Miguel Bosé viu de la reminiscència i prou

BarcelonaConclusions sobre el concert de Miguel Bosé al Palau Sant Jordi d'aquest dijous. La primera: Miguel Bosé viu de les reminiscències, i el públic ho accepta i celebra la nostàlgia. Als 69 anys i sense cap novetat discogràfica des d'Amo (2014), compara la música amb el perfum perquè fixa "les emocions, els records, les sensacions". "Us sentireu més joves", va dir abans de fer Aire soy i confiant la nit únicament a la nostàlgia, a les cançons més que a la interpretació de les cançons des del present. La renúncia és absoluta, però fixa les condicions del contracte d'una manera tan explícita que no enganya ningú.

La segona conclusió: les 8.500 persones que van pujar a Montjuïc i van acabar la nit ovacionant-lo i cridant "oe-oe-oe-oe" separen l'obra de l'artista, o més ben dit, separen les cançons i l'artista del defensor irresponsable de conspiranoies anticientífiques i antipolítiques. No hi ha redempció perquè no hi ha contrició. És cert que el coautor de Don Diablo es va curar en salut i va evitar remoure les bestieses apocalíptiques que ha escampat des de la pandèmia del coronavirus. El més abraonat que va dir va ser a propòsit de la cançó antibel·licista Nada particular, una cançó horrible, per cert. La playlist de les pitjors cançons de la història també està plena de bones intencions. "La guerra no acabarà mai si no ens posem ferms. Ni un puto vot si no ens tornen el dret a viure en pau. La guerra és un negoci i la pau no. I prou, que si no acabo fent un míting i no un concert!", va exclamar.

La tercera conclusió és que, en les cançons, la veu que se sentia era correcta, sempre en una mateixa tessitura greu-fosca i amb molta reverb. En canvi, quan Bosé parlava perdia l'alè, com els fumadors que busquen aire per acabar les frases.

La quarta té a veure amb les ganes d'oferir un bon espectacle, amb una estètica cromàtica senzilla i elegant, i generós: dues hores i mitja. Va començar el concert vestit de blanc, com els cinc músics i els tres coristes. A mitja actuació (només ell) va aparèixer de vermell, amb una cua llarguíssima que faria furor en una gala del MET dedicada a La màscara de la mort vermella, d'Edgar Allan Poe. I els bisos els va fer de groc. Tot plegat acompanyat de coreografies prou fluides, algunes que demanaven més indulgència que d'altres, però en general ben resoltes. És just reconèixer la feina estètica que hi ha darrere d'aquest retorn, tot i que no tot el que es va vendre com a modernitat fa quaranta anys aguanta el pas del temps; segurament tampoc no era tan modern aleshores.

La cinquena conclusió és sobre el públic (tothom assegut), que va rebre Bosé amb l'ovació que es reserva als artistes enyorats, tot caliu i suport incondicional. Va ser la respiració assistida imprescindible, i ell la va agrair. "Barcelona, no tinc paraules", va dir amb un somriure que apaivagava el cansament just abans de tancar el xou amb l'autoajuda emocional de Por ti. Al principi del concert, el públic s'entregava als gestos, reaccionant amb una cridòria quan Bosé es va agafar el paquet a El hijo del Capitán Trueno o quan va amagar amb treure's l'abric-capa a Nena. O aplaudint intensament l'homenatge a la mare morta abans d'Amiga, que va cantar assegut en una caixa vermella que ell mateix va comparar amb un taüt en una decisió més pròpia d'una Angélica Liddell kitsch. Evidentment, la reacció era més i més entusiasta com més poderós era el record lligat a les cançons. Després d'estones més aviat planes, arribava el clímax, com el de Como un lobo, un dels millors moments de la nit, i el de Creo en ti, el regal de José Luis Perales més recitat que cantat i que el públic va acompanyar de cap a peus.

Desfermada la nostàlgia tal com havia pronosticat Bosé, el tram final va ser per al bany de masses, amb una de festiva i una d'intensa: una Amante bandido feta amb encert en clau de festa de l'escuma seguida de la inflamació poètica cursi de Te amaré, i una Don Diablo que sona a cançó infantil i que va interpretar assegut com un contacontes just abans del bis final anticlimàtic de Por ti. Una nit de reminiscències d'un passat potser no tan brillant com pensa Miguel Bosé, però indubtablement efectiu com a activador de desinhibicions nostàlgiques.