VenèciaAmb més de setanta títols, la filmografia de Nicolas Cage resulta inclassificable. El seu currículum està atapeït de col·laboracions amb directors il·lustres: el seu tiet Francis Ford Coppola, David Lynch, Martin Scorsese o els germans Coen. Però, alhora, Cage s’ha convertit en l’apoteosi de l’heroi d’acció histriònic, sempre a un pas de l’autoparòdia involuntària. Perdut entre oblidables produccions de sèrie B, Cage necessitava un personatge com l’exconvicte de Joe -que s’acaba d’estrenar als cinemes catalans- per reivindicar el seu registre més contingut i subtil. Al Festival de Venècia de l’any passat, pocs mesos abans de fer 50 anys, l’actor feia balanç de la seva trajectòria.
El seu personatge a Joe és misteriós i complex. Com s’hi acosta?
Cada cop m’interessa menys l’actuació com un procés de simulació. Busco personatges amb els quals em pugui identificar, que pugui viure. M’agrada construir una escena a partir d’un record personal, em resulta més fàcil que haver de fabricar una mentida. I en aquesta cerca de veritat, m’adono que tendeixo cap a personatges marcats per un cert turment interior.
El drama és el seu entorn natural?
Vaig gaudir fent comèdies com Arizona baby i Lluna de mel per a tres, però sempre m’ha interessat més la cara fosca de l’art. La meva música preferida és el punk rock. M’interessa el cinema que mostra persones que cometen errors. Com ens va ensenyar Shakespeare, la vida està plena de comèdia i tragèdia.
Com ha sigut l’experiència de treballar amb un director jove com David Gordon Green i amb un actor joveníssim com Tye Sheridan (16 anys)?
El David sembla jove, però d’aquí dos anys en farà quaranta. Tanmateix, és cert que té una energia juvenil fantàstica. Per a mi, és crucial treballar amb directors entregats en cos i ànima a la seva feina, cosa que pots trobar en gent de qualsevol edat. Werner Herzog, amb qui vaig treballar a Tinent corrupte, no és cap jovenet, però transmet una intensitat brutal. Quan no està fent un documental o una ficció, es posa a dirigir òpera. Pel que fa al Tye, em va sorprendre la seva seriositat i el seu compromís amb la professió.
Li recorda a vostè a la seva edat?
Doncs sí. Vaig començar a actuar amb quinze anys i des del primer moment tenia clar que allò no era un joc. Vaig tenir sort de començar en una època en què el cinema era considerat un art. Parlem d’un temps en què el món no anava ple de telèfons mòbils amb càmeres, abans de la telerealitat i que la crítica de cinema es convertís en un acudit. M’agradaria preguntar a la gent del Los Angeles Times què diables té a veure el nombre de cases que m’he comprat i venut amb la meva interpretació a Tinent corrupte. L’art i el safareig estan cada cop més barrejats.
Amb quasi 50 anys, la seva mirada és la de tot un veterà.
És interessant sentir que has viscut mig segle. Et porta a fer memòria, cada experiència troba un ressò en el passat. Fa anys vaig venir a Venècia amb el meu pare i vam recórrer la ciutat parlant dels nostres avantpassats venecians i napolitans. Ara em queden quatre mesos per fer els 50 i ja he començat a celebrar-ho amb uns bons àpats que insisteixo a acompanyar amb vi italià [Riu].
Ara té previst rodar una pel·lícula a la Xina.
Sí, un film d’acció titulat Outcast. M’interessa explorar el genius loci, l’esperit del lloc. M’agrada estimular la meva imaginació en indrets que no conec del tot, com puc fer aquí a Venècia. Quan vaig rodar Bangkok dangerous va ser fantàstic trobar-me immers en la cultura tailandesa. Aquestes experiències mantenen desperta la curiositat.
Quin és el premi més valuós de tots els que ha rebut?
Considero tots els actors els meus germans i germanes. Compartim la difícil tasca de posar-nos davant d’una càmera i despullar la nostra ànima. Per això valoro per sobre de tot els premis que m’han atorgat els companys (Cage va rebre el premi del Sindicat d’Actors de Cine nord-americans per Leaving Las Vegas ).
