Música

Víctor Manuel: "Hi ha una Espanya que detesto, la d'aquesta gent que creu que Espanya és seva"

Músic. Actua al Gran Teatre del Liceu el 7 de desembre

7 min
Víctor Manuel a l'Hotel Catedral de Barcelona.

BarcelonaEl Gran Teatre del Liceu, el dijous 7 de desembre, és una de les últimes parades de la gira La vida en canciones (El escenario lo cura todo), amb què Víctor Manuel (Mieres, 1947) celebra el seu 75è aniversari. Serà la segona visita del cantautor asturià a Barcelona aquest any, després de l'actuació del 9 de febrer al Palau de la Música. El repertori, ben farcit de "grans èxits, les cançons que més reconeix la gent". "Al final del concert la gent sempre em diu: no em pensava que coneixia tantes cançons teves!", explica.

¿Pot ser que en aquesta última gira estiguis reconnectant amb Astúries, en el sentit que estàs recuperant repertori dels primers anys?

— Sí. Ara que fem balanç, em semblava que pagava la pena dedicar un apartat acústic a allò que jo anomeno cançons prehistòriques, que són cançons gairebé anteriors a mi, o si més no o al que es coneix més de mi arreu. Per això recupero cançons de finals del seixanta. I tinc un interès especial en cantar un parell de cançons que van estar prohibides en el seu moment, i cançons que tot i no estar prohibides em causaven molts problemes cada vegada que les tocava.

Quina cançó et donava més problemes?

— Hi ha una cançó que no estava prohibida, El cobarde, que sempre provocava petites catàstrofes perquè jo pensava que era pacifista, però es veu que també s'interpretava com a antimilitar. El 1968 la vaig dur al Festival de l'Atlàntic, a Tenerife, al Puerto de la Cruz. Per una banda, va ser la primera vegada que em vaig sentir reconegut i vaig notar que el que feia valia la pena. La cançó va guanyar el festival... a la primera votació. I llavors el governador militar de les Canàries, que es deia Héctor Vázquez, va dir que no podia guanyar. Van estripar les actes del jurat i van tornar a votar. Tot això ho sabia perquè tenia talps dins del jurat, com Elfidio Alonso, dels Sabandeños. Efectivament, van tornar a votar i va guanyar Tenerife tiene el seguro de sol, que cantaven Los Mismos. Al mes de cantar El cobarde vaig entrar al servei militar, i un gran record que en tinc és estar fent guàrdia i que a la ràdio de la garita sonés la cançó, i jo plorant com una magdalena, perquè era una situació insòlita.

És una cançó una mica com la del desertor de Boris Vian.

— Era una cançó molt naïf, d'un paio incomprès, que no vol fotre trets. La vaig escriure arran de llegir un reportatge d'Oriana Fallaci, que s'havia enrolat a l'exèrcit nord-americà del Vietnam el 1967. Un dels soldats amb qui havia parlat li va explicar que no sabia per què hi era, allà, que no tenia res contra aquells senyors. I repetia constantment: "Per qui lluito jo?".

Una de les cançons asturianes que cantaves el 1969 és La romería. El 1970 Serrat publica Fiesta. Totes dues cançons parlen del mateix. ¿Ho heu comentat mai entre vosaltres?

— No, mai.

És que fins i tot coincideix la imatge de la gent enfilant la pujada...

— És que amb la teva generació coincideixes en moltes coses. La romería era també una cançó molt naïf. Algú podria pensar que quan vaig escriure El cobarde estava ficat en política, però no en tenia ni puta idea, ni de política ni del que passava en aquest país. O quan escrivia Planta 14, que és una cançó que va estar prohibida molts anys: no la feia contra ningú, sinó perquè em semblava una cosa de justícia reflectir la situació dels treballadors de la mina.

Que podia ser de Víctor Jara, aquesta cançó.

— Sí, és una cançó extrema, molt dura, molt fotuda. La vaig gravar a Barcelona, al Casino l’Aliança del Poblenou, i va quedar en un calaix vuit anys, fins al 1977. Potser algú pensava que jo estava molt polititzat, però no tenia cap idea política. Me'n vaig anar assabentant de les coses una mica més tard, perquè ni havia passat per la universitat ni el meu pare tampoc no m'havia explicat mai què havia passat a casa, ni per què havien afusellat el seu pare. Eren uns anys molt fotuts per a ells. El meu pare vivia acollonit. Va ser més tard, quan vaig començar a llegir i sobretot a sortir a l'estranger, que vaig trobar gent que t'explicaven les coses que tu desconeixies totalment. La primera vegada que vaig anar a Mèxic, em vaig trobar amb el fill d'un que havia estat alcalde de Mieres, i em va explicar que en acabar la guerra havia passat nou anys a la muntanya, de maquis. M'explicava totes les coses que havia fet i jo no m'ho podia creure; és a dir, jo no en tenia ni idea de res.

I estava passant pràcticament al costat de casa teva.

— Sí.

Quina és la cançó que t'ha donat més alegries?

— Segurament la que més alegries m’ha donat en tots els sentits és Solo pienso en ti. La vaig escriure el 1978, i aleshores la discapacitat era infinitament més invisible del que és ara. Era un problema de casa endins. Recordo les notes de premsa, que parlaven de dos nois amb problemes. En cap moment no es parlava de la discapacitat. Molta gent se m'acosta i em dona les gràcies, i jo ja sé per què me les donen, per Solo pienso en ti. I aquesta és una cançó que servia aleshores i que serveix ara, que és una cosa molt estranya, perquè les cançons s'esgoten pel camí. Però aquesta ha aguantat molt bé el pas del temps.

Tracta una temàtica que no sol aparèixer a les cançons.

— La veritat és que m'he especialitzat, involuntàriament, en temàtiques que no eren a les cançons i, sobretot, fent-ho amb prou subtilesa per no caure en la cosa llastimosa o lacrimògena. Bé, això potser fa que costi més entendre-la. T'has de muntar una mica el trencaclosques a partir de la lletra de la cançó.

Creus que la tendresa va ser la salvació dels cantautors polítics?

— La tendresa i moltes més coses. Quan diuen cantautors sembla que tots siguem iguals, però som tots diferents. Em poden classificar com a cantautor polític, i tinc cançons polítiques, tot i que sobretot tinc cançons d'amor, que a més a més són les que han funcionat més bé perquè abasten molt d'espectre de població. Però amb les que he donat la llauna són les cançons polítiques, evidentment, amb les que he tocat els ous.

Quina cançó compondries ara per explicar la situació política mundial?

— És que ara és molt difícil. A l'últim disc sí que tenia cançons molt polítiques, però sobre coses concretes, com la gent que intenta arribar al nostre primer món.

També tens cançons com Digo España, del 2018, que encara ressonen en el present.

— Sí, Digo España és una cançó clarament feta per ara. Soc d'una edat determinada i educat d'una manera determinada. I soc dels que pensen que som molt millors junts, amb el país millor juntet que disgregat. Me n'he ocupat, d'Espanya, a diverses cançons. En vaig escriure una per a l’Ana [Belén] fa anys, España, camisa blanca de mi esperanza. També vaig fer un pasdoble ben atrotinat, Soy de España, i a Sant Sebastià em van multar per "possible antiespanyolisme". Tornant a Digo España, vaig enviar la lletra a gent que em mereix crèdit com David Trueba, Iñaki Gabilondo i Serrat, per veure què els semblava. Quan la van aprovar, vaig tirar-la endavant.

Digo España també parla dels símbols reapropiats per l'extrema dreta.

— Sí, això és el que menys s'explica, i és en el que més insisteixo. Hi ha una Espanya que detesto, que no la puc suportar, la d'aquesta gent que creu que Espanya és seva i que els símbols són seus i que et passa la bandera per la cara, o li posen al gosset al coll. Tot això m'horroritza.

¿Desastres com el que està succeint a Ucraïna o ara mateix a Palestina et farien compondre una cançó?

— Em paralitza, tot això. Per exemple, el problema de Palestina és tan complex... Per una banda, veus que els que aparentment estan defensant Palestina són uns autèntics fills de puta o es comporten com uns fills de puta. I els israelians, bé, es veu el que estan fent: és com si perquè existia ETA haguéssim bombardejat Sant Sebastià. Però també entens la ràbia d'una gent que diu que es vol defensar. És de tal complexitat que no és possible encabir-ho en una cançó. L'hauries d'explicar abans de cantar-la.

Com entomes la desaparició de companys de generació com Pablo Milanés, o el fet que altres deixin els escenaris, com Joan Manuel Serrat?

— Doncs amb una sensació de buit. El Pablo era el malalt crònic amb més salut que he conegut mai, i per això penses que són immortals, però no, hi ha un moment en què la vida diu prou. I pel que fa a la retirada del Joan, no m'agrada que s'hagi retirat, perquè a l'última gira estava cantant estupendament i defensant la seva feina. És cert que també n'hi ha que han plegat perquè se n'han cansat, o que tenen pànic escènic periòdicament. Però és que a mi no em passa res d'això, jo m'ho passo molt bé. És una feina tan entretinguda, tan meravellosa, que no hi ha res comparable. No hi ha cap professió on t'aplaudeixin cada tres minuts, i on sentis tant de reconeixement, i on vas com tirant petites llavors i és com si naixessin les flors a mesura que les tires. Això és impagable.

Hi has pensat mai en termes d'addicció?

— Home, alguna cosa té, d'addictiu, evidentment. Per això hi ha gent que no sap tancar la porta, i si no els la tanques als nassos no se'n van mai. Té una mica d'això. Finalment, esclar, el que et fa fora de l'escenari és si no hi va el públic. El dia que deixes de tenir públic ja saps que has de marxar cap a casa. Això és un senyal inequívoc. Però mentre no passi això, intentes allargar-ho. I si veus que estàs bé físicament, que et pots defensar cada nit... Porto 90 concerts en aquesta gira i no n'he suspès cap. Això t'anima més.

El 7 de desembre actues al Liceu, i el 17 acabes la gira a Madrid. ¿Aquest concert a Madrid tindrà alguna cosa especial?

— No, faig tots els concerts iguals. No he convidat ningú. Una mica perquè em fa cosa, perquè els he convocat tantes vegades, que ara m'estimo més fer-ho tot sol. I també perquè no tinc al cap res semblant a una retirada, que llavors sí que potser convoques gent a cantar i tal. És com un punt i a part, i continuarem.

¿I no modifiques el repertori o els arranjaments en funció del recinte o la ciutat?

— Gens. A més, saps on he de dir, això? Quan vaig a llocs petits. L'altre dia vaig anar a un poble al costat de Benidorm, la Nucia, que té un auditori preciós. Parles amb la gent que porta el concert i has d'assegurar-los i jurar-los, i gairebé signar-los en un paper, que el concert serà exactament igual que el que faré al Liceu o al WiZink Center. No canvia absolutament res.

stats