Música negra, negoci blanc
Barcelona"Música negra, negoci blanc", aquest va ser un dels conceptes que va sorgir durant el Fòrum Música i Pluralitat organitzat per l’Acadèmia Catalana de la Música els dies 16 i 17 de novembre. El va introduir Javi Zarco, històric promotor musical de Barcelona amb família africana, impulsor del Club Mestizo que va donar aixopluc al so mestís de grups com Ojos de Brujo i Dusminguet, i des de fa una dècada al capdavant del segell Slow Music, dedicat als músics que fan música africana a Catalunya. Zarco i el músic catalanoalgerià Yacine Belahcene van presentar la primera taula rodona, titulada L’exercici professional de la música. Entre els ponents, tres d’origen africà: Olamide Adisa, de la plataforma musical i audiovisual The Voodoo Club, que inclou sessions de club a la sala Upload del Poble Espanyol; Aron Diatta, del col·lectiu afroqueer Nea Onnim barceloní; i la cantant Nakany Kanté, nascuda a Guinea Conakry i resident a Sabadell, i que ha desenvolupat la carrera musical a Catalunya. El quart ponent era el músic Ramón Giménez, "un gitano català de la Trini", tal com diu ell mateix, i fundador d’Ojos de Brujo. I entre el públic que hi va intervenir, músics nascuts a Algèria, Mèxic, Colòmbia, el Brasil, l’Argentina... Tothom fent feina a Catalunya.
Al llarg de més de tres hores, la Sala Mompou de la SGAE es va omplir d’experiències i idees interessantíssimes i ben necessàries també per explicar-nos com a societat. La de "música negra, negoci blanc" ve a tomb de la poca permeabilitat del sector musical a la pluralitat de la societat catalana: "Als festivals, fins i tot als de música negra, els negres treballen a les barres, netejant o de seguretat, però no n’hi ha ni programant ni dirigint", va dir Zarco, constatant la lentitud amb què les estructures socioeconòmiques i institucionals s’adapten a noves realitats socials i demogràfiques, que en realitat ja no són tan noves, perquè el so Barcelona el van crear "perroflautes, gitanos i immigrants als anys 90", tal com va recordar Giménez, i músics com Morad ja són nascuts a Catalunya.
Sovint, la pluralitat també falta entre el públic de concerts i clubs, i així ho va fer notar Adisa, que ha vist com, per ser negre, li barraven el pas a discoteques que feien festes de hip-hop i afrobeat, "músiques negres". Per això, i davant "la falta de representació" en el sector, el 2018 Adisa i uns amics van muntar el Voodoo Club, "per la necessitat de crear un espai segur per donar suport a artistes afrocatalans, asiàtics i llatinoamericans". "El primer cop que vaig anar al Voodoo Club, vaig dir: «Uau, hi ha més de tres persones negres en aquesta discoteca!»", va explicar Diatta, que a Nea Onnim participa precisament de la creació d’un espai segur. Per a les persones afroqueer, diu Diatta, és molt important trobar "espais segurs de festa i de debat". "Als espais queer també podem trobar racisme, i als espais afro també podem trobar queerfòbia", adverteix. La idea de fons és tenir veu pròpia i lliure per modular la relació amb altres contextos socials i culturals.
Abans, Diatta havia sigut molt crític amb la manera com a vegades són utilitzats els músics africans: "Ens truquen per a la Setmana de la Diversitat Cultural, i gràcies. Som accessoris que ens criden per sortir a videoclips i després res més, ens redueixen a l’estereotip de la minoria ètnica que sap ballar". I va afegir Adisa: "Que a l’Àfrica no va tothom tocant el tambor pel carrer!".
La voluntat de conèixer
A la xerrada al Fòrum de l’Acadèmia Catalana de la Música es va insistir en la necessitat de conèixer l’altre i d’incorporar dinàmiques molt senzilles d’aplicar. Per exemple, com diu Adisa, si un festival contracta un grup amb músics d’origen nigerià i religió musulmana, no costa res demanar-los quins entrepans voldran al camerino en comptes de deixar entrepans de pernil per defecte. "És important entendre cada cultura, no anar d’espavilat", recomana. També cal tenir presents les condicions materials del públic afrocatalà a l’hora de programar un artista en un festival. El Primavera Sound 2023 va incloure en el cartell el jove músic nigerià Rema. Però per una vegada que porten una nova estrella nigeriana, "el programen dijous", un dia en què el públic afrocatalà segurament està treballant, i "a més a més ha de desplaçar-se des de Vic o Girona, i pagar més de 100 euros per l’entrada". "Programeu-lo dissabte, faciliteu una mica les coses, perquè la gent a qui li agrada aquell artista pugui veure’l", demana Adise. El soci del Voodoo Club va posar sobre la taula un altre element interessant: la impossibilitat de fer rendibles els concerts en sala amb públic d’origen africà que no beu alcohol. Com passa amb els concerts amb públic majoritàriament adolescent, tot plegat evidencia la inconsistència de lligar la sostenibilitat de la música a la venda i el patrocini d’alcohol.
Realitats complexes
El debat va reflectir també realitats complexes, com la de Nakany Kanté, que a Guinea Conakry no podia cantar per ser dona. Només quan va venir a Catalunya va poder dedicar-se a cantar... "I avui, on abans em volien fuetejar, ara canten les meves cançons", va dir Kanté, que busca mantenir la identitat allà i aquí: "Vull tocar amb músics d’aquí, i també amb músics guineans, perquè quan hi ha un guineà a la banda em sento més a casa". Ramón Giménez es va sentir identificat en l’experiència de Kanté: "En la cerca de la identitat com a gitano català, també he experimentat el rebuig dins i fora de la comunitat".
En el torn de paraula, el públic d’aquesta primera xerrada del Fòrum Música i Pluralitat va afegir més experiències, unes que il·lustren el racisme i la incomprensió cultural i d’altres que mostren la capacitat de la música precisament per apaivagar intoleràncies. Yacine Belahcene, que canta en català i àrab, va recordar la mala experiència d’un concert organitzat amb "bones intencions" a la Seu d’Urgell. Quan a mig concert va començar a cantar en àrab, les dones magrebines van apropar-se a l’escenari a ballar... mentre bona part del públic no magrebí marxava contrariat de la plaça. En canvi, la DJ algeriana Soumeya, que fa tres anys que viu a Barcelona, va fer una sessió durant la Mercè davant del Born, amb un "públic plural i intergeneracional". "Vaig punxar músiques tradicionals del Magrib i orientals, i també músiques per a joves, i a la pista de ball hi havia tothom, també els passavolants", va dir Soumeya, que encara va afegir una nova capa de complexitat al debat: a vegades es contracta artistes magribins pel factor "folklòric": "I jo no soc tant la mora folklòrica, així que a vegades hi ha com una mena de doble discriminació. Com quan només em truquen per parlar de coses àrabs".
Igualment inspiradora va ser la manera com Aron Diatta va parlar sobre la relació de la música amb les diferents generacions. Al Senegal, el mbalax, l’estil que lliga rítmica tradicional africana, blues i rock, representa la música dels pares, a la qual Diatta no parava atenció, més interpel·lat per les diferents evolucions de l’afrobeat. Ara, però, entén la connexió entre estils i generacions, una lliçó que es pot aplicar a altres contextos culturals i musicals.
Tot plegat, només en la primera de les quatre taules rodones del Fòrum Música i Pluralitat, que també va dedicar sessions a La perspectiva dels artistes, creadors o intèrprets musicals, Formació i accés a l’aprenentatge musical i Audiències, difusió i consum musical.
