Colors de clàssics eslaus

La temporada BCN Clàssics avança, sura i excel·leix amb velocitat de creuer. L’aposta pel gran repertori assegura un públic fidel, els solistes són d’alçada i les formacions orquestrals i les batutes respectives si fa no fa el mateix. I el concert de dilluns ho reafirma, amb colors eslaus de la mà de Mussorgski i Khatxaturian i amb dues obres arxiconegudes, enmig de les quals vam descobrir el meravellós Concert per a violí de Khatxaturian.

L’Orquestra Filharmònica Eslovaca va obrir foc amb Una nit a la muntanya pelada de Mussorgski, una peça molt celebrada per l’animació cinematogràfica i que mai no ha d’arribar als extrems per no sonar a túnel del terror. Cal deixar lloc per a l’ambigüitat i l’ambivalència, i la batuta de Daniel Raiskin va assolir-ho amb nota, mercès a la complicitat d’una orquestra de so vellutat, amb fustes sinuoses i metall compacte i generós, sense arribar mai a l’estridència.

El color eslau impregna també el Concert per a violí del georgià –però d’origen armeni– Aram Khatxaturian, tan maltractat i infamat pel règim soviètic i, posteriorment, per la mateixa historiografia musical. Certament, el músic va llegar-nos obres que posteriorment s’han popularitzat de la manera més barroera, però en el seu catàleg figuren peces de gran interès, com aquest concert per a violí, de caràcter convencional en la forma i en el tractament melòdic però imaginatiu en el dibuix i exigent en l’execució, superada des de l’excel·lència per la moldava Alexandra Conunova. Fraseig i puntuació rítmica i extensió generosa de l’arc van propiciar una meticulosa lectura de la peça del músic armeni. Tan sols es pot retreure a la solista un punt de fredor en l’atac, que ella aborda des de la seguretat i mai des del risc. És una opció.

Mussorgski va tornar a la segona part, amb la celebrada versió orquestral de Quadres d’una exposició. Si deixem de banda l’intervencionisme constant sobre l’obra de l’autor de Borís Godunov (Rimski-Kórsakov, Xostakóvitx i evidentment Ravel en el cas dels Quadres...), cal reconèixer que la brillantor grandiloqüent de la conclusiva Porta de Kíiv o els tripijocs de Bydlo segueixen encisant auditoris d’arreu del món.