Santana fa memòria en una nit elèctrica al Palau Sant Jordi

Barcelona[Aquesta crònica es publica sense cap fotografia del concert. L'ARA no està d'acord amb les condicions abusives que Santana planteja als fotoperiodistes: l'artista només els acredita si renuncien, gratuïtament, a tots els drets de les fotografies. A més a més, obliga els fotògrafs a lliurar-li còpies de les fotografies].

La memòria dels dits guia Carlos Santana pel mànec de la guitarra elèctrica, una elegant PRS. I la memòria del públic, la majoria amb tres dècades de vida laboral, reacciona cada vegada que un fraseig o un ritme anuncia un clàssic. L'entusiasme dels espectadors acostuma a ser un bon termòmetre de la temperatura emocional d'un concert. En el cas de l'actuació de la banda del guitarrista mexicà al Palau Sant Jordi, davant d'11.800 persones (tothom assegut), els moments àlgids van coincidir amb les versions de Black Magic woman (Fleetwood Mac) i Oye cómo va (Tito Puente), peces que Santana va portar al seu terreny fa més de cinquanta anys, i la interpretació de Corazón espinado, la cançó més emblemàtica del disc Supernatural (1999). Tanmateix, una de les ovacions més sorolloses va arribar just abans de l'últim tema (Smooth) amb el solo de bateria de Cindy Blackman (culminat amb imatges d'un volcà en erupció a les pantalles). "La meva companya, amant i esposa", va recordar Santana. De la discografia posterior a Supernatural, només va recuperar l'engrescadora Foo foo, de l'àlbum Shaman (2002), i Me retiro, la col·laboració amb el Grupo Frontera que va publicar el 2005.

Com és habitual, i com ja va fer al Festival dels Jardins de Cap Roig el 2016, el concert de dissabte al Palau Sant Jordi va començar amb Blackman i els percussionistes Paoli Mejias i Karl Perazzo desplegant la riquesa rítmica de Soul sacrifice, Jingo i Evil ways, la santíssima trinitat del so afrollatí psicodèlic del primer àlbum de Santana, publicat el 1969. El guitarrista, de 78 anys, tocant amb un barret, mastegant xiclet i vestit amb una dessuadora estampada amb una imatge de John Coltrane, va estar a l'altura de la llegenda i va assumir el paper protagonista però cedint rellevants línies de diàleg als altres músics, sòlids, competents i amb marge per al virtuosisme. Per exemple, al teclista David K. Mathews a Evil ways i Everybody's everything, al baixista Benny Rietveld perquè fes un solo més propi dels dies de glòria del jazz fusió, al guitarrista Tommy Anthony perquè posés el toc acústic a Put your lights on i, esclar, als vocalistes Ray Greene (també trombonista) i Andy Vargas, un més entregat al soul i l'altre a l'univers llatí, i tots dos mestres de cerimònies al servei del líder.

Carlos Santana va oferir un bon concert d'una hora i tres quarts, més aplaudit pel públic en els moments més afrollatins i menys en els fragments més rock (com quan va fer la versió de She's not there de The Zombies). Fent honor a l'esperit de l'era del primer Woodstock, també va dedicar un parell de moments a la pau, en temps d'amenaça de "guerra nuclear" de "Corea, la Xina i Rússia". "Estic convençut que junts podrem canviar el destí d'aquest planeta", va dir mentre proposava "pregar" i mostrar "pau, compassió i harmonia". Ho va dir abans d'una notable interpretació de Samba pa ti, que va culminar amb la imatge a les pantalles d'un colom blanc i la frase "Pau a la Terra".