Una tarda interessant amb l'OBC

Sobre el paper, el programa del concert del cap de setmana a L’Auditori resultava interessant. I, vistos els resultats, l’interès ha estat total. Comencem, tanmateix, per la segona part: com allò del valor pressuposat a l’antic servei militar, era obvi que l’OBC havia de tenir molt per la mà una obra com la Simfonia núm. 1 en si b, op. 38 de Schumann. I és cert que el rendiment general va tenir nivell, però és en aquest repertori on —penso— la nostra orquestra revela de vegades una inèrcia que tan sols les batutes més autoritàries poden trencar. I aquest no és el cas de la lituana Giedre Slekyte, una directora d’ofici però que semblava plegar-se a l’estat de la qüestió sense moure els fonaments rutinaris de la formació orquestral. Res a dir. Però res a destacar d’una segona part de passa-que-t’he-vist.

En canvi, la primera part va resultar altament estimulant: el Nachtstück de Franz Schreker és una peça sinuosa, de trets onírics i rica instrumentalment parlant. I pertany a una òpera que ja triguem massa a veure al Liceu: Der ferne Klang. Bona arrencada per part de l’OBC davant d’una —ara sí— implicada Slekyte, que demostrava conèixer el terreny que trepitjava. Concebuda el 1906, la composició de Schreker deixa entreveure la riquesa musical i cultural del període que la va veure néixer. I resulta una obra indispensable —com l’òpera de la qual procedeix— que caldria interpretar més sovint.

El 6 de febrer —tot just fa poc més de quinze dies—, la compositora austríaca Olga Neuwirth va veure estrenada a Múnic Zones of blue, dirigida per Simon Rattle. Concebuda com a rapsòdia per a clarinet i orquestra, l'alemany Jörg Widmann va ser el solista de l’estrena mundial i ara ha repetit a Barcelona. La ductilitat del solista s’ha imposat a una peça especulativa, amb més farcit que discurs però molt interessant des del punt de vista de les textures grupals que exigeix a les diferents famílies de l’orquestra, sense oblidar el virtuosisme imposat al solista.

Com deia al principi, va ser una llàstima que la simfonia Primavera de Schumann no culminés el bon treball de Slekyte de la primera part i que els membres de l’OBC es relaxessin en excés per oferir una versió rutinària de la pàgina del músic alemany.