Els músics busquen dignificar la professió

BarcelonaEl 17 d’agost del 1990 Bruno Lomas va morir com a conseqüència d’un accident de trànsit. Precursor del rock espanyol i autor de la recordada Ven sin temor, Lomas es dirigia a Llíria, al País Valencià, per fer un concert. El solista entrava en una tràgica llista d’artistes que no van tornar a casa després de marxar a exercir la seva professió, com Eduardo Benavente, que, amb només 20 anys, moria en el trajecte de Lleó a Saragossa, on anava a actuar amb la seva banda, Parálisis Permanente.

Aquests casos -com el de Cecilia, Nino Bravo o Jesús de la Rosa, de Triana- van reaparèixer a l’inconscient de molts aficionats a la música després de saber-se que diumenge passat el grup andalús Supersubmarina havia patit una col·lisió frontal amb un altre vehicle mentre tornaven a Jaén amb la seva furgoneta. Venien de Cullera, on havien tocat hores abans al festival Medusa Sunbeach. Els membres de la banda estan fora de perill, malgrat que dos dels components han passat un parell de dies a l’UCI.

Aquest fet ha tornar a posar en guàrdia el col·lectiu de músics de tot l’Estat, que els últims mesos han intensificat contactes gremials per organitzar-se i reclamar, conjuntament, millores en les seves condicions laborals. Mentre això passa, l’agència de management de Supersubmarina ja ha anunciat que el grup haurà de suspendre tots els concerts que tenia programats en els pròxims mesos.

Perill a la carretera

La feina de músic fora del que passa a l'escenari

“El que els ha passat a Supersubmarina és terrible, una desgràcia, si l’accident el tenim nosaltres, estem perduts”. Qui parla és Marcos Junquera, bateria del grup valencià de post-hardcore Betunizer, una de les bandes de l’Estat que fa més concerts al llarg de l’any, incloent-hi extenses gires peninsulars i europees. El trio suma desenes de milers de quilòmetres cada temporada, fent tots els desplaçaments per carretera, amb el risc que això suposa. La seva vulnerabilitat en cas d’accident és total i qualsevol contratemps podria acabar amb tots els concerts de la resta de la gira, amb la consegüent pèrdua econòmica. Per al cantautor Cesk Freixas, l’incident del grup andalús evidencia que hi ha una part de la feina dels músics que “no es veu” i que assumeix certs riscos, cosa que els equipara a qualsevol altra professió que passa tantes hores al volant.

Centrat en el circuit underground, Junquera veu “impossible” que els viatges de la banda estiguin inclosos en el seu horari laboral, tot i que hauria de ser un fet habitual. “La gent pensa que la nostra feina és només l’hora de concert que ens veu sobre l’escenari, i això realment és una part molt petita del temps que hi dediquem. Tot el que queda fora del xou ni està cobrat ni té cap tipus de cobertura”, assegura el bateria, que denuncia que la feina dels músics que giren sense caixets alts sovint és vista per part de la societat “com si fossin unes vacances”.

Drets laborals

Dignificar l'ofici de músic per començar a regularitzar

Les moltes hores de conducció no és l’únic problema que troba el col·lectiu, tal com denuncia Freixas. Els músics no tenen “ni conveni propi ni manual de bones pràctiques” que garanteixi el compliment dels seus drets com a treballadors, explica el penedesenc, que reclama que el seu estatus s’equipari al de qualsevol altre ofici. El cantautor creu que el procés ha de començar per fer visible que el que fan els músics és “una feina”, ja que en general el seu és un ofici estigmatitzat. Les reclamacions són força raonables: “Simplement demanem drets tan elementals i universals com que es resolguin qüestions de prevenció de riscos laborals, conèixer la cobertura sanitària que tenim quan fem un concert, marcar un caixet mínim o establir una quota en relació al quilometratge”. Té la mateixa opinió Miquel Landete, líder dels valencians Senior i el Cor Brutal: “Cal regularitzar la nostra activitat professional i que se’ns reconegui com a treballadors igual que passa amb els altres gremis”. També s’expressa en aquest sentit Marcos Junquera, que ha pogut observar com canvia el seu estatus dins d’un festival de música en funció de l’activitat que hi realitza: “Quan treballo de runner”. Altres drets als quals aspiren els músics són garantir un mínim de qualitat i professionalitat a les sales i aconseguir paritat entre homes i dones en les associacions musicals.

El sentiment general del col·lectiu és que cal canviar el funcionament general, perquè no és l’adequat. La majoria de bandes o solistes del panorama nacional cobren els seus concerts de dues maneres diferents depenent de l’estatus: d’una banda, hi ha qui no dedica el 100% del seu temps a la música, és a dir, que tenen altres feines paral·leles amb contracte vigent i que acostumen a facturar els seus concerts mitjançant una cooperativa de facturació -un recurs molt utilitzat per altres gremis com el disseny gràfic, l’audiovisual o el periodisme- i, de l’altra, hi ha qui es dóna d’alta en el règim d’autònoms. Cesk Freixas pertany a aquest segon grup. “Generalment som treballadors per compte propi que fem feina per a molta gent diferent i que ens acollim a aquest estatus en termes de Seguretat Social, però en la majoria de casos no surt a compte”, assegura. A més, denuncia el cantautor, hi ha “una gran quantitat de diner negre, tolerat i relativitzat per les institucions”.

Contractes incomplerts

Com es redacten els contractes entre músics i sales?

Pel que fa a la relació contractual entre l’artista i el promotor, és el primer qui presenta els termes del contracte, però no sempre es compleix exactament el que queda firmat. En el cas de Senior i el Cor Brutal, el grup demana al promotor que sigui ell qui doni d’alta els músics a la Seguretat Social. En cas de no fer-ho, demana que els aboni la quantitat corresponent perquè ho faci la mateixa banda. Si des de l’organització es neguen les dues possibilitats, el grup no surt a tocar.

Freixas explica algunes de les clàusules que exigeix quan tanca un concert i que inclou des dels terminis de cobrament fins a com s’actuarà en el cas que el músic es posi malalt o es cancel·li el concert per qualsevol altre motiu. Junquera replica que tampoc es pot tractar igual tots els promotors, ja que la diferència entre les condicions que poden oferir en un gran festival i un local autogestionat de l’escena independent són molt grans: “Quan actues en un bar que organitza un concert per pur entusiasme i et paguen 100 euros no pots demanar segons què, perquè el que aconseguiràs serà que no vulgui apostar més per la música en directe; s’ha de ser flexible”. Per al bateria de Betunizer, l’escena independent s’ha autoregulat sempre trampejant amb l’alegalitat, i així és com ha de seguir sent si no vol desaparèixer. “Si ja els collen amb l’IVA, si els demanem segons què s’acabaran els concerts petits, els músics n’hem de ser conscients”, diu Junquera.

Organitzant la resposta

El gremi ha començat a crear instruments per defensar-se

Els últims mesos, diversos col·lectius de músics han començat a organitzar-se per crear col·lectius o sindicats que vetllin pels drets del gremi. En el marc estricte dels Països Catalans, una branca de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) està treballant per establir-se com a associació sectorial d’aquest sindicat de classe. En el projecte, encara embrionari però amb força mesos de feina a l’ombra, s’hi han vinculat músics com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Meritxell Gené i Cesk Freixas.

A escala supranacional s’ha creat la Unión Estatal de Sindicatos de Músicos, Intérpretes y Compositoras, que coordina diversos col·lectius de tot l’Estat que, segons explica Miquel Landete, “segueixen cada un el seu ritme”. La finalitat d’aquest òrgan és fomentar que acabin sorgint sindicats territorials independents en cada comunitat. A Barcelona, la primera trobada del col·lectiu va tenir lloc al Fòrum, durant l’última edició del Primavera Sound. En el seu manifest de sortida destacava la intenció de “reunir tots els professionals del sector musical de l’Estat afectats per la precarietat, la falta d’informació i de mitjans per defensar-se”. Músics i grups com Nacho Vegas, Ainara LeGardon, Amaral, Def Con Dos o Adriano Galante (Seward) s’han mostrat favorables a aquesta plataforma amb l’esperança de pal·liar un dèficit històric del col·lectiu de músics de l’Estat.