Sonoritats nòrdiques en una gran nit de Mao Fujita

Ho confesso: vaig arribar tard i em vaig perdre la peça daliniana d’Albert Guinovart (La vida secreta). Però el meu acompanyant, que va arribar a l’hora, me’n va fer no poques lloances.

El retard no va impedir que qui escriu aquestes línies pogués gaudir de la intensa interpretació del Concert de Grieg en la menor. I cal dir que la intensitat amb què Mao Fujita el va resoldre és de les que deixen empremta. El pianista japonès és un fora de sèrie i, a diferència de molts dels seus col·legues d’ascendència asiàtica, toca amb ànima i amb coneixement de causa. I això és doblement sorprenent tractant-se, a més, d’un jove virtuós que al novembre farà uns 27 descarats anys. Sens dubte, no estem davant d’un producte mediàtic al servei de les grans multinacionals de la música, sinó davant d’un artista responsable, seriós i amb ganes i potencialitats per fer grans coses. I que, esclar, exhibeix un mostrari de pirotècnia digital que deixa bocabadat.

L’altre gran estímul de la vetllada era evidentment una orquestra com la Royal Philharmonic davant d’una de les millors batutes del moment com és Vasily Petrenko. La característica sonoritat de l’orquestra anglesa no ha perdut pistonada al llarg i ample de la seva dilatada història, des que va ser fundada per Thomas Beecham fa gairebé vuitanta anys. És de celebrar que el so compacte, precís i rigorós marca de la casa mantingui el llistó tan alt, sigui quina sigui la batuta que tingui al davant. I Petrenko és un gran músic, esplèndid còmplice de Fujita en el concert de Grieg i protagonista indiscutible en la segona simfonia de Sibelius. Escrita després del cèlebre poema simfònic Finlàndia, la simfonia irradia un postromanticisme de fortes arrels nacionalistes i amb evocacions de les textures nòrdiques que en certa manera també es troben en el seu col·lega noruec.

La vetllada va estar impregnada d’aquesta sonoritat fastuosa i generosa de les grans nits orquestrals al Palau de la Música. Un auditori que de vegades sembla fer-se petit davant de tanta magnificència sonora. Concert, doncs, dels que valen la pena, tot i haver-nos perdut la primera peça (mil disculpes, Albert!).