Mor Rick Davies, piano, cantant i ànima de Supertramp

BarcelonaEl cantant i pianista britànic Rick Davies, cofundador de Supertramp, va morir dissabte als 81 anys "després de lluitar contra un mieloma múltiple durant deu anys", segons ha confirmat la pàgina web de la banda. "Juntament amb Roger Hodgson, va ser coautor, veu i pianista de les cançons més icòniques de Supertramp", resumeix el comunicat del grup, que durant la dècada dels 70 va arribar al cim de les llistes amb discos com Crime in the century (1974) i Breakfast in America (1979).

La gran intuïció melòdica de Davies i Hodgson van convertir Supertramp en una màquina de facturar hits amb una sonoritat característica de pop sofisticat i accessible, amb tocs de jazz i rythm'n'blues i el piano com a instrument protagonista. La seva popularitat va començar a decaure quan Hodgson –la relació del qual amb Davies es va refredar amb els anys– va abandonar la banda el 1983 per fer carrera en solitari. Davies es va veure obligat a assumir sol el lideratge de la banda, que va mantenir en actiu durant cinc anys més i en futures i puntuals reunions del grup. El seu compromís amb el grup fa que molts seguidors el considerin l'ànima de Supertramp.

Nascut el 1944 a Swindon, a Anglaterra, Davies es va enamorar de la música escoltant el bateria de jazz Gene Krupa i va estudiar percussió, però es va acabar decantant pel piano, dominant especialment el so característic del piano electrònic Wurlitzer. Supertramp va néixer el 1969 –tot i que primer sota el nom de Daddy– quan Davies va publicar un anunci per formar una banda i Hodgson hi va respondre. No van tenir uns inicis fàcils, i els va costar trobar el seu lloc en un panorama dominat per bandes amb un so més contundent i basat en les guitarres, però l'èxit de Crime in the century va catapultar la carrera del grup el 1974.

La veu de Davies era més profunda i greu que la de Hodgson, que va ser el cantant principal en molts dels hits de Supertramp, però Davies també va escriure i cantar temes emblemàtics del grup com Goodbye stranger o Bloody well right, recorrent de vegades a un falsetto que situava la seva veu en un registre similar al de Hodgson. Goodbye stranger, concretament, s'ha convertit amb els anys en una cançó molt habitual en el cinema arran de la seva inclusió al film Magnolia (1999), i més endavant a Jo Tonya (2017) i Beau té por (2023).