El misteri de la veu humana

Els misteris de la veu humana són camins sense fi, que es perden en mil-i-un viaranys d’allò que Gerard Mortier anomenava “sensualització de l’ànima”. Hi pensava dilluns, mentre Bruno de Sá cantava a l’escenari del Palau de la Música diverses àries d’òpera barroca, al costat de l’Ensemble 1700 que dirigeix Dorothee Oberlinger. Conjunt i directora prou versàtils, tant en les peces instrumentals com en l’acompanyament vocal, incloent-hi el virtuosisme d’Oberlinger amb la flauta de bec.

Per si algú no el coneix encara, Bruno de Sá no és un contratenor, sinó un sopranista. A diferència dels primers, que utilitzen la coneguda com a veu de cap (a partir dels ressonadors cranials) per abordar repertori de mezzo o de contralt, els sopranistes canten el de les sopranos. I poden fer-ho a través del falsetto o bé amb una veu modal, fruit de característiques endocrinològiques que els fan posseïdors, de manera natural, de veu de soprano.

De Sá va saltar a la fama aviat farà quatre anys amb un disc d’èxit (Roma travestita) editat per Erato i que comptava amb l’acompanyament d’Il Pomo d’Oro. El sorprenent bon resultat s’ha confirmat ara, gràcies a la invitació d’Ibercamera, que ha dut el cantant brasiler a Barcelona per oferir un concert eminentment barroc. I això és d’agrair, perquè les incursions de De Sá en altres repertoris, com ara el belcanto romàntic, no convencen. Fins i tot va cantar Don Elviro (sic) en unes funcions de la Komische Oper de Berlín de Don Giovanni el mes d’abril passat.

A l’escenari del Palau, De Sá va desplegar enginy i capacitat comunicativa en alguna pàgina inclosa a Roma travestita, com ara Di che sogno, o che delirio, de l’òpera Griselda d’Alessandro Scarlatti, amb les seves notes picades. Això entre àries diverses de Bononcini, Händel i Barsanti.

El sopranista brasiler va confirmar la solidesa i qualitat del seu instrument, ampli i generós pel que fa als registres, tot i que els greus tendeixen a certa opacitat que caldrà treballar per fer-los més audibles. La veu, com sol passar en aquests casos, no és gran, però es projecta amb suficiència. I l’expressivitat presenta bones maneres.

Si no es deixa portar per la mercantilització i el màrqueting i segueix atent al procés evolutiu de la seva veu, la de Bruno De Sá pot acabar sent una carrera d’èxits dins d’una especialitat i d’un repertori que genera no pocs adeptes arreu.