Nathy Peluso, revista tropical

El crepitar de l’oli calent amaga la suau melodia d’una cançó -irreconeixible per telèfon- de Frank Sinatra. “Em truques d’aquí cinc minuts, sisplau?” Nathy Peluso és a casa seva. “Per fi”. Enllesteix una milanesa, un plat típic italià que es va estendre per gran part de Llatinoamèrica a finals del segle XIX, mentre escolta un dels seus cantants de jazz favorits. Feia dies que no tenia temps per cuinar. La cantant argentina, instal·lada a Barcelona, ha fet més de 100 concerts el 2018 i enceta el 2019 amb una nit a la sala Razzmatazz de Barcelona, dins del 20è Festival Mil·lenni. “Gran part de les depressions dels artistes parteixen del fet d’estar explotats per la mateixa feina. La desitgem, però al final ens oblidem de nosaltres. Durant aquesta gira he après que m’he d’escoltar més. Tinc molt identificada la Nathy Peluso, però la Natalia on és? Ser més professional és saber-se cuidar millor. Saber quan parar”. El moviment és una constant a la vida de Nathy Peluso, dins i fora de l’escenari. I La Sandunguera (2018), un EP on barreja músiques llatines i pop global, l’ha fet pujar un graó de popularitat -i d’estrès- després del seu debut, Esmeralda (2017).

Al llarg de l’any que acabem de deixar enrere, l’artista ha passejat el seu espectacle arreu. Mig rap, mig cabaret (combina cant, ball i interpretació) d’estètica de revista tropical, ritme trepidant i gran versatilitat. Una bèstia escènica: només amb DJ d’acompanyament, com va passar al Sónar, o amb banda, la proposta que va defensar al festival BAM de les Festes de la Mercè en una avinguda del Paral·lel plena de gom a gom. El futur, diu, s’assembla més a aquesta segona opció. “Més plata, més diners, més músics. Jo no vull una mansió, vull invertir en la música. Menys dates però més importants”.

Com s’ho fa per trobar un respir entre tant de tràfec? Ara pinta. “De vegades necessito alguna cosa artística que sigui només per a mi, que no hagi de compartir… I no ho faig pas tan malament, això de pintar”, diu rient. Tot i els dots amb els pinzells, Peluso té clar que, en el futur immediat, les seves energies estaran dipositades en la música. Després d’uns dies de descans (pintar i cuinar), la cantant iniciarà una nova gira que s’allargarà fins a l’estiu, moment de tancar-se per compondre nou material. Ja hi pensa. “ La Sandunguera és un punt de partida. Una petita etapa. Ara soc algú altre, amb més seguretat (i noves pors). He de connectar de nou amb mi per donar-li al públic un material que provoqui la catarsi. Si no, el que faré serà un mer producte, i per a mi la música ha de ser una cosa que inspiri la gent. Si he de trigar a treure noves cançons, ho faré”.

Hem oblidat la música

La Sandunguera va ser creat en tres setmanes. Això, explica Peluso, no tornarà a passar. El pròxim, “a foc lent”. “He treballat en mil coses: hostaleria, cadenes de producció... Feines que em feien sentir molt limitada artísticament. Si aquest any tot ha anat de pressa és perquè m’ho he currat moltíssim. Però no oblido que la meva principal funció és anar a les arrels de la música. Per què? L’hem oblidat, la música. Només la consumim. De la mateixa manera que tenim cura de la natura, hem de tenir-ne de la música”, diu Peluso abans d’acomiadar-se per seguir cuinant. A ritme de Frank Sinatra, però també de Missy Elliot, Duke Ellington o João Gilberto. Com la milanesa, que la va aprendre a fer a casa, l’argentina pren nota dels clàssics. La fórmula d’un bon àpat no és diferent de la d’un bon disc: calen ingredients de primera, cura i una mica d’imaginació.

+ Detalls

Nathy Peluso & Big Menu

Festival del Mil·leni - Razzmatazz (Barcelona)

4 de gener