hem explicat nosaltres". I van afegir: "A vegades pot ser incompatible desenvolupar un personatge artístic amb l'educació musical, i tu tens massa personalitat". Va ser un raonament superretorçat. Si creieu que no estic passant pel tub, doncs jo què sé, eduqueu-me millor. Però no em pots penalitzar per tenir personalitat i encara menys per si ho estic fent bé. Era com si pensessin que ho feia bé però de xiripa.